Equilibri salaris-despesa pública
Hem comentat sovint l’error de l’economia espanyola que impulsa un creixement basat en llocs de treball de baix valor afegit, que alhora comporta una entrada d’immigrants significativa. La percepció generalitzada és que l’augment de població recent (d’1,7 milions a Catalunya) ha fet que els recursos i serveis no siguin suficients per atendre a tothom. Parlem del problema de l’habitatge (al qual tampoc ha ajudat l’augment del turisme), però també del problema de mobilitat, de sanitat, d’ensenyament i de la capacitat d’integració dels nouvinguts en el món del treball. Això porta a un descontentament general. Però encara hi ha una cosa pitjor: el món polític i l’opinió econòmica segueix dient que l’economia va molt bé, mentre que el ciutadà veu que té problemes cada vegada més difícils de resoldre, sobretot els que tenen família amb fills o, encara més greu, les famílies monoparentals.
Avui compararé els ingressos que genera un ciutadà a l’estat amb l’import que li costa. Això ens ajudarà a entendre la raó per la que el model que estem seguint és erroni.
Començaré per les despeses. La depesa pública a Espanya al 2023 va ser del 46,4% del PIB. Amb 47,4 milions d’habitants, la despesa per habitant va ser de 14.300 €/h, incloent pensions i seguretat social, sanitat, ensenyament, dependència i atur, funcionaris i administració, seguretat, justícia i defensa, infraestructures i inversions, subvencions i interessos del deute. La despesa és comparable a la mitjana europea però la renda per càpita és un 11,6% inferior a la de la UE, cosa que ja ens indica que l’estat ho té més difícil per cobrir la despesa. Si ho separem, la protecció social més educació té un cost per habitant de 8.400 €/h. Al 2025 podem estimar que la despesa total per habitant ha estat de 15.630 €/h, xifra que ara compararem amb la capacitat de pagar impostos. Aquí cal explicar que les pensions, que representen entre el 35 i el 40% de tota la despesa pública pugen automàticament amb la inflació, mentre les altres despeses ho fan per sota.
Vegem ara la capacitat d’aportació a l’estat d’un treballador amb salari mínim de 16.576 € bruts anuals. La cotització social del treballador (6,35%) aporta 1.053 €. La de l’empresa (29,9%) 4.956 €. L’IRPF pot ser de 250 €, que fa que en total el treballador aporti amb el treball 6.260 €. Ara hem de calcular l’aportació de l’IVA en les compres. Per un SMI estimarem un consum de 14.000 € amb un IVA efectiu del 12%, al que afegirem els impostos especials (carburant, alcohol, tabac). Els impostos indirectes d’un treballador amb SMI poden ser de 1.980 €. En total l’aportació a l’administració pública d’un treballador que cobri SMI és de 8.240 €. Però hem dit al principi que la despesa per a cada ciutadà és de 15.630 €, per la qual cosa aquest sector del món laboral rep de l’estat 7.390 € en serveis, el 47,3% del que costa. Cal dir que el 70-75% dels treballadors espanyols es troben en aquesta situació.
Anem a veure l’equilibri amb altres salaris. En primer lloc, quin és el sou que equilibra la despesa amb l’aportació de l’estat? Aquest salari és el de 27.500 € bruts anuals, proper al salari mig actual. Aquí veiem que els salaris més elevats suporten la despesa de més gent que el mateix treballador. I això quant és? Doncs si un treballador amb salari SMI de 16.576 € suporta 0,5 habitants, el de 27.500 es suporta ell mateix, un de 55.000 € suporta 2,4 ciutadans, un salari de 100.000 en sustenta 4,6, un de 150.000 aguanta 7 habitants i un de 200.000 en sosté 9,3.
Això deixa clar el que ens interessa (o no, ves a saber) com a societat: ens interessa crear llocs de baixos salaris (i subsidiar-los contínuament) o, al contrari, ens interessen llocs de treball qualificats, amb coneixement, implicació, actitud i responsabilitat?
El problema que té la societat espanyola, molts sectors que es diuen progressistes, és que son mandrosos i envejosos, prefereixen ciutadans iguals i pobres i volen eliminar als ciutadans amb èxit professional que obtenen rendes elevades. És un error bàsic, perquè un treballador amb un salari de 150.000 € suporta gairebé 14 persones més que no pas un treballador amb SMI. Això s’ha d’aplicar per exemple als ‘expats’ (treballadors estrangers amb estudis superiors), uns 220.000 a Catalunya. Si la població immigrant és de 1.444.192 persones, 6,5 vegades més que els expats, i acabem de dir que un salari de 150.000 € suporta 14 persones, cal pensar que són aquests expats els que mantenen als nous immigrants.
