Els arguments dels que no estan d’acord en posar renovables enlloc son sempre els mateixos: Primer, que hi ha prou teulats per posar fotovoltaica a sobre. Segon, que hi ha prou llocs antropitzats per tenir la superfície necessària. Tercer, que en tot cas el que s’ha de fer és consumir menys electricitat. Intentaré respondre cada un del conceptes.

Comencem pels teulats. Hi ha dos tipus de teulats, els residencials i els industrials i rurals. Els teulats residencials tenen una superfície estimada a Catalunya de 8.697 ha. amb un potencial fotovoltaic, si tot fos ocupat, d’11 GW. Però la orientació i les ombres d’altres edificis i elements del teulat fan preveure que en realitat el potencial serà de 3,7 GW, capaç d’aportar uns 4 TWh a l’any, una xifra que cal comparar amb els 120 TWh que estan previstos per a Catalunya el 2050. L’autoconsum als teulats que hi ha avui és de 1,4 GW i al ritme actual el 2030 s’espera que siguin 1,6 GW. Els teulats industrials i rurals tenen tres problemes. Uns son d’uralita que cal canviar per llei, altres son de sandvitx de poliuretà prohibits per les companyies d’assegurances (per risc al foc), altres no tenen l’estructura prou resistent per aguantar el pes dels panells, i finalment moltes naus no tenen el mateix propietari del que està a lloguer. Per tant, dels 7 GW que preveu Proencat el 2030 només en tindrem 1,6 GW en autoconsum aquell any.

Anem ara per les superfícies antropitzades. Hi ha un treball recent publicat per Renovem-nos sobre els estudis  que han aparegut a Catalunya de les alternatives proposades als parcs a terra. El treball observa molts casos per determinar errors de plantejament (llocs on no és possible) o de mida mínima per poder rendibilitzar el projecte. Amb totes les propostes alternatives que es fan arreu de Catalunya, la potència addicionaria 5,7 GW, produint aproximadament uns 8 TWh. Però és que en aquestes alternatives hi ha propostes molt imaginatives, com posar plaques a les mitjanes de les autopistes, posar-ne als talussos de les carreteres o, per exemple cobrir la totalitat de l’autopista amb una estructura adient. Un projecte pilot que es va fer a Baviera tenia un cost de 4,7 milions per 35 m. de llargada i una potència de 210 kW. El cost de l’electricitat resultant, seria de 2.140 €/MWh, irrealitzable. El problema està en que l’estructura ha de suportar un potencial xoc d’un camió contra una columna i que l’estructura no caigui sobre la resta de vehicles. Una construcció més raonable seria la cobertura del canal Segarra Garrigues de 57 km. Caldria cobrir 35 m d’amplada per permetre el manteniment del canal i a una altura de 5 m. El pressupost seria de 540 milions d’euros, estalviaria evaporació de l’aigua, controlaria algues i l’aigua no s’escalfaria pel sol. L’energia generada (0,69 TWh) tindria un preu calculat de 95 €/MWh, que, de moment, no seria rendible sense una subvenció notable, de la meitat. Potser els regants la poden finançar?

El que està clar és que tenir idees genials sense estudiar la viabilitat tècnica ni econòmica és un brindis al sol, una manera irresponsable per justificar que no es faci res.

Anem ara a l’última qüestió: tenim prou energia avui? La resposta és que no generem ni una petita part de l’energia que utilitzem. Avui agafem 266 TWh en energia primària (petroli, gas, urani) i només n’utilitzem 161 TWh, amb una pèrdua del 39,5%. D’aquesta energia, només 43,1 TWh és elèctrica. La solució està en reduir aquesta pèrdua entre energia primària i energia final. Però resulta que aquesta solució demana electrificar la majoria d’usos energètics, raó per la qual Proencat preveu que al 2050 es necessitaran 120 TWh d’energia en lloc dels 266 TWh actuals. Compte, quan Proencat va fer l’estudi no hi havia la intenció de posar bombes de calor a tot el país per suportar la calor, ni de posar centres de dades per la IA, cosa que apujarà encara més l’energia necessària. En conclusió, necessitarem més de 120 TWh i les propostes alternatives imaginàries proposen solucions difícilment realitzables de 8 TWh.

Queda encara una última alternativa, la que proposen els dels extrems: cal reduir l’economia, decréixer, per necessitar menys energia i no haver de posar parcs renovables. Es mesura la intensitat energètica d’un país com l’energia necessària per produir un euro. La de Catalunya és de 0,47 MWh/1.000€, mesurada com eneergia final, havent-se reduït considerablement des de 2010. El PIB/càpita és una mesura proporcional al benestar del país i ara està entre 37.000 i 40.000 €/persona. Quina és la xifra que hem de reduir de la demanda elèctrica per fer contents els extremistes? Deixem que l’electricitat que fem servir avui sigui la mateixa demanda d’energia final, és a dir, baixem des de 161 TWh fins a 43 TWh? eliminem el 73% de l’economia? O bé fem la transició i baixem els 63,1 TWh del transport a 34,5 TWh, passem la indústria de 50,7 TWh a 52,5 TWh, els serveis de 22,2 TWh  a 17,1 TWh i el domèstic de 22,8 TWh a 14,9 TWh?

Cal triar i ser responsable. Les decisions sobre el futur de l’economia no les podem deixar als predicadors de catàstrofes ni podem renunciar a decidir perquè ens fa por modificar el paisatge. Com diu el filòsof Francesc Torralba, l’esperança té durícies a les mans, es treballa, no prové de la ingenuïtat. Hi ha una actitud que xoca frontalment contra l’esperança: la nostàlgia. No és el record, és la idealització del passat, la mitificació d’allò que va ser.

Ens toca decidir: ens tapem els ulls com els nens petits quan es pensen que així no son vistos, o fem front al repte de construir una alternativa al desastre climàtic i som resolutius?