La resposta intuïtiva a la pregunta plantejada al títol és que sí. Per una banda, l’electrificació de certa part de l’economia, per exemple el transport, fa preveure que serà així. Però hi ha certes tendències de l’economia que ens mostren que potser no serà tan simple.

El canvi climàtic aquest estiu ens ha fet veure que en un futur proper serà impossible viure en un habitatge sense aire condicionat. Un altre convidat a la sala el darrer temps és la Intel·ligència Artificial. Amb aquestes qüestions sobre la taula, aquest estiu he aprofitat per refer un model complex per aproximar l’ordre de magnitud de les necessitats energètiques a l’any 2040.

El punt de partida no és una hipòtesi decreixentista, sinó una hipòtesi d’eficiència radical: no consumir menys per renúncia, sinó evitar malgastar el que no cal. Per això el disseny és el d’un sistema de flexibilitat (el que s’anomena PID+IA, criticitat contractada, càrrega de cotxes desplaçada a hores de superàvit, gestió de 2.000 MW hora a hora) és a dir, fer servir exactament el que fa falta, quan fa falta, ni un MWh de més.

A partir d’aquí he anat construint hipòtesis per a mi raonables del que pot passar amb el canvi climàtic: pel sector primari suposo una contracció de l’11% per la pèrdua de collites i ramaderia, pel sector industrial una contracció del 2,8% (paper, tèxtil, cautxú, plàstic, gasolina, material de transport) i pel sector serveis una disminució del 5% (comerç, transport i hostaleria, activitats financeres, serveis professionals i activitats artístiques). En canvi per a la construcció implico un augment del 21% per la necessària rehabilitació d’habitatges i l’obra nova necessària. Amb aquest escenari la necessitat d’electricitat passarà dels 43 TWh d’avui fins els 56 TWh al 2040. Però a aquí hi hem d’afegir les noves demandes de la IA, amb 16 TWh, la càrrega d’un milió de cotxes elèctrics i furgonetes amb 12 TWh, el desplegament massiu d’aire condicionat amb 15,8 TWh i la calefacció elèctrica amb 5 TWh. En total unes necessitats que arriben a 106 TWh a l’any 2040.

Com es pot generar aquesta energia amb unes centrals nuclears que llavors seran totalment obsoletes? El Proencat preveu pel 2040 una energia eòlica de 70 TWh (45 de les quals a Roses), una generació fotovoltaica de 38 TWh, una hidràulica de 2,6 TWh, deixant una exportació com a coixí de 14,5 TWh en certes hores de l’any.

El juliol és el mes més difícil de cobrir, amb una punta de dèficit a les 20 h. de 11,43 GW que podria ser resolt amb l’emmagatzemament dels nous projectes de centrals reversibles i bateries (3,6 GW), més la interconnexió amb França i Aragó (2 GW) i aplicant preus flexibles al mercat. Així podria quedar reduït en aquesta hora a un dèficit de 2,3 GW, potència que hauria de venir de generar electricitat amb motors de gas renovable. Als mesos d’hivern passa una cosa semblant amb menys punta, però la solució pot ser la mateixa.

Una de les coses que tothom pregunta és com tindrem energia en els dies que no hi ha vent ni sol, els famosos Dunkelflaute. Doncs bé, a Catalunya estimem que aquest fenomen serà de 4 dies a novembre, 12 dies a desembre, 8 dies a gener i 4 a febrer. Per això necessitem un suport amb gas renovable amb 596 motors de gas renovable (18 MW cada ú) amb una potència agregada d’11 GW. Amb aquest escenari, el cost de generar electricitat mig anual es troba en una forquilla entre 60 i 66 €/MWh, amb totes les noves inversions necessàries i un preu del biometà renovable a 81 €/MWh.

Quin és l’escenari de no complir el desenvolupament de Proencat? La impossibilitat de desplegar la IA a Catalunya, la manca de potència a l’estiu per satisfer la demanda d’aparells d’aire condicionat, la manca d’energia per electrificar el transport, la impossibilitat d’electrificar al màxim la indústria, la no robotització de l’economia… en definitiva, no agafar la nova revolució industrial i digital que ve. És com si, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, haguéssim decidit no fer la revolució industrial ni la renaixença cultural i haguéssim triat continuar com Extremadura, Galícia o Andalusia.

L’escenari complint Proencat ens deixa un preu de l’electricitat de 66 €/MWh que ens fa competitius front Itàlia amb 142 €/MWh, Alemanya amb 115 €/MWh, Polònia amb 134 €/MWh i ens deixa en el mateix nivell que França amb 65 €/MWh .

Decréixer un -2,9% i fer la revolució tecnològica que està començant implica passar d’una energia primària de 283 TWh avui fins a 216 TWh el 2040, una reducció del 24%, amb una energia primària de la generació elèctrica de 115 TWh. Quedaran per transformar els 100 TWh de diferència entre l’energia primària total i l’elèctrica a base d’anar transformant l’economia, sobretot el transport de mercaderies en camió, els cotxes elèctrics, l’avió i el transport marítim.

L’expectativa del canvi climàtic, amb un augment dels costos de tots els recursos, amb una pèrdua de poder adquisitiu notable, amb dificultats per sobreviure episodis de calor extrema, amb canvis culturals forçats per la meteorologia, només els resoldrem amb adaptació dels llocs on habitem i a noves formes de treballar. I això passa per una digitalització i robotització de l’economia. L’altre model, el de no fer res, el de no em modifiquis el paisatge, el de no m’obliguis a separar bé els residus, ens deixa fora de la revolució que està començant. Nosaltres sabrem si volem quedar relegats a una societat irrellevant o si volem continuar formant part de la societat de la intel·ligència.