La conclusió és fàcil: cal desenvolupar l’economia cap a llocs amb millor capacitat laboral, deixar els llocs de treballs bàsics per a l’automatització i fomentar els llocs amb més capacitat creativa, amb més autonomia, capaços d’aportar més valor afegit. No només hem d’obrir els braços als expats, sinó que hem de fer el possible perquè els nostres joves que han marxat a altres països tornin, impulsant activitats econòmiques amb més valor, transvasant el coneixement de la recerca a l’economia real, fomentant la formació professional de segon cicle fins el 40% de l’activitat laboral, des del 12% que tenim ara, amb salaris propers al punt d’equilibri de 27.500 euros.
Aquest és el model a enfocar en l’objectiu, acció que demana valentia política per frenar l’economia de baix valor i afavorir la de més productivitat total dels factors. Com he repetit sovint, l’economia és com l’aigua, va on és més fàcil. Reconduir-ho vol frenar unes vies i aplanar-ne altres. Aquí rau la vertadera política intel·ligent.
7 thoughts on “Equilibri salaris-despesa pública”
Joan
El teu análisis es convincent i posa en evidencia la fortissima carrega fiscal que soportem
Jo entenc que no és pas una qüestió d’igualar per baix per fer-nos a tots més pobres sinó de repartir la riquesa existent per tal que tothom tingui una vida digna però sense excessos; és la frugalitat de la qual parles tot sovint.
Això comportaria prohibir aquests sous de 150.000€, que són molt superiors al que una persona necessita per viure còmodament i que, en la majoria de casos, només serveixen per fer ostentació d’estatus social, sense aportar un major nivell de felicitat que vagi més enllà de satisfer la pròpia vanitat.
Aquests sous tan alts només són possibles per a una petita proporció de la població, amb la condició que hi hagi tota una colla de gent que subsisteixi amb sous mínims, tant si són treballadors d’aquí com si són de països on s’hi ha externalitzat la producció. Com diu en Niño Becerra algú, en algun lloc, al final acaba pagant el preu.
Ens hauríem de plantejar si el que volem (o el que ens convé) és una societat dividida entre unes elits i una gran massa explotada, que és el que hi ha hagut des de fa 10.000 anys, o si anem cap a una societat més igualitària en la qual tots puguem viure d’una manera digna, subvertint els condicionaments biològics que ens ho dificulten.
La tendència innata ens empeny a l’egoisme (Dawkins 1976), però per poder sobreviure durant el 98% de la nostra història en aquest planeta hem hagut d’esmorteïr aquest instint implantant mecanismes que el limitin i que afavoreixin l’altruisme, la cohesió social i la desjerarquització. Ha estat una estratègia molt exitosa, que va finalitzar fa 10.000 anys a causa de l’adopció de sistemes alternatius de subsistència (agricultura, ramaderia) que incrementaven la disponibilitat d’energia que hi havia prèviament. La vida, al capdavall, es basa en la recerca d’energia.
Per primera vegada a la història ja no calia cooperar per sobreviure i el nostre egoïsme intrínsec va poder resorgir amb força, assolint actualment unes cotes que fan feredat.
Tot sovint parles de la felicitat, cosa que demostra una inquietud per les qüestions socials, per aquest motiu és més fàcil que puguis arribar a acceptar que les societats més desiguals tendeixen a ser més infelices, i això afecta tant els que tenen molt com els que tenen poc (Wilkinson y Pickett 2009). Uns per por a perdre el que tenen i els altres perquè no tenen res.
Els mateixos autors suggereixen que en societats desiguals tendeix a haver-hi un augment en la violència escolar, l’assetjament i els conflictes diversos entre els alumnes.
A banda d’això, les desigualtats socials fan que s’hagi d’invertir més en mecanismes repressius i penitenciaris que paguem entre tots. Són externalitats que mai es tenen en compte al computar el repartiment de beneficis.
El màxim objectiu d’una societat hauria de ser crear ciutadans feliços i no pas ciutadans rics, en aquest sentit reduir les diferències socials al mínim podria ser una bona estrategia.
Tots volem una societat on tothom pugui viure de manera digna i on el benestar social sigui una prioritat. La recerca d’una societat cohesionada i feliç és un objectiu que qualsevol persona amb empatia pot compartir. Ara bé, des del meu punt de vista, la teva rèplica s’equivoca en la diagnosi i, per tant, en la solució.
