Poc a poc van apareixent canvis de model de societat cada vegada més a prop. Les manifestacions i els assalts a botigues per part de joves, els actes de gent que no pot viure amb el problema d’habitatge, els caos d’infraestructures, la manca de finançament a molts serveis públics, l’evident ineficiència del sector públic, l’entrada massiva de productes orientals… tot fa pensar que estem a punt d’un patac important. Potser el primer punt d’inflexió serà el dimarts dia 3 amb les eleccions a Estats Units. Potser no.

Però en tots els casos de protesta els manifestants sempre posen com culpable el capitalisme. És a dir, si no hi ha prou despesa en ensenyament, ni en salut, ni en infraestructures, la culpa és del capitalisme, encara que els ingressos del sector públic estiguin en màxims. El capitalisme és el boc expiatori de tot el que no es té la valentia de fer front. Encara aquesta setmana he hagut d’escoltar un diputat dir que el capitalisme era el culpable que a Catalunya no es faci el desplegament renovable. S’amaga la frustració en un concepte que esdevé el bidó on hi cab tot.

El capitalisme és un sistema econòmic basat en la propietat privada dels mitjans de producció i en l’intercanvi mitjançant mercats. És evident que en el debat de l’habitatge qui no entén les lleis d’oferta i demanda acaba dient que cal aturar el mercat. El que no sap és que, si no canvia a un altre model d’economia planificada, la solució serà pitjor, cosa que estem constatant a Catalunya: sense més habitatge el poc que hi ha s’ha de repartir amb molta gent i això fa la situació impossible.

Hi ha altres sistemes diferents al capitalisme? Hi ha el feudalisme, on la propietat va lligada a privilegis de sang o d’estatus. Hi ha el comunisme, on la propietat dels mitjans de producció son públics i on l’economia és planificada. Finalment hi ha el mercantilisme, on hi ha un proteccionisme fort i privilegis que l’estat fa a certs col·lectius.

El problema és que cada persona sembla que tingui la seva idea diferent de capitalisme. Uns veuen el pur, el de ‘laissez-faire’, amb la mínima intervenció estatal. És el que critiquen més els marxistes. Altres veuen les economies mixtes (la que tenim a la UE, a EUA, a Japó, a Corea…) on hi ha mercats, propietat privada i un estat que regula, taxa i gasta entre un 30 i un 50% del PIB. França, amb un 57%, de fet s’assembla més a un país comunista que a un de lliberal. Després hi ha els que veuen el capitalisme de favorits, en el que l’estat concedeix privilegis, subvencions i proteccions a empreses amigues. Això no és capitalisme de mercat, és mercantilisme. Molta gent fa servir la paraula “capitalisme” com a sinònim de tot el que no li agrada del sistema actual, de desigualtat, de consumisme, del poder de les multinacionals o fins i tot de qualsevol problema social. És retòrica fàcil, sense rigor.

El que sovint amaga l’excusa del capitalisme és la mala gestió pública, la incompetència del sector públic a gestionar bé els recursos, o fins i tot el fet de no voler fer cap esforç, com en el cas Nimby. També en la resistència a acceptar qualsevol disciplina, a formar part d’un ordre públic, o com a resistència a adaptar el mode de viure. És a dir, la paraula capitalisme seria l’amagatall de la frustració ciutadana.

Com que moltes d’aquestes coses es poden mesurar, m’he dedicat a posar sobre un gràfic l’enquesta sobre felicitat (índex de Cantril de Gallup) en funció de la despesa pública de cada estat. Hi ha un fet evident: quanta més despesa pública hi ha, a partir del 35% del PIB, el nivell de felicitat és més alt. Però també hi ha una altra evidència: perquè un país es senti feliç no és obligatori que la despesa sigui alta. Per exemple, Costa Rica amb 19% de despesa pública sobre PIB es sent tan feliç com Noruega amb el 46%, Mèxic amb 30% ho és com Nova Zelanda amb el 42%, Hondures amb el 27% ho és com Japó amb el 42%. I amb la mateixa despesa pública del 27% Xile es sent del doble de feliç que Egipte.

El món s’ha desviat dels nivells raonables d’endeutament perquè ha estat fàcil i perquè això ha permès als polítics no ser valents i no acceptar la realitat que havien de resoldre, deixant de pressionar els ciutadans perquè treballin o estalviïn més. En lloc de demanar esforços a la gent els han enganyat dient-los que amb més despesa pública ho resoldrien. El cas de França és el més paradigmàtic, però val per tots els països occidentals. Xina, que és un país teòricament comunista, té una despesa pública del 34% amb un índex de felicitat de 5,92, mentre que França amb el 57% de despesa pública el té de 6,59. Vietnam, amb una depesa pública de només el 19% té un índex de felicitat de 6,35.

El problema és de psicologia col·lectiva, d’acceptar que la realitat és la que és, que és millor adaptar-se a ella que no pas amagar el cap sota l’ala i demanar que un polític ho resolgui costi el que costi. El món ha lliscat cap a terrenys més tous, de forma que ha estat més fàcil obtenir serveis a costa del futur dels fills o nets que no pas treballant amb més intensitat o més hores. Això ha desviat el model econòmic cap a un consum innecessari a tots els països del món, a necessitar més energia de forma exponencial i a alterar el clima de forma important. Però, tot i l’evidència, encara és més fàcil tirar pilotes fora (no hem de posar renovables perquè Xina contamina més) que no pas proposar mesures concretes per frenar el consum i impulsar la inversió en transició energètica i en recerca, o en transformar la societat en més frugal. Els partits no estan per la feina perquè la demagògia és més ràpida. És més fàcil amagar els problemes sota l’excusa del capitalisme.