En aquests temps costa trobar una bona notícia. A principi de mes algú va voler veure en les dades de l’atur del mes de novembre una millor tendència. Sí, és clar, en lloc d’engruixir les llistes en 60.000 aturats més, la nova llista ho feia en una mica més de 20.000. La corba de l’atur canvia de pendent, però no tindrem una notícia acceptable en aquest aspecte fins que es comenci a crear treball en quantitat suficient i de forma sostinguda que posi la taxa d’atur a nivells inferiors al 10%. I això no serà fins d’aquí a molt temps, suposant que es facin les reformes adients en el sistema econòmic.
Però heus aquí que aquesta setmana hem tingut una bona notícia, l’informe Pisa 2009. El nou informe, que avalua el sistema d’ensenyament dels països de l’OCDE, apunta que Espanya recupera el nivell d’ensenyament dels nostres joves que acaben l’ensenyament obligatori. No és per tirar coets, però almenys hi ha alguna cosa en el sistema econòmic que canvia de tendència per anar a millor. L’informe apunta que el sistema d’ensenyament espanyol es troba en la mitjana dels altres països, a la vora dels nostres veïns europeus. Identifica dos problemes on cal aprofundir, el dels repetidors i el dels joves emigrants. Sobre els primers deixa clar que repetir no serveix perquè l’alumne recuperi el nivell, i sobre els segons apunta que el seu nivell és baix, però que segurament és millor que la mitjana dels joves que es troben en els països d’origen. En tot cas, són punts on cal insistir de forma important, trobant estratègies que permetin millorar aquests dos col·lectius.
Costa entendre que un jove de 15 anys no tingui comprensió lectora després d’haver passat 12 anys de la seva vida a l’escola. N’he conegut que fins i tot no saben escriure. Quin avorriment! Anar a col·legi cada dia sense assabentar-te de res ha de ser una de les tortures més grans que hi deu haver. Això passa, i en quantitat. El 30% dels joves que surten d’ESO no tenen el títol i un altre 30% el té sense prou convenciment, vaja, que suspendrien un examen universal.
La notícia, però, és que ja hi posem remei. Explico a molts pares de nens entre 6 i 8 anys que aquesta etapa és fonamental per al nen perquè en ella ha d’aprendre a llegir i a comprendre, havent de fer-ho de forma convençuda i amb prou solvència. Si no és així, tot l’altre ensenyament que vindrà serà en fals davant les dificultats per entendre el que s’explica en els llibres. També els explico la importància que a casa hi hagi un diari per llegir, el fet que els nens identifiquin la lectura en els referents que són els pares. No és cert que els nens no mirin el diari. Un dia l’obren per mirar el que fan a la tele, un altre per llegir una cosa del Barça, un altre per llegir una notícia de música,… per finalment llegir una notícia política, econòmica o social.
En el nou informe Pisa han aparegut més països al capdavant a més de Finlàndia. Han aparegut Xangai, Singapur, Hong Kong i Corea del Sud. La importància d’aquests països és per mostrar que per tenir excel·lència en formació no és condició necessària haver un pressupost per alumne elevat. És evident que dedicar mitjans a l’ensenyament facilita el camí, però és molt millor que els subjectes, alumnes, pares, i ensenyants, estiguin convençuts de l’esforç que requereix l’ensenyament. Això, que és trivial, és el primer problema en la societat catalana. Per un costat els alumnes durant deu anys han vist l’ensenyament com un malson a travessar per accedir a un treball on no feia falta haver estudiat. Per altre costat, els pares en aquests mateixos anys han mantingut una actitud complaent amb els fills, fent pressió davant les escoles per disminuir els deures als seus fills perquè “…no s’estressin”, perquè no poden fer prou matèries extraescolars o perquè els espatlla el cap de setmana. Finalment hi ha l’actitud del sistema on mestres i professors s’han vist incapaços de resoldre un greu problema d’autoritat que deriva en un contratemps disciplinari a les aules; el sistema no ha sabut trobar solucions per apartar de les aules els alumnes que no volen acceptar la dinàmica de l’aula.
Tot això és el que ha començat a donar un tomb en els darrers anys per la crisi. El moviment és tímid, però a poc a poc es van deixant enrere aquests arguments de tantsemenfotisme per acceptar que la vida de l’estudiant també és dura, que demana sacrificis estudiant primer 5 hores diàries a primer de bàsica per acabar fent-ne 8 o 10 quan s’arriba a la universitat. De forma suau es comença a acceptar que la societat ha de ser de la meritocràcia que ha de premiar als que més s’esforcen i rendeixen. Els resultats de l’informe avaluen Catalunya amb 498 punts de comprensió lectora (mitjana OCDE 404), amb 496 punts en matemàtiques (mitjana OCDE 488) i amb 497 punts en capacitat científica (mitjana OCDE 496). L’avaluació Pisa ens posa en la mitjana entre els països propers com Suïssa, Suècia, Alemanya, França, Regne Unit, Portugal, Itàlia,… però lluny dels països excel·lents en ensenyament com Shanghai amb 600 punts en matemàtiques, els 575 punts de Ciència o els 556 punts en comprensió lectora. Tot i això la societat de Xangai només es pot permetre una ràtio de 45 alumnes per professor.
El problema és de sentit comú. No cal només tenir clar que s’ha de fer un esforç per assolir el futur. Cal pensar si les coses que es fan tenen sentit o no. Per exemple, un alumne de 15 anys té 13 hores a la setmana de llengües (3 de català, 3 de castellà, 3 d’anglès, 3 de francès i 1 de lectura) per només 3 hores de matemàtiques. És evident que alguna cosa deu fallar en el sentit comú, sentit que s’agafa precisament estudiant matemàtiques. Deu ser que els responsables no n’han estudiat. Aquesta frase no és cap recurs, és una constatació: un secretari d’universitats del govern Pujol va dir que ell havia estat mal estudiant de matemàtiques i que les coses no li havien anat malament. A ell no, però a nosaltres sí.