El debat no hauria de centrar-se en com repartir el que ja tenim o en “prohibir” els sous alts, sinó en com generem més riquesa de qualitat per a tothom. Aquí et detallo per què crec que la clau és una altra:
1. L’economia no és un joc de suma zero
L’error principal és assumir que, perquè hi hagi sous alts, forçosament hi ha d’haver una massa explotada cobrant el mínim. Això només és cert en un model econòmic arcaic i de baix valor afegit. La veritable solució passa per un **canvi de model econòmic radical**: deixar de dependre de serveis bàsics i mà d’obra barata per passar a produir indústria i tecnologia d’alt valor. És justament la creació d’aquest alt valor afegit el que permet a les empreses apujar els sous de manera generalitzada, creant una classe mitjana real, robusta i pròspera, i no pas una elit aïllada.
2. El parany del conformisme i les ajudes
Si ens limitem a viure de polítiques de subsidi, de repartir la riquesa existent i d’intentar acontentar tothom per decret, no estem fomentant el canvi de mentalitat necessari per evolucionar. Avui ens trobem amb un greu problema estructural i d’actitud: amb les condicions dels treballs de baix valor actuals, molta gent ha perdut la motivació. La tendència és fer el mínim exigible, cobrar el mínim i marxar a casa. Aquesta desafecció laboral i falta de propòsit no es soluciona “igualant per baix”, sinó transformant el mercat laboral perquè la formació, l’esforç i el compromís tinguin una recompensa real i atractiva.
3. Atraure talent i fomentar l’ambició
Canviar aquest paradigma requereix precisament el contrari de prohibir l’èxit. Necessitem atraure i retenir talent, buscar persones formades, amb ambició (una ambició sana de crear, innovar i aportar solucions) i amb compromís per la feina. Els sous elevats en sectors punters no són un caprici per a la vanitat, sinó el reflex de la productivitat, la responsabilitat i l’alt coneixement tècnic que requereixen aquestes posicions; posicions que, com es comentava al text original, acaben generant els ingressos fiscals que sostenen els serveis públics de tothom.
En conclusió, el màxim objectiu d’una societat no s’assoleix tallant les ales als qui destaquen o limitant el creixement tecnològic i econòmic, sinó elevant el llistó. Hem d’abandonar el model del baix cost i apostar per la productivitat, el coneixement i la indústria avançada. Només així aconseguirem ciutadans motivats, una classe mitjana forta i, en conseqüència, una societat molt més digna i feliç.
Hola Joel,
-La primera frase de la teva resposta no és certa. Només cal mirar les notícies per comprovar-ho.
-L’empatia cada cop és més escassa, precisament a causa del món tan competitiu i egoista que hem creat.
-Generar més riquesa de manera constant comporta exhaurir més ràpidament els recursos naturals. És la lògica de creixement del càncer… fins que acaba matant l’hoste. Aquest és l’error fonamental del capitalisme. No es pot incrementar indefinidament la riquesa, hi han topalls físics que ho impedeixen.
-Algunes tecnologies d’alt valor afegit, com els mòbils per exemple, depenen de l’explotació de persones en mines de l’Àfrica, que extreuen els minerals necessaris per a la seva fabricació, i d’obrers que treballen en fàbriques xineses sota uns nivells d’explotació brutals.
Suposo que coneixes l’onada de suïcidis a Foxconn de fa uns 15 anys. Si no recordo malament, la solució que va donar l’empresa per evitar-los va ser posar reixes a les finestres per tal que els treballadors no s’hi llancessin, no es plantejava pas millorar les seves condicions laborals.
Entenc que cal veure la foto completa de les empreses d’alt valor afegit, no només la part positiva.
-Tens raó, l’economia no és un joc de suma zero, com tot a la vida, sempre és un joc de suma negativa, l’entropia n’és la causa. Aquesta és una qüestió que els economistes obvien constantment.
-La teva proposta es basa en l’estratificació social que és el mateix que hi ha hagut des de fa molts anys: “una classe mitjana robusta i pròspera” que, per definició, comporta l’existència d’una classe baixa desposseïda i d’una classe alta elitista. En tota la història de la humanitat no ha pogut existir mai una societat que, sota aquestes premisses, pogués considerar-se feliç.
