La foto de les finances globals i dels superàvits i dèficits comercials entre països sembla haver arribat al seu punt final. Tants anys amb aquest desequilibri han provocat que al món hi hagi massa producció i que el deute arreu estigui fora dels nivells acceptables.

Donald Trump va llegir bé el problema: mentre el dòlar seguia sent la moneda de transacció internacional era inevitable que es revalués contínuament, fet que porta als fabricants d’Estats Units a no ser competitius, a importar béns de l’exterior i a tenir un deute insostenible. La solució dels aranzels (amb l’histrionisme afegit) va en el sentit de frenar aquest dèficit. Rebaixar el cost de les intervencions armades al món, també. Però el dòlar encara continua sent la moneda refugi del sistema financer mundial, amb una borsa de valors que supera els límits dia a dia.

El que passa ara ja va ser discutit a Bretton Woods el 1944. Llavors J.M.Keynes va proposar un model que avui resoldria el problema. Keynes havia estudiat el problema de la Lliura Esterlina anglesa com a moneda de referència la primera meitat del segle XX i tenia clar que a cap moneda li interessa ser moneda de reserva i refugi si no vol caure en un dèficit comercial. Per això va proposar una solució que evitava aquest conflicte. Va proposar una moneda d’intercanvi nomenada bancor, proporcional al pes de totes les monedes del món. L’or es podria canviar pel bancor, però aquest no es podria canviar per or. Creava una institució d’intercanvi l’ICB on cada exportació afegiria bancors al compte del país, mentre que cada importació restaria bancors. Hi hauria una limitació a la quantitat de bancors que un país podria acumular per superàvit comercial, impedint que hi haguessin països que acumulessin superàvits i dèficits excessius. Els límits de cada país serien proporcionals al seu pes al comerç internacional. Si un país superava els límits, es permetia als països deficitaris devaluar la seva moneda front el bancor i als excedentaris revaluar la seva. Pels deutors crònics es contemplava la depreciació obligatòria de la seva moneda, venda forçada d’or i restriccions a exportacions de capital. Pels països creditors crònics, inclouria l’apreciació de la moneda i el pagament d’un interès mínim del 5% sobre els excedents comercials, arribant fins al 10% en els caso extrems.

Aquesta solució corregiria els desequilibris comercials per ser un actiu de liquidació neutral, però requeria una coordinació entre molts països (cosa que avui amb la telecomunicació seria fàcil), fent el sistema geopolíticament fràgil.

Ja sabem que aquesta proposta no va prosperar perquè Estats Units, amb el 40% del PIB mundial en aquell moment, va imposar la solució de lligar el dòlar a l’or i la resta de monedes referenciades al dòlar. Aquesta solució va anar relativament bé fins que l’or d’Estats Untis va anar minvant a mesura que l’economia mundial anava creixent. El 1971 Richard Nixon va decidir deslligar el dòlar de l’or, de forma que el seu nou valor era un càlcul purament comptable. Així, de cop, el món es va trobar que la divisa que tothom utilitzava no estava recolzada per cap bé escàs com era l’or, és el diner fiat (fiduciari sense contrapartida). El resultat va ser una pujada important de la inflació pel fet que les monedes es podien anar imprimint sense cap referència ni límit. El 1973 va arribar la primera crisi del petroli, per la guerra del Yom Kippur amb Israel, per un embargament als països que donaven suport al país jueu. El 1974 el secretari del tresor del govern Nixon, William Simon, va volar a Europa i Orient mitjà per un viatge diplomàtic financer. En l’escala a Jeddah, a Aràbia Saudita, Simon va acordar que Estats Units compraria molt petroli a Aràbia Saudita a canvi de material i ajuda militar per garantir que l’estret d’Ormuz fos obert amb seguretat continuada (pel perill d’Iran). A canvi, Aràbia Saudita vendria a tot el món el petroli en dòlars (els famosos petrodòlars). Així va ser com es va lligar el dòlar a un altre bé escàs, el petroli, i com va continuar sent el valor d’intercanvi i moneda de reserva mundial. Aquest acord va romandre en secret fins l’aparició d’un article a Bloomberg el 2016.

Però la cosa no acaba aquí. Després de l’atemptat de 11 de setembre de 2001, Estats Unit va començar una guerra contra el terror, sobretot a Afganistan, on s’amagava Osama Bin Laden i els seus aliats. La guerra també va arribar fins Irak amb l’excusa que tenia armes de gran abast, cosa que després hem sabut que no era veritat. Irak està 2.000 km d’Afganistan i també es va incloure en la guerra contra el terror. Alguns cronistes apunten cap a una altra raó: que Irak havia començat a vendre petroli en euros, i això era un míssil contra l’hegemonia del dòlar que s’havia de frenar a qualsevol preu i tallar d’arrel el precedent.

La globalització, l’enorme excedent de Xina, Alemanya, Japó i Corea han creat finalment una demanda de dòlars que ha empès a Estats Units a tenir una moneda permanentment revaluada i a perdre gairebé tota la seva economia productiva.

La solució de Keynes avui es veu com la que hagués resolt aquests problemes globals, impedint els excedents, dèficits i l’economia financera global. No està clar que ara es pugui aplicar donada la dimensió dels desequilibris mundials. Però alguna cosa caldrà fer, a banda de posar aranzels i depreciar el dòlar: ja sigui fent un sistema d’intercanvi multilateral associat a un o més béns escassos, deixant de dependre de la arbitrarietat dels bancs centrals i dels polítics fent anar la màquina del diner per resoldre els seus interessos i els de les classes financeres. Estats Units està patint la venjança de Keynes.