Una persona em comenta: des que et segueixo ara fa dos anys sempre dius que l’economia va malament i no es veu. Té raó, que no es vegi no vol dir que no vagi malament. El 2021 anava avisant d’un fet greu que la inflació pujaria fins el 10%. Ningú s’ho creia en aquell moment. El 2022 vaig anar dient que el nivell adquisitiu del consumidor començava a afectar la demanda de l’economia i les empreses començarien a tenir problemes de comandes, raó per la qual haurien de tancar producció i començar a reduir personal. Llavors, per què no acaba passant tot això que es veu en els índex i la lògica de l’economia? Una raó, diuen, és que la gent tenia estalvis procedents de l’any del Covid, però d’això ja fa tres anys. Fa algun article vaig explicar allò del Yolo (You Only Live Once), que només es viu una vegada. Però hi ha més factors que influeixen en la pressió a la baixa de la inflació. Un és l’expectativa que té la gent sobre l’evolució dels preus, el que creu sobre si la inflació i l’economia baixarà o no en el futur. Això requereix un aprenentatge en funció de la informació que arriba dels informatius, dels bancs i dels polítics, un aprenentatge prospectiu. Però aquí sembla que no sigui el cas, que la gent no té prou informació clara, transparent i creïble sobre l’evolució futura dels preus i les seves conseqüències, essent llavors un aprenentatge retrospectiu. Quina diferència hi ha entre cada aprenentatge? Que el prospectiu fa que la gent es contingui a l’hora de comprar i busqui durant més temps el millor preu, pressionant perquè els preus baixin. Si la gent no interpreta bé les mesures de pujada de tipus d’interès dels bancs centrals, aquests hauran d’apujar-los més amunt perquè tinguin efecte. El que està passant és una cosa just al contrari: els economistes i els polítics van dient que l’economia va bé i que l’any vinent continuarà així.

Un altre factor que no s’explica bé és que, si les persones que treballen al sector privat han vist augments molt inferiors a la inflació, o els han tingut congelats perquè l’empresa va malament, els que viuen a sopluig del sector públic, han vist els seus ingressos compensats de forma generosa si els comparem amb el sector privat. Quanta gent significa? A Espanya hi ha 47,5 milions de persones de les quals estan en possibilitat de treballar 23,5 milions i en situació inactiva 16,6 milions. D’aquests, els que estan en règim de pensió i incapacitat permanent sumen 9,45 milions, i les persones que treballen en tasques domèstiques pròpies i altres inactius sumen 3,89 milions. Pel que fa als actius, 3,09 son autònoms, 13,85 milions treballen en empreses privades, i els treballadors públics sumen 3,53 milions, als que cal sumar 3,5 milions d’aturats. Per tant, els que treballen pel seu compte o per empreses privades sumen 16,94 milions, i els que cobren perquè treballen a l’administració pública o son perceptors de pensions i altres rendes són 16,48 milions, és a dir, una xifra equivalent. Els pensionistes han tingut un augment salarial durant el 2023 del 8,5% (independentment del seu nivell de renda), mentre que la resta de funcionaris la han tingut del 3%. El resultat és que les rendes de la meitat del país no reben cap senyal per reduir el consum, car la informació que els arriba és que tot va bé i que gaudim avui, que demà ja en parlarem.

Però l’economia és implacable i, si no es redueix la inflació progressivament, caldrà prendre mesures més fortes, amb nivells d’interès més elevats (allò que certa esquerra en diu interessos terroristes) i amb baixades de deute públic que afectaran als pressupostos públics i a les retallades (també terroristes, diran), que acabaran afectant finalment també a la capacitat de compra dels treballadors públics i pensionistes.

Els economistes que dirigeixen el món van pensar que la inflació era una cosa temporal, que en poc temps es posaria a to. Però van errar molt fort i ara han d’actuar. La FED americana i el BCE europeu han apujat els tipus d’interès. Al mateix temps els americans retreuen liquiditat al sistema, la M2, un 3,55% cada mes des del mes de gener i els europeus la han començat a drenar mínimament des de juny en un 2,2%. El problema és que, a l’altre costat del món, Xina encara està augmentant un  10,5% la liquiditat cada mes, fet que força la compra mundial i no deixa que molts recursos baixin de preu. Afegim-hi ara una segona guerra a la que ja teníem a Ucraïna. La guerra de Gaza té números de tenir un efecte important a l’economia mundial. De moment ja ha fet apujar el preu del gas en una setmana de 37 a 55 €/MWh, i pujant, i la soja sembla que es mantingui amb uns preus superiors un 43% sobre els d’abans de 2019, sense perspectives de baixar. Tot dependrà de com s’estengui el conflicte a l’àrea. Si contagia a tots els països àrabs (Qatar ja ha avisat), podríem repetir la crisi del 73 amb el Yom Kippur i la crisi del 78 amb l’operació Litani, quan Israel va envair el Líban. Aquella crisi no es va resoldre fins el 86, amb una quantitat d’empreses tancades i d’atur mai vista en l’economia moderna.

És evident que tenim l’economia amb peus de fang. Si la inflació subjacent no ha baixat del 5,8%, l’augment dels preus de l’energia tornaran a fer apujar la inflació general fàcilment. Els preus dels aliments també tenen problemes per baixar per culpa de les males collites, i els preus dels serveis no tenen pressió per baixar mentre continuï la disbauxa de consum Carpe Diem. És difícil que la informació econòmica arribi correctament al consumidor. Primer per la pujada del 8,5% als pensionistes, però també perquè la informació de l’atur està oculta per un canvi legislatiu que comptabilitza 800.000 aturats discontinus com a gent que treballa, de forma que els aturats avui no son 2,7 milions sinó 3,5 milions, una xifra semblant a la de l’any 2017.

L’FMI ja va canviant el relat i aquesta setmana diu que hi ha núvols negres que enfosqueixen l’economia, que Espanya ha de recuperar els ingressos per IVA i d’altres impostos rebaixats durant la pandèmia, que ha de retallar la despesa en pensions. Amb el panorama que tenim pot ser que l’economia es vagi refredant lentament, o que la guerra de Gaza s’escampi i ens porti a una nova situació d’inflació del 10% o més. Llavors sí, posem-nos els cinturons que venen corbes fortes.

Caldrà canviar polítics retrospectius per uns de nous de prospectius. I això no val només per l’economia, val per tota la política. Tocar de peus a terra i fugir de la demagògia esdevé una urgència en el món que ve si no volem aplanar el camí a la ultradreta, que no serà retrospectiva ni prospectiva, serà trencadora, xafant a tort i a dret.