Dimarts va acabar la COP28 a Dubai. Amb els anys m’he tornat molt escèptic a aquest tipus d’actes: que hi vagin 70.000 persones és una mostra que hi ha molt turisme i poc debat de fons. A banda de la COP21 de París, on es va assolir l’acord de no sobrepassar 1,5ºC la temperatura mitja del planeta, gràcies a un esforç titànic durant un any de la ministra d’exteriors francesa Segolène Royal, cap més reunió ha aportat millores substancials. La COP és un aparador on cada any sorgeixen nous conceptes a l’opinió pública, que poc a poc va descobrint la complexitat del moment on ens trobem. Aquest any han aparegut al debat la proteïna animal i el decreixement. Ja fa mesos que em demanen l’opinió sobre el decreixement. Ha de decréixer l’economia, fins on?

L’economia ja està decreixent. La resposta dels bancs centrals amb una aportació de liquiditat (Quantitative easing) durant el 2020, per arrencar l’economia després del Covid, va aportar un increment notable de la inflació, amb puntes del 10%. Des d’octubre 2022 la liquiditat d’Estats Units i d’Europa està baixant lentament (Quantitative tightening), acompanyat de pujades de tipus d’interès, fet que ha fet abaixar poc a poc la inflació, tant la general com la subjacent. L’impacte de la inflació ha minorat molt el poder adquisitiu als ciutadans que han començat a fer menys despesa, amb la conseqüència que el sistema productiu ha començat a veure disminuir les comandes i a baixar producció. L’efecte ha estat que Alemanya i França han entrat en recessió, Estats Untis està a punt i Espanya l’any vinent tindrà un creixement moderat al voltant de l’1%. Per tant, ja estem decreixent. Fins on arribarem? Fins on caldria? Quin criteri hi haurà d’haver pel creixement de l’economia?

Afegeixo aquí un aspecte notable en el món global: Xina té un creixement baix i poca inflació, degut a que va explotar la seva bombolla immobiliària, i el seu banc central no està traient liquiditat al sistema. Xina està introduint contínuament més massa de diner al mercat, anant a contrapeu a l’economia occidental, fet que fa que el balanç del banc xinès impulsi clarament l’economia xinesa, amb efectes inflacionaris a la resta del món per la seva compra de matèries primeres. Per tant, estem avisats, la inflació contraataca de la mà de Xina. Potser els problemes de logística marítima amb atacs pirates al canal de Suez i la manca d’aigua al canal de Panamà podran reduir aquest efecte i limitar el ritme de producció dels productes xinesos.

L’economia mundial no ha parat de créixer amb deute des de l’any 1971, quan Nixon va deslligar el dòlar del patró or. El 1990 hi va haver un nou repunt degut a l’entrada de Xina al mercat mundial, el 2010 hi va haver un altre increment de tendència per salvar els efectes de la crisi immobiliària de 2008, i el 2020 l’última estocada per sortir de la Covid. Si a l’any 1950 el deute sobre PIB mundial era de 96,8%, ara és de 238,1%, i no sembla que sàpiga aturar-se, fet que és catastròfic.

El benestar que hem assolit com a humans es deu a l’augment continuat de la productivitat durant la història. Com he explicat altres vegades, si un pagès a l’any 1700 dedicava 200 h. per conrear 1 ha. de blat (l’energia necessària per viure una persona un any) ara en necessita menys de 8. Això vol dir que ha alliberat unes 192 persones que, enlloc de conrear la seva ha. de blat per viure, poden fer altres tasques, com fabricar altres productes o serveis. Aquesta millora productiva es deu a la innovació i a l’organització, en definitiva a la inventiva i a la intel·ligència de l’home. Ara bé, l’augment de producció per càpita és igual a l’augment de la Productivitat Total dels Factors (els de la inventiva) més a l’augment del deute per càpita. En els últims 70 anys l’augment de PIB/càpita es deu sobretot a l’augment del deute/càpita, fent que el valor PTF sigui negatiu sempre, sobretot en els períodes de 1970 a 1990. Perquè s’entengui, en aquests 70 anys el PIB per càpita ha crescut cada any a una mitjana del 2,4%, mentre el deute ho ha fet al 4,1%.

Això és dolent perquè es fabrica més del que es necessita i s’extreuen més recursos del que la capacitat humana és capaç de resoldre i absorbir, portant l’economia a una espiral de producció i consum que està fora de control. Si una matèria primera s’està esgotant, el sistema aporta més deute per trobar-ne una de nova, anar a més profunditat, o més lluny a cercar-la, independentment del cost mediambiental que tingui.

La solució a aquest problema, i la que dona resposta a quin nivell es pot créixer, és adoptar el creixement derivat de la millora del PTF, de forma que mai el deute/càpita sigui superior al PIB/càpita, cosa que vol dir creixements per sota de l’un per cent.

Si el creixement ha de ser sostenible, el decreixement ha de ser estable, evitant que el sistema col·lapsi i caigui la producció i la distribució d’aliments. La continua caiguda de liquiditat de l’economia pot portar fins aquí, però haurem de veure la resposta dels banquers centrals quan vegin que l’economia comença novament a aturar-se. La impressió és que tornaran a insuflar més moneda al sistema, amb un nou augment de la inflació, continuant perdent poder adquisitiu i així successivament, en un bucle fatal que només es pot resoldre canviant la manera de créixer.

Algunes idees per fer el camí serien treure la targeta de crèdit i deixar només la de dèbit, disminuir el crèdit al consum i dedicar tot el finançament només a inversions de les cinc tecnologies disruptores que ens permetran créixer només per guanys de productivitat dels factors: renovables, mobilitat elèctrica, bomba de calor, proteïna animal i intel·ligència artificial.

Sabem què cal fer i com, només falta que el sistema financer i polític ho vegin, i per això encara falta que les coses vagin a pitjor. De fet, tant si es fan els deures com si no, la inflació continuarà, sigui per la sequera, per les catàstrofes meteorològiques, per les accions dels bancs centrals o perquè es fa la transició tecnològica. A partir d’aquí es pot veure que el camí el farem sí o sí, agradi o no, forçadament. Només el farem més portable si som capaços d’anticipar els esdeveniments i engegar un nou model d’economia semblant al que hi havia abans de 1970, on encara dos i dos feien quatre.