Fa anys que el problema de l’habitatge es va accentuant. En part per decisions polítiques que van contra les lleis del mercat: si el lloguer no és segur perquè hi ha una xifra massa elevada d’okupacions il·legals o “inquiokupes”, acaba no havent-hi qui llogui i l’habitatge es dirigeix al mercat de compra. A hores d’ara ja està clar que el mercat dintre les ciutats no baixarà, encara que es prenguin les mesures més agosarades que es vulgui, per exemple prohibir comprar habitatge al capital estranger, com ha fet Canadà. Perquè serà el capital d’aquí el que continuarà comprant. L’única solució és la construcció pública de pisos protegits per llogar fora del centre de les ciutats. Ja poden anar dient que els que hi vivien tenen dret a quedar-s’hi a un preu fixat, perquè això no serà així en un model que no sigui el d’una dictadura. Ni a Nova York.

Per explicar el que vull insinuar, vull remetre’m a un exemple personal. A l’any 2006, a l’empresa vam començar un projecte per instal·lar una nova màquina de paper a Besalú. En aquell moment parlàvem de 12 milions d’euros. Vam anar a veure els bancs. Recordo que la Caixa de Girona em va dir que la xifra era massa elevada per a ells, tot i que finançaven immobles per valors deu o cent vegades més alts. Però els empaquetaven i els posaven al mercat interbancari. D’aquelles converses en vaig treure que una màquina (un bé mobiliari) no es pot finançar a més de 7 anys perquè el Banc d’Espanya no ho permet, i un immoble (un pis o un hotel) es pot finançar fins a 30 anys o més. On és la diferència? En el fet que un immoble es considera un valor segur, com l’or, que ancora, fixa, la moneda. Per dir-ho altrament, el valor immobiliari sosté la confiança del diner. Això explica que, quan hi ha desconfiança en les monedes, i una inflació continuada, aquestes es refugien en l’immobiliari. No cal que siguin els grans tenidors, ho fa la classe mitjana.

Veiem la història recent: Després de la crisi del 2008, els bancs centrals (Fed, BCE, BoJ, PBoC) van crear diners a un ritme sense precedents a través de programes de Quantitative Easing (QE). Entre 2010 i 2022, la base monetària mundial es va multiplicar per més de 5 vegades.
Aquesta expansió no va generar inflació de consum immediata, però sí inflació d’actius: amb accions i bons (de 2010 a 2020), amb augment de capacitat de producció (que ara patim), després amb immobles i, més recentment, amb or, criptomonedes i matèries primeres… com a “refugis” davant el deteriorament del valor real de les monedes fiat (fiduciàries). En essència, el diner excedentari no trobava actius tangibles, i alhora escassos, suficients per absorbir-lo.

El problema ara és que els bancs centrals estan atrapats en un dilema estructural: Si redueixen la base monetària (venent actius o apujant tipus fortament) provoquen una crisi de deute i contracció bancària. Si mantenen la liquiditat, la inflació latent es canalitza cap als preus dels actius tangibles, especialment immobles, perquè són el principal valor col·lateral del crèdit que hi ha més a l’abast. Això fa que l’habitatge sigui el gran dipòsit d’excés monetari, i que les economies desenvolupades mantinguin la seva aparença d’estabilitat a costa de la pressió sobre les classes mitjanes i joves, expulsades del mercat immobiliari.

Hi pot d’haver una estratègia diferent a inflar sense esclatar? Així és. Com que els bancs centrals no poden reduir la massa monetària, estan intentant redistribuir-ne els efectes, tolerant una inflació moderada de consum, mantenint preus d’actius elevats per sostenir valors col·laterals, i protegint els balanços bancaris i públics (amb deutes sostinguts d’actius inflats). Això és el que alguns economistes ja anomenen “financial repression 2.0”: una estratègia per mantenir el valor del deute en termes reals a costa del poder adquisitiu dels ciutadans. La confiança en les monedes s’haurà volatilitzat completament.

La conseqüència de tot això és la necessitat d’un nou ancoratge que  doni credibilitat a les monedes mundials, car el sistema ja no pot recolzar-se només en immobles com a base d’expansió monetària. L’altre dia parlàvem del bancor de Keynes com a proposta de solució a l’any 1944. Per tant, ara cal un nou actiu d’escassetat controlable i de confiança global que no depengui d’un estat o d’un banc central concret, que sigui verificable, divisible i convertible, que tingui una corba d’emissió previsible o algorítmica, i que serveixi com a valor col·lateral neutral (per sistemes de liquiditat o també per una moneda digital).

Aquest actiu podria ser un actiu digital basat en el càlcul o en l’energia (versió evolucionada del Bitcoin però amb estabilitat intrínseca), o bé un protocol de reserva algorítmic dins d’una futura CBDC (moneda digital de banc central) híbrida, que limiti l’expansió monetària a una regla objectiva (p. ex. un índex de sostenibilitat energètica o de producció neta real). Això és, de fet, el que molts bancs centrals temen: l’ordre monetari actual està sostingut per una piràmide d’actius immobiliaris inflats i de deutes que només sobreviu amb tipus baixos i liquiditat permanent. Quan aquesta base arribi al seu límit social (ciutadans exhausts i exclusió massiva del mercat d’habitatge), s’obrirà l’espai per a un nou tipus de valor-ancoratge, no estatal i no especulatiu.

Aquesta idea s’apropa a una de les línies de pensament que s’estén dins de l’economia monetària contemporània: la hipoteca global ha estat creada com a mecanisme de contenció d’una inflació reprimida per excés de base monetària.

La resistència al canvi serà terrible. Només el possibilitaria un catacrac d’una borsa que ara mateix actua també de refugi de l’excedent mundial de capital.

PD: ahir llegia que els partits a dreta i esquerra de França estan demanant al BCE que compri deute francès emetent més moneda tal i com va fer el 2010. Això tot just comença. És la fi de la credibilitat de les monedes fiat, que caldrà repensar.