Enfoquem un any 2024 amb un futur més incert que mai. La policrisi que afecta tot el món, en lloc de resoldre’s, cada dia que passa es complica. Les guerres d’Ucraïna i de Gaza, els efectes de la inflació durant 2021, 2022 i 2023, l’augment de temperatures global, les sequeres i els desastres derivats de fenòmens meteorològics intensos, l’onada d’emigració des d’Àfrica a Europa i des d’Amèrica del Sud cap Estats Units, els preus elevats dels aliments, la fam que afecta a àmplies zones del món i els efectes de les polítiques dels Bancs Centrals per aturar la inflació, fan veure que els anys vinents seran difícils per a l’economia. Per dir-ho d’una altra manera, estarem en decreixement.

Aquests dies escoltem que la inflació a Espanya ha arribat al 3,1% mentre que la subjacent va ser del 3,8%. Però els preus dels aliments, que van pujar a partir del mes d’octubre de 2021, es van enfilar fins a valors del 19% pels aliments elaborats i fins un 15% pels frescos. En definitiva, entre gener 2021 i avui els preus dels aliments han pujat un 29,2%. I difícilment baixaran perquè la sequera no es resoldrà del tot (si és que no va a pitjor), i els preus del transport i de l’energia no tornaran als valors de 2019, afectant tota la cadena de producció.

Per altre costat, els efectes de la pandèmia, el rebot d’haver estat confinats durant gairebé un any, ha modificat hàbits de consum i valors bàsics. Ara sembla que tothom ha de sortir a menjar en restaurants, que treballar s’ha de fer si a un li ve bé, que tothom tingui dret a tenir tots els serveis públics encara que no hagi aportat res al sistema. La pandèmia ho va accentuar amb aquell moviment de dimissió del treball, amb la idea que tot es podia fer des de casa… un batibull que ja s’ha fos.

El resultat del rebot va ser aquest augment dels preus que, a més de l’alimentació, han apujat el vestit en un 24,5%, el transport en un 18,7% i els hotels i restaurants en un 16,9%. A partir d’aquí ja sabem que tothom ha perdut poder adquisitiu. Tot i que l’INE diu que el lloguer en aquests anys només ha pujat un 4,4%, a Catalunya sabem que això ha estat una xifra de dos dígits, com diu Idescat , amb un increment del 22,7%. A conseqüència de tot això, el BCE va començar a restringir les facilitats a tenir diner, apujant els tipus d’interès dels crèdits (que afecten a les hipoteques i als crèdits de les empreses) des del 0% al 2021 fins el 4,50% d’avui i també va treure liquiditat al sistema abaixant el diner disponible, el conegut com M2: si a gener de 2020 el valor del M2 a Europa era de 12,4 bilions €, al mes de setembre 2022 va arribar a 15,4 bilions, punt a partir del qual va començar a baixar fins als 15,0 bilions d’ara, molt lluny encara dels 12,4 de 2020. Aquest valor afecta les compres de deute públic dels estats europeus. Per això la UE ja ha dit als estats que comencin a disminuir el seu deute fins el 60% (Espanya el té al 110%) a raó d’abaixar un 1 punt cada any. També els ha dit que cal minvar el dèficit del pressupost un 0,4% cada any des d’una previsió de dèficit del 3,9% pel 2023. La UE ha començat a dir als estats que, davant la nova situació, han de començar a revertir els ajuts en impostos en energia i en aliments, retornant poc a poc l’IVA on era abans de la pandèmia. La despesa pública que està el 20,2% sembla que tornarà a valors pre-pandèmia del 18,9%, una pèrdua de l’1% del PIB.

Pel costat industrial, les exportacions van disminuint i el consum intern es va reduint. Fins i tot l’oci, la restauració i el turisme interior s’han reduït a la meitat en el que portem d’any. Tampoc ajuda l’estat de l’economia dels nostres veïns, els primers clients exteriors. Alemanya té una recessió del -0,4% i s’espera que el 2024 tingui un creixement del 0,5%. França pot tenir un creixement el 2023 del 0,8% i el 2024 del 0,4%. Per Gran Bretanya les previsions son un creixement del 0,5% el 2023 i del 0,7% el 2024.

Al mateix temps fa mal que la Xina vagi amb el peu canviat, amb una inflació i consum interns molt baixos, fet que fa que el govern xinès aporti més liquiditat al seu sistema, un augment del M2 del 10,1% en els darrers mesos. La conseqüència és que l’exportació xinesa perjudica a l’economia europea i, a més, té efectes inflacionaris sobre les matèries primeres mundials.

La visió apunta que l’economia europea comença una travessa del desert que serà d’ajust dur, amb retorn a certes retallades públiques i a una pèrdua de llocs de treball. I tot això no té visos de millorar car, a partir dels anys 2025 a 2030, els efectes de les mesures per a la transició energètica seran visibles. Així, la taxa de CO₂ i les mesures pel canvi climàtic de la UE obliguen a que els avions tinguin combustibles sostenibles en un 2% el 2025 i el 6% el 2030. Els vaixells també hauran de reduir les emissions el 2% el 2025 i un 6% el 2030 i el gas natural utilitzat en empreses i en calefacció residencial hauran de reduir les seves emissions a Espanya un 37,7% fins el 2030, fet que farà apujar el preu del gas per calefacció i per a pimes, i començarem a veure la prohibició de vendre calderes de gas domèstiques, com ja fa Alemanya actualment.

Tot plegat fa veure que ha començat la vertadera transició climàtica, amb un creixement de l’economia baix, amb una pèrdua de treball lenta però constant, amb pressupostos públics que s’hauran de ajustar. Ho podran fer apujant impostos, perjudicant la creació de treball (de moment ho han amagat amb una trampa estadística, fent passar els fixes discontinus per fixes) o disminuint el consum públic, que també afectarà el funcionament de l’economia.

Caldrà que qui dirigeix l’economia del país vegi que el que ve és una adaptació al clima i a una nova economia, afavorint la resiliència. Això demana tenir la visió clara de cap on va el món, la mirada àmplia i imaginació per resoldre els ensurts que vindran.