La irrupció de les tecnologies solar, eòlica i de les bateries ha provocat un trencament en l’ordre mundial. S’ha precipitat la lectura que els combustibles fòssils estan arribant a la fi del seu període. El ministre de petroli d’Arabia Saudí va arribar a dir que el petroli es deixaria de fer servir, no perquè s’hagués esgotat, sinó perquè l’impacte climàtic el frenaria. A partir d’aquí els països productors van arribar a la conclusió que la seva riquesa quedaria confinada sota terra i van deixar d’invertir en més extracció. Alhora, el camí cap a la descarbonització va començar per tancar la primera font de carboni, canviant el carbó per gas, sense que ningú planifiqués aquest canvi, que es va produir durant la pandèmia. El 2021, després de l’aturada mundial, es va percebre que Europa, Estats Units i Xina demanaven més gas que abans per suplir el carbó i aquesta demanda no podia ser satisfeta pel sector extractiu ni per la logística mundial. Així que el gas va entrar en una dinàmica d’alta volatilitat que alhora va comportar inestabilitat, que establiria l’escenari per a l’agressió russa. La conclusió és que el món no estava preparat per aquest trencament tecnològic.

Ens enfrontem a una crisi de subministrament d’energia sense precedents que planteja la dependència de les importacions de petroli i de gas fins el punt de visibilitzar un període de manca d’algun combustible. Des del punt de vista econòmic, la importació catalana de petroli i de gas ha passat amb la crisi des de 5.730 milions d’euros fins a 13.340 milions, un augment de 7.600 milions d’euros sobre un PIB de 244.000 milions. És com si  s’hagués aplicat un impost a l’economia d’un 3%. Tots els indicis mostren que durant els propers mesos i anys això continuarà així, a expenses de més crisis bèl·liques i de moments de tensió internacional.

Per veure la dificultat del moment, el full de ruta progressiu que havia traçat Europa consistia en augmentar el preu del carboni poc a poc fins arribar potser a un valor de 400 €/tCO₂ a l’any 2050. Quan es feia aquesta previsió es pensava que el preu del gas es mantindria constant a 20 €/MWh. Així, el preu resultant amb el CO₂ del gas seria de 20 + 72 igual a 92 €/MWh. Però avui el preu del gas és de 87 €/MWh, i el preu del CO₂ de 84 €/tCO₂, és a dir un preu final dels gas pel consumidor de 87 + 15 igual a 102 €/MWh. El que pretenc dir és que la situació d’ara és la que s’havia calculat pel 2050, ja no hi haurà progressió, i hi haurem de conviure i refer l’economia. Aquest fet ens porta a haver de ser explosius amb les solucions, a fer la transició elèctrica al 100% a l’any 2030 i la de la resta de l’energia al 2035.

Aquesta setmana he tingut múltiples exemples per veure que aquesta urgència no es veu ni de lluny a casa nostra. Per un costat, l’evidència que els fons Next Generation, que han de servir per fer la transició i per la digitalització, durant el 2021 s’han destinat a accions de l’administració pública com arranjaments de carrers i criteris semblants. No han servit pas perquè els ajuntaments i la Generalitat inverteixin en plaques fotovoltaiques, molins a les rotondes, posar bombes de calor als seus edificis, no, ni per a que les empreses facin els deures descarbonitzant. Han servit per fer el mateix que va fer el Pla Zapatero: obra pública fàcil i de lluïment per a les eleccions de 2023. Per altre costat, constato que poques coses han canviat a l’administració catalana, només l’exigència de la DG d’energia sobre el compliment del temps de tramitació de projectes i de l’aplicació estricta del temps de silenci positiu. Però això no ens farà avançar perquè no s’aplicarà a tots els projectes, sinó als dits prioritaris de menys de 5 MW. La meva impressió és que aquests projectes tampoc es faran per la dificultat d’evacuar l’energia per la xarxa de 25 kV i pel bloqueig d’Endesa. Tampoc avancem amb la velocitat que toca en l’expansió de punts de càrrega elèctrics (en necessitem 750.000), ni amb l’exigència a les distribuïdores d’arranjar les condicions de subministrament de qualitat amb neutre a tots els habitatges rurals, on sovint son deficients, condició bàsica per a carregar el cotxe elèctric. I, evidentment no s’avança de cap manera en tot el que té a veure amb urbanisme. A Barcelona aquesta setmana hem vist com l’urbanisme municipal ha denegat un permís per posar plaques fotovoltaiques sobre una terrassa perquè l’alçada de la placa (uns 50 cm) sobrepassa l’alçada màxima de l’edifici, com si les antenes de televisió o el motor de l’ascensor no les sobrepassin. O en un altre poble deneguen les plaques perquè alteren la visual sobre un castell, o a molts ajuntaments on demanen llicència d’obra per posar fotovoltaica al teulat o al terrat, quan hi ha un decret que diu que no és necessari i que només cal comunicar-ho. O el parc fotovoltaic de LC Paper, en tramitació des de 2015, al qual ara urbanisme exigeix que es plantin arbres en tot el perímetre, per afegir més complexitat i requisits a un procés que ha portat a l’esgotament de tots els actors implicats. Què faran en els parcs de 400 ha, els parcel·laran? Els arbres de la cara sud, est i oest, els haurem de capar en alçada? O potser els agradaria més que els tapem amb tendals de colors?

Tot plegat fa pensar que el que no s’entén és que ens estem empobrint a gran velocitat. He calculat que, si no fem la transició, la pèrdua potencial per a l’economia catalana serà de 18.000 milions d’euros, amb una pèrdua de 250.000 llocs de treball. Això no es vol veure i es pretén anar fent com si no passés res, a expenses de començar a perdre empreses i llocs de treball, i amb el risc que un dia no hi hagi prou gasoil o gas natural (fa anys ja vam haver d’aturar un dia la fàbrica perquè el vaixell de gas natural no va arribar a temps a Barcelona). Es pretén fer la transició amb un llapis de colors quan l’extensió del problema reclama contundència. Som incapaços de veure la magnitud de la tragèdia, aliens al problema mentre anem de festa en festa, enganyats i contents.