Des de 1972 camino per les muntanyes de la Vall de Camprodon. La meva estrena va ser amb excursions llargues, com anar de Setcases a Núria i tornar per Coma de Vaca i baixar a Setcases el mateix dia, ja fosc. La segona va ser anar amb Xavier Besalú i Josep Rodríguez a Ras de Carançà des de Setcases pujant pel Pla de Morens, el Pla de Regalíssia i baixar tota la vall de Bacivers fins a trobar el refugi de pescadors de Ras de Carançà. Ens guiàvem per un petit opuscle d’Alpina que deia que abans d’arribar al refugi trobaríem algun pastor que ens vendria formatge. Només vam trobar la resta de la instal·lació del cable telefèric que havia servit per transportar la fusta del bosc fins el Coll Mitjà. Aquella excursió amb tenda va continuar fins a l’Estany Negre, al peu del Pic de l’Infern, on la vam plantar. Després de pujar el pic vam tornar a Setcases.

En tots aquests recorreguts vam caminar sols, sense trobar ningú. A partir de 1978 que vaig començar a descobrir sistemàticament les muntanyes i valls, ara des de Vallter, amb en Ventura Majada, vam estar molts anys sense trobar gent que no fos a Bastiments, al Gra de Fajol, al Pic de la Dona o al Costabona.

Des de 1996 vam començar a estassar i marcar camins arran que l’alcalde de Camprodon, Esteve Pujol ens fes arribar la demanda dels turistes per fer rutes caminant. Primer vam escriure 9 fitxes per Camprodon, després 21 per tota la vall, i finalment va acabar amb un llibre amb 79 itineraris. Des del 2000 em van acompanyar en Toni Suriñach i en Joan Mora per mesurar els camins amb una roda. La nostra preocupació a principis del 2000 era com es mantindrien oberts els itineraris en cotes baixes, on la vegetació en llocs assolellats creixia molt ràpidament, tapant els camins. La solució la vam veure a partir de la crisi econòmica de 2010, quan hi va haver un creixement notable d’excursionistes amb l’efecte positiu de fresar els camins; així no calia netejar-los. La xarxa de camins va entrar a formar part d’Itinerània, la xarxa de les comarques del Ripollès, la Garrotxa i l’Alt Empordà. L’equilibri d’excursionistes amb el territori va ser excel·lent fins que va arribar la pandèmia de 2020. A partir de l’any 2022 l’augment de gent a muntanya ha estat amb un creixement geomètric, ajudat pel fet que molta gent va veure amb la pandèmia que caminar per la natura és gratificant i ajuda a mantenir l’equilibri personal. Molts jubilats es van traslladar a viure a la vall i el número de pisos venuts i els que es lloguen per Airbnb van créixer any a any.

El resultat és que aquest mes d’agost la Vall de Camprodon ha estat plena a petar, sense poder aparcar en molts llocs durant hores, amb una afluència de gent als circs d’Ulldeter, de Morens i al Costabona, mai vista.

Aquesta transformació es pot veure des del costat positiu si traiem la conclusió que dinamitza econòmicament a la vall, però també la podem veure des del costat negatiu si observem el que passa a la costa o a Barcelona: l’encariment de l’habitatge i dels aliments, l’arribada d’emigrants llatinoamericans que treballen a la hostaleria, la degradació de la muntanya a partir de 2.000 m. (l’herba dels camins té dificultat per regenerar-se i l’aigua erosiona el terra), la pressió sobre la fauna salvatge, amb la desaparició del gall fer i la disminució de les perdius blanques, fa que la percepció sobre la vall de Camprodon sigui semblant a la de la costa: degradació de serveis, pèrdua del caràcter i del tarannà de la vall, esvaniment del català endèmic del lloc, desaparició d’espècies d’animals, massificació dels espais de lleure, carreteres, aparcaments i pobles sobresaturats…

El resultat és que els fills de la vall continuen marxant fora, que la millora econòmica beneficia a pocs i serveix per fer que la quantitat de gent immigrant sigui cada vegada més gran, amb les conseqüències associades sobre l’habitatge, el col·legi i serveis públics insuficients. Amb tot això encara es fan curses com la de La Marrana o l’Isard Atac que passen per sobre la cota 2.000 m. i aprofundeixen la degradació de camins d’altura.

Aquest agost ja s’ha anat veient quina solució hi ha d’haver, com la urgència de posar barreres en dies punta amb pagament dissuasori i que controli l’afluència a Vallter, a la Collada Fonda al peu del Costabona i a Tregurà de Dalt cap al Balandrau. No inventem res que no es faci a Fontalba a Queralbs, al Torrent de la Cabana a Campdevànol, a Sant Aniol d’Aguja a Sadernes o a altres llocs.

La pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i l’augment de la calor dirigeixen cada vegada més gent cap a la muntanya propera, a recés de boscos, al costat de la fresca dels torrents o anant amunt a les muntanyes. Cada vegada més gent que anava de la ciutat a la platja a fer un bany ho substitueix per una escapada a la muntanya.

És aquesta raó per la que cal veure el problema amb una dimensió completament diferent a la de quan vaig començar a caminar pel territori el 1972. És absolutament necessari que la direcció del parc natural digui quanta gent pot rebre cada zona sense que hi hagi una degradació irreversible. A partir d’aquí es pot actuar. La mateixa cosa ha de passar als pobles, per determinats serveis fixats, condicionant quina capacitat ha de tenir la vall i quant més es pot edificar. No es pot posar ordre sense haver fet els deures. No fer-ho ens porta a una pèrdua de qualitat de la vall de la que algun dia ens en penedirem. Morir d’èxit existeix.