Fa anys que segueixo la liquiditat mundial i tinc molt clar que l’economia es va desviar a partir dels anys 80 quan es va deixar el patró or i va fer que les monedes fossin fraccionàries, és a dir, que no depenguin de cap ancoratge real. Un sistema econòmic rígid amb el patró or no era prou flexible per resoldre segons quines crisis derivades d’efectes externs, però la substitució total per un altre sistema que crea tanta moneda com li doni la gana no sembla la millor solució. És cert que els bancs centrals, responsables únics de la creació de moneda, son en teoria independents. Però només en hipòtesi: el BCE i els altres bancs mundials han de reaccionar quan la FED americana fa un moviment, sobretot per mantenir el nivell de canvi entre les monedes en un rang que no faci mal a l’economia europea. D’aquesta forma, qui
mana al món sempre és la FED americana, atès que els altres bancs han de fer més o menys el
mateix moviment. Això és així per l’excessiu pes del dòlar en l’economia mundial, efecte que
tothom sap, tot i que hi ha moviments per alentir, impulsant altres monedes, i una enorme
resistència d’EUA per evitar que passi. El darrer moviment americà és la guerra amb l’Iran, que recorda la de l’Irak el 2003 per obligar-lo a vendre petroli en dòlars en lloc d’euros. El dòlar, i extensivament tota l’economia americana, depèn de la seva fortalesa basada en el lligam amb el petroli i a la força militar. El que passa aquests dies és, ni més ni menys, la defensa del dòlar per part de l’aparell militar americà per frenar una venda de petroli d’Iran a Xina en yuans.
La reflexió d’aquests dies m’ha portat a pensar que el caos mundial es va agreujant a partir
dels anys 90 en un moviment exponencial que sembla conduir a una catàstrofe gran si la
intel·ligència humana o artificial no ajuden a trobar una via que simplifiqui la complexitat.
He cercat com crear un índex del caos i he trobat la combinació de tres mesures. La primera és l’EPU (Economic Policy Uncertainly Index) que mesura la freqüència de determinats termes
d’incertesa en premsa i altres variables. La segona és l’Index de Misèria, que és una suma de
l’atur i de la inflació, per valorar fins a quina punt una economia fa patir a la població
(estagflació, recessions…) La tercera és el GPI (Global Peace Index) que quantifica el desordre via conflictes, morts i militarització. Amb aquests tres índex n’he creat un de nou amb un pes del 50% de l’EPU, del 10% de l’Índex de misèria i del 40% del GPI. Els pesos de cada índex els he trobat per iteració, veient amb quin pes hi havia més correlació. L’índex des de 1997 té un mínim de 3 i un màxim de 60, amb fortes variacions a l’any 2008 i al 2020, per les causes que coneixem tots. He creat una tendència per veure-hi més clar.
Una vegada he tingut aquest índex he pensat que seria bo veure què és el que el fa moure,
quin és el mecanisme que impulsa el caos. He mirat primer la liquiditat mundial de les
monedes M2. L’impuls més fort de la liquiditat va ser provocat per l’entrada de Xina a
l’Organització Mundial de Comerç, el principi de la globalització a gran escala, la gènesi de tots els problemes que té el món. En aquell moviment, la liquiditat mundial, mesurada com M2 va pujar de l’ordre de 3,6 vegades, mentre que l’índex de Caos en va pujar unes 3. Sembla com si la corba de la liquiditat impulsi realment la corba del caos.
Llavors he mirat la correlació entre les emissions de CO2 a la Terra i l’índex del Caos, en una
pretensió de pensar que l’augment de la temperatura, deguda a la concentració de CO2,
provoca un augment de l’entropia i això podria ser un factor que influeixi en el comportament humà, fent-lo més erràtic. Sí, també hi ha una bona correlació entre les emissions i el caos, però les emissions tenen una forma menys exponencial que el caos.
Llavors, qui és l’ou i qui la gallina, la liquiditat o el CO2? Evidentment les emissions son un
efecte d’una economia que va desbocada. La correlació entre la liquiditat i les emissions és
total, per la qual cosa em porta a pensar que és la liquiditat la que empeny a més desordre,
entre els quals el canvi climàtic. Això és el que vaig descriure un dia en un article com la
paradoxa del PIB negatiu: el creixement del PIB comporta efectes negatius cada vegada més
elevats. Un dia, potser ara mateix, els costos negatius d’aquest creixement en forma de
fenòmens meteorològics extrems, pèrdua d’assegurances, sequeres, pèrdues de collites,
incendis, emigracions massives, poden ser més grans que els efectes positius del creixement. El PIB net, la diferència entre el PIB brut i els costos externs, pot ser negatiu, de forma que, quan més es creix, menys riquesa es té.
És difícil calcular aquest PIB net, havent-hi alguna aproximació com el GPI, l’índex de Progrés
Genuí per alguns països. Mostra que, a partir dels anys 70 el PIB net no creix, essent
lleugerament decreixent.
El caos que ara veiem (l’aparició de certs dirigents com Trump, Milei, Orbán, Erdogan, Sánchez…) podria ser el resultat de la paradoxa del PIB negatiu, on el món intenta de
la forma que sigui tapar el forat del PIB, les ideologies intenten aconseguir solucions populistes que no troben perquè el punt feble és un sistema basat en una fugida endavant permanent, creant més diner. Quan la solució només pot ser canviar les maneres de fer de la societat, causant més valor afegit amb innovació, organització, menys recursos (ara recordarem el gas i el petroli), menys necessitats supèrflues… en definitiva, un canvi cultural.