Aquesta setmana hem après que hi ha un nou moviment que es diu Batec que fa una crida massiva per deixar de pagar els bitllets de tren. El moviment va començar el dia 11 de maig a l’estació de l’Arc de Triomf i bloqueja amb cinta els torns d’accés al tren per fer possible que la gent entri sense pagar. La protesta és pel mal servei de rodalies de Renfe, deixant palès que Catalunya paga una quantitat enorme que no retorna en forma d’inversions i serveis. Aquest dèficit fiscal, estructural, és de 20.000 milions, constitueix un autèntic espoli enquistat i impossibilita que la societat catalana evolucioni cap a un futur modern.

El moviment es defineix com a resultat de l’1-O, a favor d’aconseguir la independència “per canviar-ho tot”, diuen. El moviment procedeix de diverses colles de cultura popular, de caus, amb molts integrants que participen de sindicats d’habitatge. La protesta per un servei que no es mereix el preu que cobra està bé, com també podrien haver decidit tallar les vies, precintar l’estació, fer manifestacions davant les autoritats responsables, o altres formes. Però es va triar la forma de no pagar, i a mi em va fer sospitar immediatament del moviment ocupa. La frase del moviment “per canviar-ho tot” explica la meva sospita que expliquen en un manifest.

Canviar-ho tot vol dir canviar el règim, no només el monàrquic espanyol, sinó que també vol dir l’economia: deixar de tenir una economia capitalista per una altra que ells anomenen democràtica. Ningú ha definit amb claredat què vol dir tot això. La nova economia haurà de ser planificada? Una economia sense lleis de mercat? Un nou paradís de xauxa, on no es paga res i es viu de l’aire? Aquest objectiu poc a poc ha anat penetrant en el subconscient d’una part de la societat catalana, propiciant entre d’altres fenòmens que hi hagi col·lectius de joves que viuen en habitatges ocupats, sense necessitar treballar i vivint com poden. El moviment no és nou, car als anys 80 ja va aparèixer amb els neo-rurals. La novel·la “Casa de foc” de Francesc Serès explica un exemple d’aquesta forma de viure.

Als mateixos anys 80 recordo un rescat a muntanya al lloc de Monars, a l’Alta Garrotxa, al peu del Comanegra. Hi vivia una parella on ell era rus i el vam trobar daltabaix d’un cingle. Mentre fèiem el rescat amb helicòpter ella ens va dir, “sort que paguem impostos que serveixen per això”. No crec que ella hagi pagat mai cap impost, vaig pensar. Aquells moviments de joves que decidien anar a viure a la natura, amb el poc que eren capaços de generar, no deixava de fer-me tremendament curiós pel fet que el seu mode de vida era gairebé asceta, vivien del que recollien en uns horts mal menats i de quatre coses que se’ls podia ocórrer, com per exemple fer culleres de boix.

Aquests col·lectius poden ser assumibles per l’economia perquè son pocs i el seu cost no es nota davant la ineficiència del sistema econòmic, molt superior a la despesa que puguin significar. Però, quan el col·lectiu ja no és de quatre, s’estableix a la metròpoli i comença a integrar una quantitat important de joves, el problema pot esdevenir insoluble. Viure dels serveis que paguen els altres sense haver-ho de necessitar, només per estil de vida triat, és una forma de parasitisme, i com a tal s’ha de tractar. Fa temps que en molts debats faig sortir el fet que la gent es creu que els diners surten d’una rega d’un hort, com si algú els hagués plantat. Des de fa molts anys s’ha estès la idea que si l’administració pública no fa més coses pels ciutadans és perquè no vol. Quan el meu fill era petit i volia que li compréssim alguna cosa i li dèiem que no portàvem diners, deia, “ves al caixer que te’n donaran”. Cada vegada hem anat més lluny amb aquesta percepció, fent mofa de la meritocràcia, perdent del tot el valor del treball i oblidant la meva frase favorita “No pain no gain” (sense esforç no hi ha resultats). Amb tots aquests decennis hem anat perdent una pila de valors, com el treball, el voluntariat, la solidaritat, la responsabilitat social… i caldrà recuperar-los.

M’ha interessat sempre saber la raó per la que la gent ha arribat a la conclusió que es pot viure de l’ajuda de l’estat, com si no veiés que, si no es treballa i no es cobra, no es pot comprar i pagar coses i serveis. La solució de l’asceta, de no necessitar gairebé res és una possibilitat, però llavors que no es demanin serveis d’ensenyament, sanitat i atenció social. No, em sembla que arran de reflexionar amb el moviment Batec se m’ha ocorregut l’origen de tot això. Durant molts anys ens han acostumat que les administracions es poden endeutar fins a l’infinit i, si no donen un servei és perquè no volen endeutar-se més. L’economia pública s’ha anat distanciant de la real i ha introduït el concepte que el diner no és tangible, que és una entelèquia, un invent que es pot fer de més i de menys. Llavors, per què hem de fer esforç si es pot fabricar més diner? Papa, ves a la caixa…

Dijous vaig anar a la presentació de l’Orquestra de la Universitat de Girona, formada per alumnes i personal universitari. Agrupar estudiants per fer música, esport, teatre, grups de lectura i altres activitats és el camí contrari al de la contemplació. La nova economia no serà la de fer anar la màquina de bitllets fins que tot peti, la nova economia serà la que sabrà resoldre l’oci local, la que treballarà per millorar l’eficiència i per trobar la forma de viure amb els nostres recursos més propers. Treball i frugalitat. Això demana acompanyar els joves a ser responsables, solidaris, bregats en el treball dur i a trobar camins on es puguin realitzar plenament. Per això la presentació de l’orquestra em va entusiasmar, vaig veure que el camí és possible i els felicito de tot cor. Del Batec a la batuta.