He mencionat sovint en aquest espai que el benestar que gaudim és el resultat dels guanys de productivitat que ha fet la humanitat des dels seus inicis. Quan l’home es va posar dret, quan va descobrir el foc, va construir les bases del que som ara. Aquella evolució va durar milers i milers d’anys fins que la Terra va arribar a l’última glaciació i va trobar un període més calent que va permetre el sorgiment de l’agricultura. També perquè la relació entre el menjar disponible i la població caçadora-recol·lectora va anar decreixent.

El cultiu en un mateix lloc va permetre que les famílies poguessin créixer en número de persones, que es fes acumulació de béns (impossible de fer en una societat nòmada) i constituir una organització de defensa i atac. Tot i que l’agricultura primerenca requeria més energia humana per obtenir aliments que la cacera i recol·lecció, oferia un subministrament d’aliments més fiable i la possibilitat d’augmentar la població. Així va ser com fa uns 11.500 anys es va començar a cultivar l’ordi, més endavant el blat i les llenties silvestres al Tigris i Èufrates, el mill xinès i la carbassa mexicana fa 10.000 anys, el blat de moro fa 9.000 anys i l’arròs i la patata andina fa 7.000 anys. Els primers animals domesticats van ser la cabra i l’ovella fa 10.500-9.000 anys, seguides de la vaca i el porc.

Un factor clau en qualsevol canvi és la relació entre l’energia que es dedica a l’activitat i la que se n’obté d’ella. En diem retorn net d’energia. Així, si l’energia que dediquem a cultivar un camp és inferior a la dels fruits que n’obtenim, no ens podem alimentar, el camí és negatiu, anem enrere. Per això és bàsic sempre calcular el retorn net d’energia. En la primera agricultura als anys -5000 a.C. aquest retorn era de 6 (gastaven una unitat d’energia i n’obtenien 6), a l’any 200 era de 23, a l’any 1200 era de 39, a l’any 1800 era de 129, a l’any 1850 va pujar a 335, a l’any 1875 ja era de 586 i a l’any 1900 va ser de 2.680. O sigui, durant 6.800 anys el retorn va créixer molt poc, de 6 a 129, però amb la revolució industrial, amb el domini de l’energia fòssil i la maquinària, va créixer fins a 2.680.

A mesura que aquest retorn va anar creixent es va poder alimentar més i més gent. Així, els egipcis (anys 2500 a.C.), que encara cultiven en la vall del Nil, tenien una densitat de població per terra cultivable d’1,3 persones per hectàrea, els romans (any 146 a.C) la tenien de 2,4 persones/ha. I a principis de segle XX aquesta densitat va ser de 6 persones/ha. A mesura que va créixer la quantitat de gent que es podia alimentar es va possibilitar dedicar menys gent al camp i dedicar-la  a altres activitats.

Aquests guanys són per productivitat, i aquesta es basa sobretot en la innovació. Primer es van seleccionar les varietats més adequades de vegetals i animals, però invencions com la falç, la batolla i, sobretot, l’arada, van ser clau en la primera transformació. L’arada de pala inclinada, una millora substancial de l’arada recta, va ser un salt bàsic. Sense això, ni el coneixement d’alternança de cultius, no hi hauria hagut catedrals ni expedicions de descobriments.

Aquesta millora de productivitat va ser primer agrícola, després industrial i finalment de serveis, va fer possible l’augment de la població mundial fins els 7.700 milions d’avui en un procés win-win: sense la millora no hi hagués hagut menjar, ni calor, ni sanitat, ni ensenyament.

El creixement de la productivitat ha estat lent durant tota la història. Només en els 30 anys després de la segona guerra mundial la productivitat va créixer a ritmes de 5,1% a França, 6% a Alemanya o a 7,7% a Japó, però ara fa anys que creix a ritmes entre 1 i 1,5%. El problema és que el món s’ha entossudit a créixer a ritmes superiors al que creix la productivitat i, si això passa, no crea més benestar, entrant en una dinàmica que no és virtuosa, endeutant-se més del compte i forçant la societat a consumir més del que li toca, desequilibrant tots els sistemes, superant els límits del planeta i de la mateixa economia, entrant en un risc de col·lapse.

Sembla que hem arribat a una situació de creixement de la població mundial estable: els demògrafs ens diuen que els 7.700 milions d’avui sembla que s’estabilitzaran en 8.700 milions a finals de segle tot i haver fet un pic a l’any 2067. Així, doncs, el principal vector que impulsa l’augment de la productivitat, créixer en població, queda fora de l’equació: ja no necessitem més productivitat per la demografia. Llavors la productivitat que quedarà haurà de ser necessària només per mantenir el benestar actual, és a dir, per mantenir el sistema sanitari, l’ensenyament, l’atenció a la gent desvalguda i a la gent gran, l’ordre públic i poca cosa més.

Si l’economia creix a ritmes de l’1% continuat caldrà millorar molt l’eficiència del sistema i caldrà ser terriblement curosos amb la productivitat. Per exemple la del sector públic: tot i que el número de metges i ensenyants haurà d’augmentar, el dels funcionaris de la burocràcia tendiran a desaparèixer, introduint el coneixement en organització digital.

Les millores de productivitat vindran de l’economia circular: el reciclatge, l’eficiència energètica, la contenció en el formigó, l’energia renovable, els canvis en mobilitat, les transformacions en l’agricultura i la ramaderia, l’adaptació cultural a un lleure de proximitat…

Ho tenim tot per fer i els canvis s’han engegat a molta velocitat. Ara haurem d’improvisar actuacions sense temps d’adaptació: la crisi del gas o les tempestes d’aquest estiu són senyals propers als que cal fer cas i actuar immediatament, el mes de setembre mateix.

Per això cal tenir clar quin és el futur. Els problemes no els resoldrem amb la màquina de fer bitllets o generant llocs de treball públics ficticis, els resoldrem tenint clar que el que és bàsic en qualsevol economia és la millora de la productivitat. I per això cal afavorir la invenció a tots els nivells, tecnològic, organitzatiu i cultural. Perquè el que ha passat és que el nostre benestar ha arribat a un pic, no creixerà més i cal conservar-lo.