Dijous vaig anar a veure una exposició a La Fontana d’Or sobre la burgesia catalana de finals del segle XIX. Es titula La febre d’Or. Allà es veu com la burgesia catalana va fer enormes fortunes arran de l’exportació de vi (afectada per la fil·loxera francesa), amb el comerç, impulsat per la millora de comunicacions amb el ferrocarril, amb la indústria, resultat de la revolució industrial, i gràcies a la repatriació de fortunes vingudes d’Amèrica. Aquesta burgesia es va comportar de forma competitiva entre ella, fent curses a veure qui lluïa més el que tenia. Fou una burgesia desacomplexada, amb ganes de ser diferent, fet que, pel costat positiu, va portar-la a construir moltes obres arquitectòniques, transformant de forma notable Barcelona. La culminació d’aquest moviment fou l’Exposició Internacional de 1888.
Mentre anava escoltant el relat de la burgesia catalana em va venir al cap la decadència espanyola en aquell mateix període. Coincideix amb la generació del 98, aquella que fou tan pessimista arran de la pèrdua definitiva de les colònies espanyoles. La noblesa i l’aristocràcia espanyola, amb moltes propietats en forma de finques, va haver d’acostar-se a la burgesia catalana per poder tenir més diner líquid.
Em va venir al cap que, d’alguna forma, aquell relat anava a repetir-se en els propers mesos i anys. No vull pas dir que torni a venir el floriment d’aquella burgesia descarada que ensenyava la seva riquesa davant els mateixos nassos dels que passaven gana o tenien problemes de supervivència, no, em refereixo a les relacions entre Catalunya i Espanya. Els darrers deu anys, la borratxera immobiliària ha afectat tot el país, però sobretot a Madrid i a València. Bona part d’Espanya s’ha acostumat a viure de la subvenció equilibradora territorial de la Unió Europea, amb construccions faraòniques per tot arreu. A qui va afavorir això? A les grans constructores assegudes a la llotja del Reial Madrid. La borratxera, com no, ha repartit arreu urbanitzacions i pilons de pisos que havien impulsat uns nous rics immobiliaris. El cicle, en fi, havia afavorit als grups que es van fer amb les privatitzacions d’empreses públiques com Telefónica, Endesa o Iberia, ai las, avui en principi de caiguda lliure tocades per la modernització tecnològica. Així, doncs, la llotja del Reial Madrid s’assembla a aquella noblesa castellana que tenia moltes propietats que no donaven cash. Aquest és l’estat dels nostres veïns.
I nosaltres, on som? Ningú pot negar que també estem tocats, ja que la borratxera immobiliària a casa nostra va ser important, però menys. Per sort Catalunya tenia un teixit industrial important i la crisi no se l’ha cruspit del tot. Abans de la crisi les dades eren les següents: Percentatge de la indústria i dels serveis associats en el total de l’economia, 55,8% a Catalunya i 47,1% a Espanya. Percentatge de la construcció 9,1% a Catalunya i 12,1% a Espanya. Però si la comparació la fem amb la resta d’Espanya, sense Catalunya, el percentatge de la indústria i dels serveis associats és del 37,1% contra el 55,8% de Catalunya. El pes del teixit industrial català és comparable amb l’europeu, amb una dinàmica exportadora gens menyspreable.

La crisi ha malmès el poder de compra dels clients que Catalunya tenia a Espanya i això ha afectat el funcionament de les empreses. També ha canviat formes de consum que afecten els productes fabricats aquí. Però la capacitat d’adaptació del teixit industrial català, així com la facilitat amb què ha sortit a l’exterior a vendre ensenyen que els deures s’estan fent raonablement bé. Una mostra d’això es veu en el transport, on no hi ha prou camions que entrin a Catalunya venint d’Espanya o de França per compensar la sortida de camions de Catalunya cap allà. Ara hi ha l’ocasió de configurar grans grups logístics basats a Catalunya fugint del model del conductor autònom que hi ha hagut fins ara.
Però les coses no es queden només aquí. La notícia de la sortida a borsa de Caixabank diu que a Catalunya s’ha resolt la part més gran sector financer. Bankia intentarà fer-ho el proper mes. La Caixa ha paït completament l’absorció de Caixa Girona i, si no ha de digerir cap altre banc com podria ser el Banc Sabadell, la tindrem disponible immediatament pel rellançament inversor de la indústria catalana, cosa que hauria de passar a primers de l’any vinent.
La mateixa cosa passa amb les finances públiques. Catalunya és fins ara la sola administració autonòmica a fer els deures, equilibrant el pressupost. Davant la incipient recuperació industrial és molt important, molt, que l’Administració no es quedi en exclusiva els pocs recursos financers disponibles, deixant que el flux creditici arribi al teixit empresarial català de forma que la recuperació esdevingui una realitat.
Arribats aquí cal recordar el moviment que hi ha a casa nostra per impulsar nous empresaris joves amb projectes dirigits a noves tecnologies. El moviment és tant cultural, en impuls, com econòmic, amb nombrosos grups de finançament capital risc.
Per això no és d’estranyar que, quan el CEO fa una enquesta sobre un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya la resposta sigui que un 42,9% votaria per la independència, dels quals un 36,4% ho faria per tenir capacitat i desig d’autogestió econòmica.
No serà la febre d’or del segle XIX, però anirà desapareixent aquell sentiment d’incomprensió, tornaran les ganes dels espanyols de voler treballar amb nosaltres, desapareixeran les pulsions per no comprar català,É mentre nosaltres anirem veient com Espanya ens va quedant cada cop més lluny, lluny,É a mesura que l’avió s’enlaira i ella es queda a terra.