Madrid està de catarsi. Algun dia havia d’arribar que una manera de fer, que es va incrustar en la democràcia al seu naixement, tibés les vores del sistema i tingués esquerdes.

El règim del 1978 va començar amb una amnistia del 15 octubre de 1977 que deixava sense causa tots els actes d’intencionalitat política tipificats com a delictes anteriors a desembre 1976. Aquests actes eren els de rebel·lió, sedició, l’objecció de consciència, la denegació d’auxili a la justícia, els actes d’expressió, els delictes i faltes dels funcionaris amb motiu d’investigació i persecució i els derivats contra els drets de les persones. És a dir, deixava lliure de culpa a tots els policies criminals i torturadors que havien actuat abans de 1976.

Era el canvi de règim, canvi que no va ser tal. Moltes coses van tenir una manera de fer noves, però no va ser un trencament total, quedant al comandament del país els representants del Movimiento Nacional, la mateixa policia i el mateix poder judicial. El Tribunal d’Ordre Públic, el que jutjava problemes derivats de la política, es va transformar en Audiència Nacional d’un dia a l’endemà. Aquell canvi va coincidir amb un augment d’intensitat terrorista d’ETA, cosa que pot explicar la raó per la que el sistema judicial no es reformés a fons.

El nou ordre constitucional, basat en les autonomies, no era acceptat per la dreta espanyola, la de Fraga Iribarne i d’Aznar, i molt menys per la caverna militar, policial i d’alt funcionariat. Aquella tensió va conduir al cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, on 288 guàrdies civils van haver de ser novament amnistiats per la seva participació al cop. D’allà en va sortir la Loapa (Ley orgànica de armonización del proceso autonómico), que limitava l’autogovern pactat en la transició. El 13 de març de 1983 ja hi va haver la primera manifestació a Catalunya en contra, amb més de 300.000 persones. El nou govern de Felipe Gonzalez va treballar per pacificar l’exèrcit, fent-lo entrar a l’OTAN i va modernitzar el país també amb l’entrada al Mercat Comú europeu al 1986.

Tot i que el canvi va ser substancial, els actes d’ETA i la resposta fora de la llei de l’aparell policial i de justícia van continuar, amb la creació del GAL i accions contra drets humans de la guàrdia civil al País Basc.

Pel que fa al finançament de Catalunya, durant els primers anys de la creació de la Generalitat i el període transitori, el finançament va ser restrictiu amb una població de 5,9 milions d’habitants. Els acords es van anar fent cada 4 anys des de 1987 fins el 2009. A principis dels anys 2000 es va constatar que el dèficit fiscal de Catalunya seria permanent, fet per la qual cosa el 2006 es va aprovar un nou estatut que resolgués part del problema. Es va aprovar a les Cortes, en referèndum a Catalunya, el PP va fer una campanya de recollida de signatures per tot Espanya contra l’estatut i el Tribunal Constitucional el va retallar el 2010, deixant-lo inservible. El tribunal polític s’havia carregat les possibilitats de Catalunya.

El 2009 va començar la crisi immobiliària i el govern Rajoy de 2012 no va voler sentir parlar de cap solució per resoldre el problema de finançament de Catalunya, fet que va portar a la conclusió que l’únic camí que quedava era marxar d’Espanya. Es va fer el referèndum de 2014 que va enfurismar el govern del PP i els va mostrar que la independència de Catalunya era un fet possible. Els aparells de l’estat es van proposar impedir el referèndum definitiu, no veient la preparació de l’atac terrorista a les rambles d’agost de 2017, tractant la manifestació de setembre 2017 com una acció terrorista i fent que la votació tingués un final apocalíptic. El 10 octubre de 2017 es va signar la constitució de la República Catalana com a estat independent i sobirà. Carles Puigdemont va anunciar immediatament que la declaració quedava en suspens per obrir un període de negociació, que no va reeixir. El 27 octubre 2017 el Parlament va proclamar la República Catalana (sota la pressió de les 15 monedes de plata de Rufiàn) i una hora després el senat va aplicar l’article 155. Aquesta va ser la negociació. La resta ja la sabem.

Els polítics catalans no van saber o no van poder executar la independència. Alguns com Santi Vila deien que el procés era una eina per aconseguir resoldre el conflicte català, i Clara Ponsatí coincidia amb que havia estat un farol.

El problema és com sortir del pou on ha caigut Catalunya i Espanya, sense solució de finançament per un país que ha crescut amb 2 milions més de persones i no te prou recursos per fer-hi front: amb una població del 16,5%, uns impostos del 22% i un PIB del 19%, només es rep el 13,6% que, si es compta la poca inversió de l’estat, es queda en un 11%, la meitat del que es cotitza.

Pel costat espanyol, des de sempre la confrontació contra Catalunya ha estat una constant, accelerada amb l’odi del govern Aznar el 2000. A partir d’aquest moment Catalunya ha estat un argument demagògic per guanyar vots. El fet més important va ser l’actuació del sistema judicial contra els polítics i activistes catalans. Sigui bloquejant el canvi de magistrats, portant els casos a tribunals no competents ni imparcials, amb accions i interpretacions de lleis ad-hoc, amb una acció de contaminació permanent dels mitjans de tota Espanya, es va fer una bola que algun dia havia d’explotar. Podria haver estat alguna resolució d’un tribunal europeu, però el punt de trencament ha estat la necessitat de vots per governar Espanya.

Ara, quan han llegit la paraula lawfare, els polítics i jutges espanyols s’han vist nusos, completament despullats, la policia s’ha vist davant el mirall quan ha dissenyat proves falses i el PP veu com el seu pacte amb VOX li passarà factura si el camí que s’engega és el de la correcció democràtica que es va aturar amb el cop d’estat de 1981 i Felipe Gonzalez no va ser capaç de refer abans de 1996.

Avui, una part d’Espanya, la que anava davant el mirall preguntant-se ‘mirallet, mirallet, digues, quin és l’estat més maco d’Europa?’ Aquesta part de l’ estat que defensa el masclisme, el que és xenòfob, racista, islamòfob, euroescèptic, homòfob, el que està contra l’avortament, el que sotmet als dissidents, el que amaga la corrupció, el que controla els jutges, el de les corridas de toros, el que és autoritari, el que exerceix el màxim populisme, el que és climàticament negacionista, el que vol espanyolitzar els catalans, el que ha buidat Espanya cap a Madrid… ha vist com, de cop, el mirall s’ha trencat. Queda per veure si el PSOE tindrà la força mental i democràtica per fer aquesta transició 2.0.