Be positive !
Aquesta setmana he assistit a Barcelona a una jornada europea que reuneix als fabricants de pasta de paper amb els de paper. L’objectiu és posar en comú les tendències del mercat, per la qual cosa la trobada deixa entreveure quina producció i demanda hi haurà l’any 2023 i, per tant, quins preus veurem. Aquesta jornada es completarà amb una altra al novembre a Londres on es signen els contractes que es van començar a teixir a Barcelona. Tothom diu que no vol anar a Londres per la incomoditat de la meteorologia i per la rigidesa de l’horari nocturn, tot i que aquí dimarts feia una xafogor inaguantable.
Abans de la trobada vaig intentar fer els deures per assistir-hi amb algunes idees sobre com evolucionaria el context actual. Vaig mirar l’índex de preus de transport marítim Freightos Baltic Index (FBX) i l’observació va ser que els preus de tot el transport marítim estaven caient de forma important. Així, un contenidor de Xina fins el Mediterrani tenia un preu el primer semestre de 2022 de 14.000 $ i al setembre és de 8.500 $. Un contenidor de Xina a Amèrica del Nord, costat Atlàntic, tenia un preu de 22.000 $ al mes de gener i ara el té de 8.600 $. I el mateix contenidor des de Xina fins Amèrica del Nord, costat Pacífic, ha passat des de 20.500 $ el mes de gener, a 4.000 $ avui, igualant els preus històrics d’abans de la pandèmia. Aquesta informació vol dir que la globalització torna: un fet molt rellevant per a l’economia. Si el fre a la globalització va ser el que va forçar a cada regió del món a ser autàrquica, a haver de fabricar tota la demanda de la seva àrea, amb els efectes inflacionaris que això ha comportat, ara s’obre la porta a la direcció contrària, a un augment fort al costat de l’oferta que farà caure de forma estrepitosa els preus.
Vaig començar a explicar aquest fet als meus proveïdors europeus i la lectura és compartida: tots tenien clar que els preus anirien a la baixa l’any vinent, però no de la forma que jo ho expressava. Fins i tot un em van explicar que ja hi havia paper estucat, el més dens del sector, que entrava des d’Indonèsia, cosa que feia preveure que, a mesura que els preus dels contenidors vagin baixant, la resta de productes anirien entrant a l’espai europeu.
La gravetat pot ser letal pel fet que cap producte europeu podrà competir amb productes fabricats de països amb preus de l’energia més baixos. Per tenir un exemple, a Xina el preu de l’electricitat és de 113 $/MWh contra 300 €/MWh aquí, el carbó el tenen a 30,8 $/MWh i el gas a 102 $/MWh, mentre que aquí el gas va a 220 €/MWh. És a dir, si el preu dels contenidors fan possible que els productes asiàtics entrin a l’espai europeu, no quedarà cap empresa industrial. De fet, ja hi ha moviments de fuga massiva cap a Xina, com el desplaçament del gegant químic BASF.
Em té perplex el nivell d’anàlisi de l’elit econòmica i política d’Europa. Ni tenen clar que el problema econòmic actual es va desencadenar arran de la injecció massiva de diner (Quantitative Easing) després de la pandèmia, ni que el desequilibri de la demanda amb l’oferta va provocar la fallada del transport marítim, forçant a una certa autarquia que ha acabat amb una inflació insostenible.
La UE proposa ara controlar els preus de l’electricitat i del gas però no ho sap fer. Suggereix un topall per a l’electricitat generada per tecnologies infra-marginals de 180 €/MWh. Em pregunto, quina és la tecnologia que té aquest cost? La tecnologia que podria tenir un cost elèctric més alt podria ser la biomassa, amb un cost variable de 64 €/MWh i un cost total de 114 €/MWh, però aquesta tecnologia té la possibilitat de vendre en hores cares, amb regulació secundària. La resta de tecnologies tenen costos inferiors a 60 €/MWh. Per què hem de posar el topall a 180 €/MWh? Per què no a 60 €/MWh? Per què no es fa que el preu sigui el del mercat quan entren en competència, per exemple posant menys energia a la subhasta de la que la seva capacitat de generació pot oferir? Un exemple d’això ha estat el que ha passat aquest dissabte. A les 12 del migdia l’energia generada era de 24 GWh i el preu ha caigut fins a 10 €/MWh al que li al sumar els 67 €/MWh de l’ajust del gas. En canvi divendres a les 12 es van negociar al mercat 25,5 GWh a 181,56 €/MWh més 90,4 €/MWh del gas. Si es deixa que cada dia el mercat només pugui ofertar una xifra inferior als 24 GWh es forçarà a competir a totes les tecnologies infra-marginals i, tot i que això comporta una mica més de gas, acota el mercat.
