https://claude.site/public/artifacts/fda7530b-a024-4b54-93bb-825c3f202f65/embed

És evident que el món pateix tensions geopolítiques inèdites d’una gran complexitat. Malgrat
això, penso que es pot fer una aproximació per a explicar-les. Per fer-ho, em serviré d’una
metàfora en forma d’imatge. Intentem veure un mapa on cada país és un punt que està
enllaçat amb un altre amb un cable elàstic. Cada país estira d’un altre per aconseguir
prendre-li riquesa i així créixer. Ho pot fer venent materials, venent programes o productes
digitals, venent matèries primeres, productes entremitjos… aquest és un mecanisme que té
guanyadors i perdedors, segons la seva estructura interna i les estratègies que facin servir.
Quan un país estira més del compte, només ho pot fer si un altre país cedeix cable.
Si el país que cedeix deixa anar cable, la tensió es manté sota control. Així, un país
pot deixar anar cable perdent riquesa, guanyant-ne menys, o prenent la riquesa d’un altre
país tercer que li compensi.
També pot aguantar un temps la tensió amb deute, però això només ajorna el problema i
augmenta el risc de trencament.
Però, si no deixa anar cable, la tensió creix i creix, i el sistema s’apropa a un punt de ruptura.
Aquesta és la situació geopolítica que ara té el món. Un país, Xina, és responsable de
l’exportació del 18% dels béns mundials. Si sumem els balanços de béns i serveis digitals de
Xina el 2024, trobem un superàvit del 2,9% del seu PIB. A Estats Units totalitzen un dèficit del -3,1% del PIB, a la Unió Europea un superàvit del 2,5%, i a Japó un total del -2% del PIB. Estats Units no arriba a compensar la importació de béns amb la venda exterior de serveis digitals, tot i ser el primer exportador del món en aquest àmbit. La Xina té tant pes exportador que ja significa l’1% del PIB mundial, amb una irradiació a la resta del món enorme. Pel que fa a la UE, està força equilibrada, mentre que Japó, que té un saldo negatiu amb l’exterior considerable, arriba a tenir un compte corrent positiu perquè té rendes d’empreses japoneses per tot al món que compensen el saldo de béns i serveis.
La tensió de fons és l’asimetria profunda de la Xina, amb un domini del flux físic de béns
(que podria estrangular les cadenes de subministrament), mentre que EUA domina el flux
intangible d’IP, plataformes i serveis financers. La UE està atrapada al mig, amb indústria que
perd terreny i un sector digital feble, convertint-se en el camp de batalla entre Orient i
Occident.
La metàfora elàstica revela una cosa que els números sols no mostren: un cable no es trenca
perquè sigui prim, sinó perquè els dos extrems s’allunyen en direccions oposades alhora. Des
de 2018 és el que passa amb el cable EUA-Xina, amb Xina que empeny cap a l’autosuficiència
tecnològica i l’expansió manufacturera, mentre EUA tira cap al desacoblament, els aranzels i
la reindustrialització domèstica. Tot i que el desequilibri ja era de la mateixa magnitud al
2006, la força que els mantenien (els dòlars americans a canvi de manufactura xinesa) s’ha
desgastat. Xina no accepta la supremacia del dòlar i EUA ho vol evitar al cost que sigui, fins i tot saltant-se tots els protocols internacionals, mostrant una prepotència sense sentit.
El que fa perillós el possible trencament és que els altres cables també estan connectats al mateix sistema. Si el cable Xina-EUA cedeix bruscament (per prohibició d’exportació de microxips, per bloqueig a Taiwan, pels aranzels del 145%), el xoc es transmetrà instantàniament per tots els altres cables: la UE haurà d’escollir bàndol, Japó veurà les seves cadenes de valor destrossades i el comerç mundial passarà de ser una xarxa integrada a dos clústers separats amb molt pocs fils entremig.
Si mirem el quadre de les connexions es pot apreciar clarament com el gran perdedor entre
les relacions internacionals és EUA. Per corregir-ho creu que ho pot fer amb imposició
d’aranzels a l’entrada, venent material militar als seus socis i “protegits”, com els països del
petroli o a Europa, i generant tanta moneda en dòlars com necessiti. I tot això és el que s’ha esfondrat: ni recupera la indústria perduda, ni compensa el desequilibri amb serveis digitals i financers, ni el dòlar té el suport assegurat. Per això s’ha deixat convèncer per Israel amb la guerra sobre Iran, pensant que obligaria novament a tot el comerç mundial de petroli a fer-lo en dòlars, alhora que reforçaria el seu paper de protector militar dels països d’Orient Mitjà. Tot ha sortit al revés. Tot.
Hi ha una frase de Luis Garicano d’aquesta setmana que posa el dit a la llaga: “molts de
nosaltres, els europeus liberals, vam passar dècades rebutjant la versió caricaturesca d’EUA
que té l’extrema esquerra europea: tot és basa en el petroli, és un imperialisme, s’enriqueixen a costa dels altres… Llavors arriba una administració estúpida i representa aquesta caricatura a la perfecció.”
El fet que les guerres siguin online i que ho veiem en temps real sense filtres, ajuda a que
tot sigui més transparent. Els imperis, molts governs, es mantenen units gràcies a les
mentides, a la corrupció, a mantenir operacions d’influència en mitjans de comunicació, a la
manipulació d’algoritmes a les xarxes digitals… amb el fi d’impedir la nostra visió clara i la
comprensió dels problemes. Sembla que tot està sortint a la llum i el que veurem no ens
agradarà. Hi haurem de fer front, trobant realitats incòmodes que hem estat evitant.