La humanitat al llarg de la història ha anat configurant una moral a mesura que havia de resoldre la seva adaptació a l’entorn i a una societat cada vegada més complexa. L’investigador en psicologia Robin Dumbar explica que una persona pot tenir una relació controlada només amb 150 persones degut al volum cerebral de l’home. Tot el que passa d’aquí necessita d’institucions i mecanismes socials que ho facin possible.

La societat moderna és un entorn cada vegada més hostil: hem de reprimir instints, pensaments i comportaments primitius, que exigeixen més autocontrol, que ens arrosseguen a sentir-nos malament perquè, si bé que les necessitats materials s’han cobert, les promeses de felicitat (en igualtat) només s’estan complint a mitges i a un ritme lent que frustra. Això provoca que, cada augment de complexitat social hagi d’anar acompanyat d’un creixement del coneixement.

Tot plegat va portar a la societat a haver de col·laborar per sobreviure i resoldre, ben aviat mitjançant mesures punitives, que alguns es beneficiessin dels avantatges aconseguits pels altres. Així va néixer el càstig social, que al llarg de la història va anar evolucionant des de formes de tortura, passant per la pèrdua de reputació, i arribant a formes més suaus, com penes econòmiques, fins a considerar cada vegada menys accions com a delicte.

D’aquesta forma la cultura es va anar construint acumulativament: les informacions, les pràctiques, els rituals, les institucions, les regles, els valors, les tecnologies i els artefactes que es transmeten d’una generació a altre, a través de l’ensenyament i l’aprenentatge, es van millorant a cada generació des de l’herència rebuda. El funcionament de les societats democràtiques depèn d’encaixos complexes d’institucions, tradicions, normes, valors, comportaments i patrons de pensament i encara no es sap què és el que les estabilitza: la separació de poders, els partits polítics, les eleccions, les campanyes polítiques, la fortalesa de les societats civils o l’entramat de mitjans de comunicació. Una vegada aconseguida una certa estabilització és més fàcil destruir institucions socials estables que no pas construir-les. Per això cal ser cautelosos amb les propostes radicals que aspiren a re-configurar la societat des de zero, tant pels col·lapsistes com pels que voldrien tornar al segle XIX. El retorn a la família clàssica d’un home, una dona i dos fills, una economia basada en certes famílies industrials de tradició històrica, un règim que proporciona llei i ordre, uns valors socials indiscutibles, formen part d’aquest conservadorisme històric. Però han pogut constatar com la legalització del matrimoni amb persones del mateix sexe no ha provocat cap alteració social. Ara veiem que la moral amplia la convivència humana, creant les condicions perquè la cultura evolucioni acumulativament.

Però, com hem dit, l’evolució de la cultura ens ha portat a un nivell de benestar que fa preguntar-se a molta gent per què s’ha de sacrificar si ja hem arribat al futur. El progrés permet la passivitat i la resignació. Malgrat aquesta banalitat, al segle XX vam veure com hi pot haver una ruptura real de la civilització, un retrocés a la barbàrie: l’Holocaust, el Gulag, els Khmers rojos, el genocidi de Tutsis a Ruanda, la massacre de Srebrenica, mostren que en el ser humà sempre cal comptar que els instints que capaciten per l’odi i la violència no estan mai dormits. Per això s’han de crear dics per evitar que aquests instints tornin aflorar.

El feixisme utilitza una visió romàntica del passat, el malestar per les transgressions sexuals, el desig de llei i ordre, la creença de jerarquia natural de raça, pobles o gèneres i un escepticisme anti-intel·lectual front als experts per poder activar la psicologia de “nosaltres-ells”, tan reconeguda a Catalunya.

A partir de la II Guerra Mundial va començar un procés de transformació moral que va canviar progressivament les estructures conservadores per unes altres progressistes. La transformació va intensificar valors emancipadors que propugnen la fi de l’opressió i la discriminació, prioritzant l’autonomia individual, l’autorealització personal i la liberalització política, que alhora ha portat a més tolerància a l’homosexualitat i a la igualtat de gènere, a la llibertat d’expressió i pensament, a la independència social, a l’inconformisme, a l’educació i a la creativitat personal. Això ha desenvolupat un concepte de dignitat universal que és inherent a tots els sers humans, independentment del color de la pell, religió o origen. Aquí és on apareix la separació entre un moviment social que interpreta que la igualtat de la societat va massa lenta, que tots els emigrants tenen cabuda, amb els que tenen pànic a perdre el seu estatus. La controvèrsia entre els woke (bonistes) i la ultradreta està servida.

He calculat què podria passar si el creixement de l’economia fos zero en els propers vint anys i continués entrant la mateixa població emigrant dels últims 20 anys, amb 1,5 milions de persones. El PIB/càpita baixaria de 34.500 €/c a 28.610 €/c, cosa que faria que el nivell de benestar (HDI) caigui des de 0,85 d’ara fins a 0,67, el nivell que tenen a Uruguai, Costa Rica, Xipre o Croàcia. L’augment de la immigració és el principal impulsor dels grups d’ultradreta. Fins i tot països, que en el passat eren socialdemocràcies exemplars, tenen ultradreta, com Suïssa (25,6%), Suècia (17,5%), Noruega (11,7%), Dinamarca (8,7%), Finlàndia (17,5%), Alemanya (10,3%), Àustria (16,2%), i no parlem d’Hongria (60%) o Polònia (60%). Només Irlanda i Anglaterra escapen a aquest moviment d’ultradreta.

Europa s’enfronta a un canvi de moral substancial. A mesura que sigui incapaç d’integrar als nouvinguts, a mesura que la seva arribada faci minvar l’estat del benestar, anirà creixent el moviment d’ultradreta perquè els electors, que veuen aquesta pèrdua com un greu perill, votaran partits que, tot i que tenen tics autoritaris i feixistes, són els únics que volen frenar el moviment migratori. Si els partits de centre no actuen, l’ultradreta serà la ideologia que governarà Europa, amb el risc d’introduir l’odi, la persecució dels que no són “ells”, amb una immersió continua al populisme. Els partits de centre han de deixar de ser passius i estar resignats, perquè l’ona ultradreta ens passarà per sobre i pot venir un nou retrocés a la barbàrie.