Pel que fa al gas cal ser encara més contundent. No pot ser que el gas tingui un preu internacional de 40 €/MWh i el mercat vagi a 200 €/MWh. Una idea que ha sortit és obligar a que el preu sigui el del mercat asiàtic, que compra gas liquat, més un dòlar. No crec que la UE tingui la capacitat, les idees clares i la força per aplicar mesures com aquestes. És a dir, em sembla que continuarem amb els preus alts fins que l’economia peti.
Quan les empreses comencin a tancar perquè no poden competir amb productes asiàtics que arribaran a sac, llavors ja serà tard.
Un proveïdor, mentre m’escoltava, es va treure una llibreta i em va mostrar el títol de la portada: “Be positive”. Li vaig dir, positiu sí, però idiota no. I així és com em sento amb aquesta elit econòmica i política que ens governa. Si ara el problema és la inflació, d’aquí un any serà el contrari, una deflació que s’acabarà de menjar el que quedi de l’economia. Tot plegat per no saber llegir les fluctuacions de l’economia mundial, incapaços d’actuar amb la gravetat que demana el moment.
4 thoughts on “Be positive !”
Aquest problema que exposa avui és un dels sospitosos habituals d’ençà que als anys 80 del segle passat es van alliberar els fluxos de capital, i posteriorment la liberalització del comerç a nivell mundial. El capital i els productes poden viatjar lliurament d’un país a un altre sense problemes, només buscant una cosa: maximitzar el benefici. Ara bé, perquè això funcioni i sigui just les regles del joc haurien de ser les mateixes a tot arreu, cosa que no passa. Tipus d’interès, legislació laboral i mediambiental, fiscalitat (a empreses, al treball), preus de matèries primeres i energia, infraestructures (carreteres, vies de tren, ports i aeroports, xarxes de gas o electricitat), etc, etc.., diferents en cada país fan que els costos de produir un producte o servei també sigui diferent i divers. Les lleis del mercat ens diuen que solen triomfar els productes més barats, o els que tenen una marca consolidada que els identifica, i per la qual el client està disposat a pagar un plus.
Ara si Vte. fabrica un producte o servei indiferenciat (comoditie, marca blanca), en els països desenvolupats ho te cru, perquè no podrà competir amb els que venen dels països emergents.
En aquests països tots aquests costos no hi són, o molt menys onerosos que a Occident, és així que poden oferir preus de enderroc, tot i afegint-hi els cost del transport.
No té fàcil solució, perquè no sembla que hi hagi voluntat de implantar aquestes mateixes regles per tothom, i sospito que al Gran Capital tampoc li interessa. Obté grans guanys especulant amb la competència ferotge entre països.
Keynes durant l’acord de Bretton Woods va proposar dues coses pel comerç mundial. La primera era una moneda, el Bancor, cistella de totes els monedes. La segona un sistema de penalització tant del superàvit comercial com del dèficit comercial, obligant als països a ser el màxim d’autosuficients. Les seves idees no van reeixir i va guanyar la visió d’Estats Units amb la implantació del dòlar com a moneda de canvi lligad al pato or. A l’any 1971 van trencar el patrño i encara estem amb el problema
Certament Keynes sens dubte ha sigut un dels economistes més preclars i visionaris que hem tingut.
Després de firmat l’armistici de la Gran guerra al Tractat de Versalles, ja va manifestar que les oneroses càrregues econòmiques imposades a l’Alemanya perdedora, no portarien res de bo. I efectivament així va ser com Hitler es va aprofitar d’aquest sentiment d’humiliació per pujar al poder, il·lusionant i prometent al poble que el Tercer Reig governaria el món. Tanmateix, després de la desfeta de la 2ª guerra mundial, va dissenyar un sistema que permetés a les nacions unes relacions econòmiques més harmòniques, perquè aquell gran daltabaix no tornés a succeir, però aquesta vegada els americans, la gran potència vencedora, van imposar les seves tesis i dolar com la moneda d’intercanvi mundial. I aquí estem, encara que com més va, ens adonem que el sistema no funciona, que provoca greus anomalies i que tard o d’hora petarà.
Thomas Piketty al seu llibre “Capital e ideologia” també també aboga per la creació d’una moneda que sigui una mitja ponderada i proporcional de les principals economies del món: NAFTA, CEE, Xina, India, Mercosur, etc…
https://ca.wikipedia.org/wiki/Bancor
https://es.wikipedia.org/wiki/Bancor
Una solució ràpida que sembla que la Organització mundial de comerç podria admetre és imposar una taxa de CO2 al contenidor que arriba a un país en funció dels quilometres que ha viatjat. Això ja seria una petita solució. Aquesta proposta la hem fet arribar a Brussel·les