Quan parlem de trobar solucions i adaptacions pel canvi climàtic, diem que cal reduir el consum d’energia i les emissions, que cal adaptar el consum d’aigua i que cal fer que l’economia sigui circular. La circularitat de materials implica l’ús de menys materials i el reciclatge dels mateixos. Així com els dos primers, energia i aigua, avui tothom els veu més o menys, el tercer passa desapercebut. El camí és la reducció de materials de construcció, de materials industrials, i de materials de consum domèstic.

El món extreu 93 mil milions de tones de recursos dels que fixa a llarg termini uns 23,7 mil milions de tones, en dispersa al medi ambient (a l’aire, a l’aigua i en abocadors) 67,4 mil milions de tones i en recicla només 9,3 mil milions. Aquesta visió ens diu que la humanitat és una màquina terrible de dispersar recursos. Per fer front al canvi climàtic cal també resoldre la qüestió dels materials.

A Catalunya es comptabilitzen 64,3 milions de tones de materials que, amb una població de 7,75 milions de persones, fa que el rati de materials consumits sigui de 8,3 tones persona any (a Espanya és 9,6 tpa, a Europa és de 14,2 tpa). Si desglossem aquesta xifra, 2,2 t. corresponen a productes fòssils, 4,7 t. són minerals, 0,1 t. és ferro, 1,2 t. son vegetals i animals i 0,1 t. és fusta. Abaixar aquest consum exigeix actuar en tots els fronts. Actuar per disminuir els residus vol dir deixar de consumir productes derivats de combustibles fòssils, disminuir radicalment l’ús de formigó, abaixar el contingut de material en tots els productes i reciclar al màxim que sapiguem.

Si ara mirem els residus, trobem residus municipals, residus industrials i residus de construcció. Els residus municipals a Catalunya són 519 tones persona any, els industrials 492 tpa i els de construcció 820 tpa. I d’aquests residus, quina part es diposita en abocadors i es perd? La fracció resta municipal que es perd és del 53,4%, el residu industrial que s’elimina és el 19,7%  i el residu de construcció és del 38,6%. Tots aquests residus han de disminuir, uns via reglamentació, altres via preu a través de taxes, com la del plàstic.

El camí més senzill i en el que no s’actua prou és el de la separació municipal. Si es separen bé els residus municipals, la fracció orgànica es pot destinar a la producció de biogàs, el paper, el vidre, el plàstic i els metalls es poden reciclar, i només queda una fracció que es diu resta. Disminuir aquesta fracció ha de ser l’objectiu de tots, de ciutadans, de l’administració local i de la Generalitat. Ho hauríem de fer amb la nova legislatura municipal que ara comença, una oportunitat pels nous consistoris.

Separar bé o no els residus implica que la resta passi del 53,4% que va a l’abocador, al 15%, objectiu fixat per la Directiva europea 2018/851 pel 2030 i que es reduirà fins el 10% pel 2035.

Si ara anem a concretar més, la Garrotxa diposita anualment a l’abocador de Beuda 13.500 tones de residus. L’abocador està ple i cal trobar una solució que durant molts anys la comarca ha buscat amb un centre de triatge, sense trobar el municipi que ho accepti. Si la comarca aplica la directiva europea pel 2030, i comença a ser estricta en la separació, amb accions porta a porta, o bé amb contenidor intel·ligent (que identifica al ciutadà cada vegada que l’obre) i es fa inspecció per impulsar que es faci bé la separació, la xifra de la resta baixarà a 4.095 tones, un 70% menys. Si ja hi ha municipis que ho fan, demostrant que el cost de la recollida no augmenta, per què molts municipis es resisteixen a fer el camí?

La recollida porta a porta no agrada perquè les galledes sovint queden buides enmig de les voreres, però és el mètode més ràpid, eficient i pedagògic. Si es vol anar amb contenidor que identifica el ciutadà, cal inspeccionar amb càmeres i fer el seguiment de la deposició, pressionant i fent molt ensenyament perquè la separació es faci bé. Tot plegat és un problema cultural i de civisme, no entenent-se com la majoria de consistoris, que volen tenir el poble o ciutat endreçats, siguin tan destralers en aquest aspecte.

Per altre part, tampoc entenc la posició de la Junta de Residus amb una política tan laxa amb aquest tema. Si els ajuntaments no actuen, cal que l’administració superior els forci, a més de donar suport, que és el que fan ara. Amb ajudar no n’hi ha prou, cal exigir avançar.

Resoldre això a la comarca de la Garrotxa comporta desmuntar un projecte faraònic per construir una planta de valorització de residus per transformant-los en metanol, en un projecte de 50 milions, propi dels invents del TBO amb el professor Franz de Copenhaguen: incinerant el residus, produint vapor amb el calor, que generarà electricitat amb una turbina, que produirà hidrogen amb una electrolitzadora (no hi ha aigua), i que alhora es combinarà amb els fums de la incineració per produir metanol. I tot això es pretén fer en la part inferior del mateix abocador, amb tones i tones a l’esquena de la instal·lació, amb perill d’esllavissament. La clau del projecte és que es pretén desenterrar els residus de tota la història de l’abocador per processar-los d’aquesta manera. La pregunta en aquest punt, és, si l’invent del professor Franz no funciona, quina responsabilitat demanarem als gestors que hauran signat el projecte? Perquè els permisos ambientals d’activitat estaran lligats a que el projecte generi metanol i, si no ho fa, serà un engany i caurà el permís d’activitat.

És molt més senzill fer les coses ben fetes i que es coneixen avui, eliminant el 70% de la quantitat que arriba a l’abocador, donant una sortida de valorització energètica a aquestes 4.095 tones i produint gas amb les 9.800 t. de recollida orgànica que es generaria. El projecte de la planta de biogàs és un projecte que està avançant a la comarca, i la valorització energètica de la fracció resta la pot fer qualsevol de les indústries que necessiten calor del territori.

Fer el camí que mana la directiva i deixar de fer invents del professor Franz, tocant de peus a terra, permetria tancar l’abocador de Beuda al 2030 i posar-hi una planta fotovoltaica de 3 MW. Un canvi substancial propi d’una comarca que té com objectiu ser sostenible.