La campanya electoral passarà sense haver discutit cap mesura concreta de com hem de fer créixer l’economia perquè les empreses tornin a funcionar, tinguin vendes, beneficis, tornin a invertir i crear llocs de treball. L’única cosa que he escoltat (un rumor) és la possibilitat d’un banc dolent que es quedi amb els actius immobiliaris no vendibles i la proposta que per cada contracte nou hi hagi una exempció temporal dels costos a la seguretat social. No tothom té clar que l’administració s’ha de continuar aprimant. En síntesi, o no hi ha nivell en el col·lectiu polític que es presenta a les eleccions, o no hi ha ganes de fer el debat de les mesures concretes. Tant si és una cosa com l’altra diu molt poc de la cultura democràtica del país. Heus aquí algunes reflexions que s’haurien de debatre en la campanya.
Comencem per la necessitat d’aprimar l’administració. Les retallades no penalitzen en excés el creixement? El dèficit pressupostari d’una administració és equivalent a tenir pèrdues. Ningú es pot permetre perdre indefinidament sense entrar en col·lapse. Tenir serveis que no podem pagar no condueix enlloc i en moments de crisi el que cal és ser eficient en tots els nivells. Fa molts anys que he arribat a la conclusió que l’eficiència en el sector públic només s’assoleix quan els ingressos no cobreixen les despeses. Però pel que fa al creixement de l’economia cal saber que el dèficit públic es resol amb finançament que es detreu del sector privat. Els bancs fins ara preferien més crèdits públics (un axioma que ha caigut) que no pas privats perquè entenien que eren més segurs. Per tant, si es vol que les empreses funcionin s’ha de deixar que el crèdit arribi i això passa per menys finançament a l’administració.
El segon component important pel creixement de les empreses és que el crèdit flueixi. Tot i que l’administració afluixi el seu recurs al crèdit, els bancs continuaran sense donar-ne. Per un costat hi ha el fet que estan espantats i veuen qualsevol client com un potencial morós. Però el fet fonamental és que tenen la majoria de recursos posats en productes immobiliaris sense poder-los alliberar. S’han quedat uns immobles i terrenys a preus exageradament alts que ara no poden vendre per estar fora de mercat i haurien d’abaixar el 50% del preu, fet que provocaria pèrdues enormes. Els bancs, doncs, estan bloquejats i no donaran crèdits a les empreses per inversió ni per circulant, la qual cosa impossibilita qualsevol creixement. Una mesura per resoldre això és la creació d’un banc dolent que es quedi amb els 180.000 milions dels 308.000 milions que els bancs tenen i no venen. Això hauria d’anar acompanyat de mesures de pignoració dels seus actius que possibilitin la recuperació dels valors transferits al banc dolent. Una altra solució seria crear bancs públics per ajudar a noves inversions. Per exemple es podria tornar a crear el banc de crèdit industrial per facilitar noves inversions en estalvi energètic i en modernització d’empreses amb crèdits fins a 15 anys. També es pot pensar a recuperar el banc hipotecari pel finançament de pisos de protecció oficial amb preus inferiors a 150.000 ?. Si els pisos que ara hi ha en estoc no es poden vendre per tenir preus excessivament alts potser un banc sense aquests problemes pot permetre l’accés a l’habitatge als joves i rellançar mínimament la construcció. Mentrestant es deixa el temps necessari als bancs perquè alliberin pausadament el seu estoc i puguin finançar el capital circulant de les empreses. Imagineu el que pot passar si aquests bancs oficials emeten bons dirigits als particulars tot dient que serveixen per finançar les nostres empreses?
Anem ara directament a les pimes. Des de fa 10 anys les empreses han perdut competitivitat de forma alarmant, fet que ha provocat la desaparició total del sector tèxtil, calçat, joguets i bona part del metal·lúrgic. No hem sabut veure que, en cada lloc de treball que s’ha deslocalitzat, es perdia també una part del benestar social, de la sanitat, de l’ensenyament i de les pensions. D’aquí la urgència de reindustrialitzar, de crear les condicions per donar-li la volta, de fer possible que les empreses vinguin a invertir aquí, camí que ja ha començat als Estats Units. Durant aquests anys no hem vist que era impossible competir amb altres països amb sous de 100 euros al mes. És una fal·làcia vendre a la Xina quan tots sabem que la Xina consumeix només per tornar a vendre a Europa i als EUA. El creixement de la Xina no ajudarà a sortir de la crisi al món, en tot cas l’empitjorarà. El cas és que les empreses d’aquí han deixat de ser competitives perquè, o bé tenen els actius productius tecnològicament poc moderns, o bé tenen els costos salarials, energètics i financers massa elevats. O ambdues coses alhora, que deu ser el que passa.
Abaixar la cotització social d’un treballador com a mesura de xoc és una solució? Un sou d’un treballador de 100, té un cost per l’empresa de 137 i el treballador cobra a la fi només 78. La diferència, 59, és el que paguem al sistema social. No resoldrem mai la competència amb països de baix nivell salarial, per tant cal fer accions per frenar la pèrdua de riquesa que això suposa, el que s’anomena una devaluació tècnica. Hi ha dues maneres de fer-la. La primera és abaixar els salaris amb un pacte de rendes. Com que aquesta acció comporta pèrdua adquisitiva de les famílies i alhora comprimeix encara més el consum, una mesura com aquesta s’hauria d’acompanyar d’una baixada temporal de l’IVA, cosa que encara empitjoraria més els ingressos de les administracions. La segona solució és la rebaixa de la cotització social de l’empresa, acció que s’ha d’acompanyar d’una pujada de l’IVA per compensar la pèrdua d’ingrés a la Seguretat Social. Una acció com aquesta es pot fer de forma intel·ligent, apujant l’IVA de forma desigual. Sabem que hi ha productes que s’importen i que no contribueixen a suportar l’estat de benestar social; en aquests productes l’IVA podria ser elevat. En canvi en els que no importem, com els serveis, l’IVA podria ser més baix. Un IVA discriminatori pot fer parcialment d’aranzel i pot ajudar positivament al teixit empresarial.
Finalment les mesures fiscals. Cal penalitzar les accions especulatives enfront les productives. Per exemple, s’han d’apujar els impostos especials (gasolina, alcohol, tabac) i els de capital. L’impost sobre els beneficis a les empreses no cal que baixi. Si són reinvertits en actius la llei de llibertat d’amortitzacions els fa fiscalment ?exempts. Si el capital es reinverteix en forma de reserves a les empreses hi hauria d’haver un descompte i, si els beneficis es distribueixen en dividends haurien de cotitzar al 35%.
Mesures per fer créixer n’hi ha i són ?obligatòries abans que Alemanya es decideixi a fer rodar la màquina de fer bitllets, apujar la inflació i abaixar l’euro. Només falta un grapat de polítics capaços de fer el que cal. Seran els que votarem?