La setmana ha estat entretinguda. Dissabte va ploure i em vaig dedicar a preparar material per una classe d’energia pels alumnes de sisè de primària l’escola de Camprodon. Dilluns vaig tenir la gravació vídeo d’una empresa d’Israel que ens finança el parc fotovoltaic d’autoconsum que estem construint a Beuda, projecte que s’ha allargat des de 2015. Casualment, l’argument va acabar essent el mateix que pensava pels alumnes de sisè: el Mediterrani és la zona zero del canvi climàtic, aquí ja portem un augment d’1ºC des de 1990, l’aigua del mar a l’Estartit ha pujat 1,4 ºC i el nivell ha pujat 10 cm. Per tant, cal que les empreses facin l’adaptació a un model sostenible, i algunes, com la nostra, entomem el repte d’actuar com a pioners. El parc és un projecte pilot i ha de continuar amb bateries i ser escalat fins a 15 MW, a més de totes les altres iniciatives sostenibles com emprar paper reciclat, generar tot el calor amb fonts descarbonitzades i fer transport multimodal amb tren. Israel és exemplar pel que fa a l’ecosistema de capital risc que han creat entorn del finançament de les pimes.

Just quan estàvem visitant el parc, vam rebre la noticia de l’apagada elèctrica de tota la península ibèrica. No ens va agafar desprevinguts: a la fàbrica tenim un grup electrogen gran per aguantar tota l’energia bàsica (ordinadors i serveis) i antigament fins i tot havíem tingut un sistema d’engegada de la central de cogeneració des de zero, que ara ja no tenim degut a la nova electrònica més complexa, i que caldrà repensar. L’experiència de l’apagada de la nevada del 1986, la de l’apagada del 1993 i de la nevada de 2010 fa dir que tornarà a passar en la freqüència d’un cop cada 10 anys.

Com sempre, cal saber la raó de l’apagada per poder prendre accions i evitar que torni a passar. En aquest cas no es veu clarament si algun parc va ser el que va caure, el van desconnectar o és una acció diferent. Amb la informació que disposem puc tenir una teoria pròpia del que ha passat.

Des de 2015 la generació fotovoltaica s’ha multiplicat per 5,8 i l’eòlica per 1,3. Red Eléctrica (REE) ha anat millorant els nusos de connexió de la xarxa fent-los més grans per així poder tenir més capacitat per desenvolupar energia renovable. REE era un referent per les fites que anava assolint, arribant molts dies a una penetració renovable del 100%. Però aquest 2025 s’han començat a veure oscil·lacions de tensió en la xarxa: el ministre Oscar Puente va dir recentment que la línia AVE havia aturat per problemes de tensió.

Si mirem el mateix dia 28 d’abril, però de 2023, la generació fotovoltaica va ser del 57%, el 2024 va ser del 47% i la de dilluns del 68%. Però hi ha una relació que encara és més important: entre l’electricitat gestionable (hidràulica, cicle combinat i carbó), i la no gestionable (eòlica, fotovoltaica i nuclear). El 2023 va ser del 33%, el 2024 del 32% i dilluns va ser del 23%. És a dir, la resiliència, les ajudes a la xarxa en cas d’un incident, dilluns estaven en el valor més baix dels anys anteriors al mateix dia.

Així, doncs, quina explicació podem trobar a la caiguda d’una xarxa que en teoria és robusta? Primer cal dir que l’electricitat té un component que es diu activa, i un altre que es diu reactiva que es genera per l’ús de motors. De tal forma que, quan hi ha molta reactiva a la xarxa, no queda espai per a l’activa, com si fos el colesterol que tapa les artèries. Les energies gestionables, la nuclear també, tenen la capacitat de corregir aquesta energia reactiva de la xarxa, l’eòlica i fotovoltaica no tant. Per tant ja tenim una sospita que la xarxa s’ha fet més petita des del seu disseny, fent més difícil el balanç des d’un punt a un altre, impedint que un sector amb problemes pugui ser ajudat per un altre que està lluny.

El segon punt és que pot ser que el càlcul de REE per determinar l’energia que s’ha de generar a cada instant sigui més alt del que en realitat hauria de ser: la demanda pot ser parcialment falsa perquè REE no veu la generació fotovoltaica en autoconsum i aquesta no compra electricitat a la xarxa (7 GW a Espanya, 13% de la demanda aquella hora).

La tercera sospita és que en algun lloc de la xarxa l’electricitat va trobar un tap virtual, fet que hauria provocat una ona en sentit contrari, una ressonància que hauria anat més ràpida que les proteccions de la xarxa i de les centrals, que no van desconnectar. Per entendre el concepte, fent un símil, imagineu una central hidràulica que te un canal a gran altura amb un tub que condueix l’aigua a la turbina. Si la central hidràulica es queda sense tensió, la turbina s’embalaria fins a la seva destrucció, per la qual cosa cal tancar immediatament l’entrada d’aigua. Tancar un tub a pressió de cop provoca una ona en sentit contrari fent un xoc d’ones, el cop d’ariet. Per això les centrals hidràuliques d’alçada tenen una xemeneia d’equilibri per compensar aquest efecte. Doncs el mateix efecte podia haver passat a la xarxa de transport elèctric, fent caure tot el sistema perquè la pertorbació fos més ràpida que els relés de protecció.

La lliçó és que cal adaptar la xarxa per anar més lluny en renovables, posant l’equivalent a xemeneies d’equilibri a cada regió renovable, per exemple bateries, condensadors, compensadors síncrons i més línies de reforç. El govern i REE diuen que han après la lliçó, però no crec que cap enginyer hagués sacrificat el risc de caiguda del sistema, la resiliència, a canvi de res. I si el govern hagués pressionat REE per anar tan lluny amb renovables a fi de tenir preus elèctrics baixos per incidir sobre la inflació? Portugal ja no es fia de la connexió amb Espanya, el descrèdit és immens. Beatriz Corredor, presidenta de REE hauria de ser la primera en dimitir. I potser no la única.