L’èxit de la vaga de dijous és incontestable, amb una participació total del 47% front la del 26% que hi va haver el 29 de setembre de 2010, el doble de participació. Cal felicitar als sindicats per aquest èxit tot i que aquests resultats podien ser previsibles: En primer lloc la vaga de 2010 es va fer contra un dels partits ideològics afins als sindicats, cosa que explicaria la diferència entre ambdues vagues. En segon lloc ambdues vagues eren obligades pels sindicats, tothom sabia que es farien. Finalment és impossible que quan et pregunten, estàs d’acord que et baixin el sou?, no diguis ben fort que no. Això és el que ha passat en aquesta vaga, tothom ha dit que no està d’acord que li retallin el sou ni les prestacions de l’estat del benestar. Fins i tot el ministre De Guindos podria haver rubricat la protesta, ningú està d’acord en fer un pas enrere, encara que molts sabem que és irremeiable.
El problema comença ara, després del dia de la vaga. I ara què? És impossible que el govern faci marxa enrere. Tant perquè ja no és ell qui dissenya la política econòmica, com perquè no té alternativa (aquí el paper que fa el PSC i el PSOE és patètic, havent ensenyat que han estat incapaços de fer res en aquesta direcció) i farien bé els sindicats d’entendre-ho per plantejar la batalla de forma diferent. La reforma laboral està pensada per facilitar la baixada de salaris en les empreses, mentre que les administracions estaran deu anys retallant pressupostos i redissenyant els seus serveis, adaptant-se a la nova economia.
Des de l’any 2008 insisteixo en que Espanya ha perdut de cop el 30% de riquesa que hem acumulat en els aturats. El país ha deixat de ser competitiu, no sabem fabricar ni tenir serveis que siguin interessants per a la resta del món. Aquesta és la cosa més urgent a resoldre, com més triguem més avall estarem.
En altres circumstàncies aquesta crisi s’hauria resolt amb una devaluació del 30% o el 40% de la moneda. Això hauria comportat un augment de la inflació del 10% o del 12% i una pèrdua adquisitiva pel mateix valor durant més d’un any, període a partir del qual l’economia s’hauria refet del tot. Ara no tenim el mecanisme però els efectes han de ser els mateixos, i les resistències i les discussions no fan més que allargar l’agonia. Si l’any 2009 s’hagués actuat, l’any passat ja hauríem superat la crisi. En canvi amb les resistències que venim fent la crisi s’allargarà fins la segona meitat del 2013 o ben entrat el 2014. És urgent actuar ràpid i amb eficàcia i això està a l’abast dels sindicats i de les empreses, perquè els polítics han evidenciat que són uns inútils, incapaços d’entendre com funciona l’economia real.
No és tan difícil posar dosis de pragmatisme. El punt més important és afavorir l’exportació i l’arribada de turistes ?estrangers al país. Necessitem que les empreses exportadores creixin en vendes i que s’incorporin noves empreses a aquesta tasca. Una política propositiva i selectiva podria afavorir les inversions en aquestes empreses, que millorin la seva competitivitat, així com línies de finançament per les seves vendes. Pel que fa al turisme estranger aquí s’hauria de tendir a eixamplar l’estacionalitat per obtenir millors costos, afavorir la creació de nous productes turístics (parcs temàtics, rutes temàtiques,…) i invertir en la promoció turística exterior de forma important. En aquests aspectes ens hauríem de tornar obsessius en els mesos que vénen.
Però les accions també s’han de fer a la resta de l’economia i és aquí on els sindicats i les empreses (ja no sé si patronals) poden arribar a acords. De veritat els treballadors d’una empresa que reinverteix tots els seus beneficis en millores, que els sous dels directius són moderadament el doble de la resta de la plantilla, que els contractes són indefinits, que els salaris són superiors als del seu entorn,… no són capaços de fer un esforç temporal en els seus salaris per ajudar a esdevenir competitius i superar aquest moment? Els sindicats aquí tenen el seu joc a fer. En lloc de posar-se de cul a qualsevol reforma és molt més intel·ligent defensar que la seva aplicació es faci en les empreses que són transparents i amb una direcció que no abusa de l’empresa cobrant sous enormes.
Tenim molts reptes importants en aquesta revolució que estem fent. Si el camí és el de treball en xarxa, el de la transparència i el de la cooperació transversal entre individus, empreses i administració, ara tenim una oportunitat d’or per engegar-lo. Establir relacions entre treballadors i empreses de forma responsable, lligant l’evolució dels salaris a l’evolució dels beneficis, forçar a que perquè això sigui possible s’hagin de complir certs imperatius com una bona informació, la reinversió continua, i una direcció patronal responsable, és el punt clau per donar a les empreses un pes important. Pes que pot comportar alhora facilitats per trobar canals de finançament privat o públic.
Estic convençut que els sindicats i les empreses han d’esdevenir pragmàtics i deixar-se de direccions ideològiques que no fan més que nosa. No hi ha res més important ara que treballar de forma conjunta per tirar les empreses endavant obrint noves vies de relació i col·laboració que ens han de portar a aquesta nova economia en xarxa i de col·laboració transversal. Unes vies que poden ser diferents a les que emanen de la direcció política.