Les lleis de la Termodinàmica que regeixen l’energia deixen molt clar la diferència entre quantitat i qualitat. La primera llei diu que l’energia no es destrueix, que només es transforma. Així, si a un objecte que conté una energia d’1 kWh li afegim un altre kWh, l’objecte contindrà 2 kWh. Dit d’una altra manera, si a una caldera de gas li posem 20 kWh, ens donarà 18 kWh en forma d’aigua calenta i 2 kWh en forma de fums a la xemeneia. L’energia no s’ha perdut, s’ha diversificat. I això ens porta al segon principi de la Termodinàmica que diu que, a cada transformació, l’energia es degrada fins el punt que ja no en sabem fer ús. L’aire que esteu respirant té una temperatura de 21ºC i poca cosa podem fer amb ell que no sigui utilitzar-lo en una bomba de calor. Però, en canvi, si tenim vapor a 280ºC, estarà a una pressió de 63 bar que ens permetrà fer girar una turbina de vapor i produir electricitat. Així, quant més elevada sigui la temperatura d’un cos, més qualitat té per poder obtenir més processos. Ho podem fer extensible als recursos segons la forma en la que està l’energia: l’electricitat té la qualitat més elevada perquè permet processos que altres formes no poden (electrònica per exemple), els combustibles fòssils tenen la facilitat de conversió en productes químics, l’urani és el recurs amb més densitat energètica i les fonts renovables, tenen al seu favor que són infinites, hi han estat sempre i la seva captació no altera el planeta perquè formen part d’ell.

De tot el que he exposat es pot extreure que hi ha energia de més qualitat i de menys qualitat, també que el seu ús la va degradant i va provocant efectes no volguts, com l’escalfament climàtic, o l’amenaça radioactiva, d’aquí que el millor ús consisteix en necessitar la menor quantitat possible.

Això mateix passa a l’economia. El benestar que tenim es deu a les millores productives que ha fet la humanitat des del paleolític, amb un augment de la productivitat de l’ordre del 1.000% amb el descobriment de la roda, de l’arada, de l’alternança dels cultius, de la millora transgènica dels mateixos, del tractament dels camps per fer-los més fèrtils, de l’ús dels animals per a tracció, de la millora dels metalls, passant del coure al bronze, al ferro, a l’acer inoxidable, al titani… en fi, també es deu a la millora de la organització social i del desenvolupament de les ciències. Aquests avenços van anar molt lents fins l’arribada de la revolució industrial que va coincidir amb l’explosió del renaixement i del descobriment d’Amèrica. A partir d’aquest moment l’ús de l’energia de forma massiva va permetre que el desenvolupament agafés forma exponencial i l’economia descobrís noves formes de fer. De seguida va descobrir el monopoli, que si un tenia un producte exclusiu podia posar el preu que volgués. També va descobrir que, fent-ne més, tenia més ingressos. Tot plegat es va accelerar al segle XX alhora que l’augment de la població mundial també va créixer de forma exponencial. L’economia es va dedicar a produir més i més per poder abastar tota la població (encara no ho ha completat, mancant 1.200 milions de persones). Un benestar mínim ha arribat a 6.800 milions havent-hi encara 745 milions de persones al món que viuen amb menys de 1,9 $ al dia. La mitjana mundial de PIB/càpita diari és e 47 $.

El problema és que el creixement que tenim té efectes negatius, per la qual cosa cal que deixi de fer-se com el fem, amb més producció, per un nou creixement amb menys recursos. El valor afegit d’un producte el podem obtenir augmentant la quantitat produïda pel mateix capital i mà d’obra, però també produint la mateixa quantitat mentre disminuïm els recursos necessaris, com l’aigua, la matèria primera o l’energia. És canviant quantitat per qualitat que podem créixer de forma sostenible. He citat aquí la necessitat de fer més duradors els aparells i màquines que fem servir, tornant a tenir vides de neveres de 30 anys. Tots els aparells es poden dissenyar per obtenir vides útils molt elevades, però s’encareix la seva producció. Si trobem la forma de finançar aquest problema (venda o lloguer), al final els aparells per ús diari o anual serà més barat que els que tenen preus baixos.

Aquests dies estem parlant del model de turisme que tenim. Els efectes derivats de tant turisme sobre l’economia comencen a ser molt difícils de resoldre. Si a Barcelona hi ha un dèficit de 100.000 pisos, uns 17.000 es deuen destinar a pisos turístics. L’augment de PIB per càpita a Catalunya el 2023 ha estat de 2.618 €/c, i per obtenir-lo, ha calgut un augment de la població de Catalunya de 250.000 persones, 100.000 de les quals a la metròpoli, necessitant entre 25.000 i 40.000 pisos per elles. Créixer en aquest model comporta un dèficit de pisos impossible de resoldre. O bé aquest increment aporta recursos públics i privats, prou valor afegit, per resoldre el problema, o serà millor disminuir la quantitat de turistes apujant els ingressos, que és com es regula una economia de mercat. És evident que el sector privat no ho sap resoldre perquè en lloc d’augmentar preus el que fa és obtenir més mà d’obra poc qualificada agafant immigrants. Per tant, cal que sigui el sector públic qui resolgui la qüestió, per exemple apujant l’IVA de la restauració i hostaleria, primer del 10 al 15% i, si encara persisteix el problema, fins el 21% de l’IVA general.

D’aquí al 2035 la pèrdua de natalitat comporta que l’entrada de nous immigrants prevista sigui d’1,6 milions més. La població nativa arribaria a 5,7 milions al costat d’una població immigrant de 3,25 milions, o més si la tendència del turisme continua. Els efectes sobre la manca d’habitatge, de recursos públics, és evident si no s’obtenen més ingressos.

Si en el món de la indústria és una evidència que cal canviar l’augment de productivitat, no augmentant el volum i abaixant els recursos necessaris, en el món del turisme és essencial augmentar preus per disminuir quantitat de visitants, i la millor manera és apujar l’IVA i el número d’inspectors a hisenda per controlar l’economia submergida. Per fer-ho ens cal governs forts a Madrid i a Catalunya. No es pot deixar seguir l’economia sense conductor que la guiï.