La resposta intuïtiva a la pregunta plantejada al títol és que sí. Per una banda, l’electrificació de certa part de l’economia, per exemple el transport, fa preveure que serà així. Però hi ha certes tendències de l’economia que ens mostren que potser no serà tan simple.

El canvi climàtic aquest estiu ens ha fet veure que en un futur proper serà impossible viure en un habitatge sense aire condicionat. Un altre convidat a la sala el darrer temps és la Intel·ligència Artificial. Amb aquestes qüestions sobre la taula, aquest estiu he aprofitat per refer un model complex per aproximar l’ordre de magnitud de les necessitats energètiques a l’any 2040.

El punt de partida no és una hipòtesi decreixentista, sinó una hipòtesi d’eficiència radical: no consumir menys per renúncia, sinó evitar malgastar el que no cal. Per això el disseny és el d’un sistema de flexibilitat (el que s’anomena PID+IA, criticitat contractada, càrrega de cotxes desplaçada a hores de superàvit, gestió de 2.000 MW hora a hora) és a dir, fer servir exactament el que fa falta, quan fa falta, ni un MWh de més.

A partir d’aquí he anat construint hipòtesis per a mi raonables del que pot passar amb el canvi climàtic: pel sector primari suposo una contracció de l’11% per la pèrdua de collites i ramaderia, pel sector industrial una contracció del 2,8% (paper, tèxtil, cautxú, plàstic, gasolina, material de transport) i pel sector serveis una disminució del 5% (comerç, transport i hostaleria, activitats financeres, serveis professionals i activitats artístiques). En canvi per a la construcció implico un augment del 21% per la necessària rehabilitació d’habitatges i l’obra nova necessària. Amb aquest escenari la necessitat d’electricitat passarà dels 43 TWh d’avui fins els 56 TWh al 2040. Però a aquí hi hem d’afegir les noves demandes de la IA, amb 16 TWh, la càrrega d’un milió de cotxes elèctrics i furgonetes amb 12 TWh, el desplegament massiu d’aire condicionat amb 15,8 TWh i la calefacció elèctrica amb 5 TWh. En total unes necessitats que arriben a 106 TWh a l’any 2040.

Com es pot generar aquesta energia amb unes centrals nuclears que llavors seran totalment obsoletes? El Proencat preveu pel 2040 una energia eòlica de 70 TWh (45 de les quals a Roses), una generació fotovoltaica de 38 TWh, una hidràulica de 2,6 TWh, deixant una exportació com a coixí de 14,5 TWh en certes hores de l’any.

El juliol és el mes més difícil de cobrir, amb una punta de dèficit a les 20 h. de 11,43 GW que podria ser resolt amb l’emmagatzemament dels nous projectes de centrals reversibles i bateries (3,6 GW), més la interconnexió amb França i Aragó (2 GW) i aplicant preus flexibles al mercat. Així podria quedar reduït en aquesta hora a un dèficit de 2,3 GW, potència que hauria de venir de generar electricitat amb motors de gas renovable. Als mesos d’hivern passa una cosa semblant amb menys punta, però la solució pot ser la mateixa.

Una de les coses que tothom pregunta és com tindrem energia en els dies que no hi ha vent ni sol, els famosos Dunkelflaute. Doncs bé, a Catalunya estimem que aquest fenomen serà de 4 dies a novembre, 12 dies a desembre, 8 dies a gener i 4 a febrer. Per això necessitem un suport amb gas renovable amb 596 motors de gas renovable (18 MW cada ú) amb una potència agregada d’11 GW. Amb aquest escenari, el cost de generar electricitat mig anual es troba en una forquilla entre 60 i 66 €/MWh, amb totes les noves inversions necessàries i un preu del biometà renovable a 81 €/MWh.

Quin és l’escenari de no complir el desenvolupament de Proencat? La impossibilitat de desplegar la IA a Catalunya, la manca de potència a l’estiu per satisfer la demanda d’aparells d’aire condicionat, la manca d’energia per electrificar el transport, la impossibilitat d’electrificar al màxim la indústria, la no robotització de l’economia… en definitiva, no agafar la nova revolució industrial i digital que ve. És com si, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, haguéssim decidit no fer la revolució industrial ni la renaixença cultural i haguéssim triat continuar com Extremadura, Galícia o Andalusia.

L’escenari complint Proencat ens deixa un preu de l’electricitat de 66 €/MWh que ens fa competitius front Itàlia amb 142 €/MWh, Alemanya amb 115 €/MWh, Polònia amb 134 €/MWh i ens deixa en el mateix nivell que França amb 65 €/MWh .

Decréixer un -2,9% i fer la revolució tecnològica que està començant implica passar d’una energia primària de 283 TWh avui fins a 216 TWh el 2040, una reducció del 24%, amb una energia primària de la generació elèctrica de 115 TWh. Quedaran per transformar els 100 TWh de diferència entre l’energia primària total i l’elèctrica a base d’anar transformant l’economia, sobretot el transport de mercaderies en camió, els cotxes elèctrics, l’avió i el transport marítim.

L’expectativa del canvi climàtic, amb un augment dels costos de tots els recursos, amb una pèrdua de poder adquisitiu notable, amb dificultats per sobreviure episodis de calor extrema, amb canvis culturals forçats per la meteorologia, només els resoldrem amb adaptació dels llocs on habitem i a noves formes de treballar. I això passa per una digitalització i robotització de l’economia. L’altre model, el de no fer res, el de no em modifiquis el paisatge, el de no m’obliguis a separar bé els residus, ens deixa fora de la revolució que està començant. Nosaltres sabrem si volem quedar relegats a una societat irrellevant o si volem continuar formant part de la societat de la intel·ligència.