-És una queixa recurrent entre els empresaris la desmotivació i la manca de compromís que presenten molts treballadors actualment. No penso que l’increment d’incentius econòmics pugui resoldre aquest problema. Es poden crear llocs de treball d’alt valor afegit però això no vol dir que siguin satisfactoris per a qui els realitza. De fet, cada vegada és més freqüent que persones que han treballat molts anys en feines d’alt nivell ho abandonin tot per dedicar-se a activitats que donen més sentit a les seves vides. Hem creat un món fonamentalment hostil per a les veritables necessitats humanes, em sembla lògic i inevitable que molts es resisteixin a voler-ne formar part.
– Jo no parlo de prohibir l’èxit parlo de prohibir sous que són insultants, innecessaris i que, en molts casos, creen personatges capriciosos i classistes que acaben desenvolupant un sentit de dret narcisista molt accentuat. Equiparar èxit amb diners em sembla inadequat, tot i que, malauradament, és molt habitual en aquesta societat en declivi ètic terminal.
-No pretenc tallar les ales a ningú, el que intento explicar és que algunes decisions que es prenen afecten la totalitat de la població. Potser caldria tenir en compte tothom per veure com ens podem organitzar d’una manera més justa.
_ En la teva última frase dius: ” Hem (…) d’apostar per la productivitat, el coneixement i la indústria avançada. Només així aconseguirem ciutadans motivats, una classe mitjana forta i, en conseqüència, una societat molt més digna i feliç.”
Només em remetré a les paraules d’un savi, Fèlix Rodríguez de la Fuente: “Quin és el sentit de tot aquest desenvolupament industrial i econòmic si jo, quan estic amb tribus caçadores-recolectores, detecto a persones molt més felices, completes i satisfetes que quan estic a ciutats com Madrid o Barcelona on només hi veig gent cansada, gent irritada, gent que es veu que no està bé…?”
No cal retornar a aquest extrem, això ja queda fora de tota discussió, però crec que aquesta reflexió ens podria motivar per tal de reorientar les nostres prioritats cap a formes d’organització social que posessin les necessitats humanes i el benestar de tots per damunt de l’acumulació de riquesa i beneficis.
El problema de fons es que hem finanziaritzat i monetitzat tota la nostra vida i tot el món.
Tot es compra i es ven i tot te un preu, però està clar que els diners no fan la felicitat i cada vegada hi ha més gent que si pot surt d’aquest model consumista que no ens porta enlloc, aquesta roda infernal que tanta infelicitat, ansietat i desordres fisics i psiquics produeix en la gent.
Davant d’aquesta monetització galopant, aquests sous que son 200 vegades el salari minim professional no son étics ni morals, sencillament son pornogràfics.
Tots com a societat n’hauriem d’estar profundament avergonits.
Algú tan poc sospitós de socialista o comunista, el banquer J.P. Morgan, va afirmar al seu dia: “Nunca confiaría en una empresa en que el patrón gana veinte veces más que sus subordinados.”
Piketty-Sandel al llibre “Igaultat: que és i perquè importa” parlen d’una ratio de 1 a 10 com a molt entre el sou més alt i el més baix.
Sí, vaig llegir el llibre de Piketty a l’any 2014. La seva solució d’un impost sobre el patrimoni mundial és tan utòpica com la meva d’una moneda lligada al CO2 invers. Però les utopies també s’han de dir: poden generar altres solucions
Parlo de felicitat perquè forma part de la meva filosofia personal. Com també parlo de frugalitat com a camí per arribar-hi. Pel que fa a salaris, 150.000 € és un salari d’un alt executiu, públic o privat. Un salari sense sentit com els que diu en Picketty és un salari de 100 vegades el salari inferior. Precisament ell proposa arribar a 10 vegades, 150.000 eruos avui aquí. El que és important és no eliminar la meritocràcia. Si tots hem de cobrar el mateix, qui assumirà responsabilitats difícils, qui farà l’esforç d’estudiar i treballar de valent per resoldre problemes? Ara ja es pot veure l’efecte de la politica redistributiva: un absentisme mig del 9%, del 19% en elgun co·lectiu de funcionaris (mestres) i un estat d’ànim jajajijiji. Des del 2020 això va per un camí de no acceptar cap responsabilitat. L’economia del benestar es fa amb el valor afegit que generem, no pas amb el deute que som capaçoa d’adquirir. I avui aquest mecanisme està espatllat, no generem valor afegit. Només treballs sofisticas amb salaris per sobre de 80.000 euros permetran això. Ara bé, si et sembla que el 70% de la població ha de viure subsidiada, sense poder arribar a un habitatge, és el teu model, no el meu. El meu és el de treball de qualitat i estalvi.