Al relat de la transició energètica s’hi van afegint altres relats, com el de l’estalvi i reutilització de l’aigua i el de l’economia circular. De fet, tot és fruit d’un mateix concepte. El nostre primer món consumeix més del que pot i cal retornar a un nou nivell d’equilibri entre el planeta i les persones.

A vegades hem comentat en aquest espai que la millor energia és la que no es consumeix, que anomenem nega-energia. Doncs bé, el mateix concepte el podem estendre a tots els materials, fet que en diem desmaterialització i entre ells, com no, l’aigua és un element bàsic, potser el més important. Estaria bé, doncs, que en lloc de parlar de descarbonització i d’economia circular, parléssim de desmaterialització, concepte que ja ens dirigiria directament a una economia frugal. Però no: el món es pensa que la mobilitat seguirà igual, només canviant el cotxe de combustió per un altre d’elèctric, que anirà a dinar a Paris amb un avió que cremarà hidrogen o combustibles renovables, que comprarà aliments envasats en plàstic en porcions cada vegada més petites, que menjarà carn de vacu que ha estat alimentat amb soja de Brasil… és a dir, que no haurà de canviar res del que fa.

Tot és fruit de no haver fet el debat profundament. A aquestes altures ja s’ha escrit multitud de vegades que el cotxe elèctric te menys components que el cotxe de combustió i que això fa que hi hagi menys hores de treball en la seva fabricació, però també anem dient que el cotxe no serà de propietat particular, que serà de flota, al que demanarem per l’ús que necessitem. Un cotxe que treballi 10 hores al dia enlloc d’una hora, amb més passatgers fruit de la planificació digital, equival a dir que dividirem el parc de cotxes per 10, i també els llocs de treball. Això afectarà als ciutadans en els seus desplaçaments individuals o de família, però també, sobretot i primerament, als taxis i als repartidors de paquets de l’última milla.

Pensem ara en la petroquímica. Si desapareixen els cotxes de combustió, què passarà amb la gasolina i el gasoil? Ja heu sentit al president de Repsol Antoni Brufau dient que la Unió Europea s’equivoca de camí. Deixar de produir combustible és un repte immens, tant pel valor que es deixa de produir, pels llocs de treball que es perdran, com per les noves complexitats que s’originen per la producció de components orgànics necessaris per productes farmacèutics, per polímers industrials i pels plàstics. Aquí està tot per fer.

Si no serà fàcil anar en avió perquè serà més car, això implica una pèrdua de turistes que arriben en avió, com a mínim els de més llunyania. Perdre 5 milions de turistes tindrà un efecte important sobre una economia que avui es basa en l’arribada de 19 milions de turistes. No només perdrem els llocs de treball directes, sinó molts d’indirectes, en un sector on el multiplicador és el més important de l’economia, que pot arribar a ser de 2,5.

Si es tanquen les centrals nuclears catalanes, les centrals de cogeneració i les de cicle combinat, perdrem un valor afegit considerable. En total les pèrdues en el sector industrial poden ser de 8.000 milions d’euros i les del sector turístic que hem citat, de 10.000 milions, depenent de la intensitat de la baixada i de l’adaptació de l’economia.

Aquests canvis estructurals poden fer que l’economia catalana perdi en els propers 20 anys entre un 3% i un 4% del PIB. Els economistes diran que es crearan noves oportunitats tal i com ha demostrat la història en la revolució industrial. Aquí rau la qüestió, en aprofitar les noves oportunitats. Si sabem reciclar els metalls i les terres rares dels aparells, si sabem reutilitzar, i reciclar l’aigua, els minerals i els vegetals, l’oportunitat és al nostre abast. Si sabem substituir el petroli per una nova química a partir d’hidrogen verd, és el camí. Si sabem obtenir energia amb fonts renovables enlloc de cicles nuclears i de gas, si sabem resoldre la mobilitat sense gasolina, l’oportunitat és evident.

Però tot això, si passa, implicarà haver reduït primer el consum de materials. A Catalunya hem de contreure els materials des de 15 tones per habitant a 6,7 t/h, les emissions de CO₂ de 5,7 a 1,7 t CO₂/h, i el consum d’aigua l’hem de reduir des d’un total de 409 fins a 102 m³/h, canviant regadius a manta per altres a pressió, reciclant i retornant l’aigua de les depuradores als rius.

La pregunta és: pot créixer la indústria després d’haver reduït el consum de materials, de fabricar amb menys, de fabricar aparells amb una vida més llarga, amb augments de costos de transport per a l’exportació, amb augment de costos pel reciclatge?

La resposta passa per saber si aprofitarem les oportunitats, que de moment no sembla que es vulgui fer. Canviar la petroquímica per una nova química d’hidrogen implica molta investigació i noves inversions per obtenir hidrogen renovable. D’acord que l’hidrogen es pot importar, però significa una pèrdua de PIB notable. Canviar la generació elèctrica actual dels 39 TWh nuclears, dels cicles combinats, de cogeneració i d’importació, per generació renovable, sembla una operació impossible en una país on tothom, administració inclosa, és Nimby. La mobilitat elèctrica no se la creu ningú, només falta veure que hi ha 42.000 cotxes elèctrics que no saben on carregar quan es desplacen. L’adequació dels dos milions d’habitatges, amb millores en aïllants i bombes de calor, sembla una operació impossible per haver de convèncer els propietaris (sovint no son els que hi viuen) o veins a fer les reformes.

Tornant a la pregunta inicial, estic convençut que Catalunya no només no pot passar del 20% al  25% del PIB industrial, sinó que perdrà pes per la incapacitat d’adaptació als nous canvis i per no apostar prou fermament en les noves oportunitats. La disrupció ha de ser social, econòmica i administrativa, no només tecnològica, i això és tota una revolució que previsiblement no es farà fins que els efectes siguin greus i comencem a patir.