Hauria pogut escriure sobre el nou govern, però la veritat és que la notícia ja l’havia descomptada fa uns sis mesos. Tampoc aportarà un canvi substancial de política: no hi haurà canvis notables fins que el Govern digui que sortirem de la crisi exportant i que per a això s’han de prendre mesures per fer a les empreses més competitives. Sembla que encara no toca, ja que el nou ministre de Treball, Valeriano Gómez, és un sindicalista que va participar en la manifestació el dia de vaga general.
La notícia rellevant és el pols que hi ha a França per frenar l’aprovació de l’augment de l’edat de jubilació. Cal mirar de prop els francesos perquè ells trobaran la solució al mal de la globalització que pateix el món occidental.
En la meva anàlisi de la crisi agafo la transferència de riquesa del món occidental a la Xina com la causa major. He explicat que per cada producte que comprem a la Xina perdem una part del nostre benestar i de la nostra pensió, preguntant-me fins quan això és possible, fins quan el ciutadà ho acceptarà. Heus aquí, però, que al món n’hi ha un que accepta menys sacrificis que els altres, i aquest és el francès. França fa molts anys que ha construït un sistema amb un pes enorme del sector públic, molt eficient per cert, que ha anat resolent un a un els problemes de l’individu francès. Els buròcrates francesos han sabut treballar per assegurar el benestar del país, sigui traient fons econòmics de la Unió Europea com cap altre país ha sabut fer, mantenint el sector turístic en nivells alts, generant una energia a bon preu i de qualitat, i propiciant uns quants sectors punta d’exportació, com el TGV i l’Airbus. Quan vaig viure a França vaig ser espectador del final del desplegament nuclear del regnat de Valéry Giscard d’Estaing i del principi del de François Miterrand amb el desenvolupament del tren d’alta velocitat i de l’avió. D’això ja farà 30 anys i ni Jacques Chirac ni Nicolas Sarkozy han semblat pas tenir cap idea per impulsar de nou França.
Heus aquí on comença el declivi del país veí: sense nous projectes que estirin el país, aquest no corre. El ciutadà francès no és pas molt treballador i les lleis laborals franceses encara el protegeixen més que les d’Espanya. El resultat ha estat que la indústria tradicional francesa ha anat tancant i que les multinacionals han decidit sortir de França per produir fora de les seves fronteres, això sí, tot i mantenint-hi les vendes. En el meu sector ho he pogut constatar sovint, havent vist que les empreses espanyoles que n’havien comprat altres de franceses han acabat tancant-les. En definitiva, des de fa molts anys França va perdent competitivitat a passos de gegant. Només faltava la globalització, l’entrada de productes fabricats amb sous tremendament baixos i l’exportació de llocs de treball a països emergents, perquè el declivi s’accelerés.
No hi ha gaire distància entre el declivi francès i el nostre. Ells es pensen que no, que són diferents, però l’única cosa que varia és que la nostra caiguda ha arribat de cop perquè estava amagada darrere la bombolla immobiliària. Nosaltres hem de resoldre un pendent que va començar fa deu anys i ells un altre que va començar almenys en fa vint.
El món occidental, a excepció d’Alemanya, es resisteix a acceptar que s’ha empobrit i que, per tant, s’ha d’actuar en conseqüència, disminuint el poder adquisitiu i l’estat del benestar. Estats Units havia dit que ja havia sortit de la crisi… i ja veieu, només s’ho pensava. Ells ho resoldran amb més deute exterior i posant més gent a la pobresa absoluta, però a Europa això no es pot fer. Els països fan actuacions tímides derivades de pressupostos que s’han desquadrat exageradament, però mai cap polític explica clarament que ens hem empobrit i que s’han de prendre mesures per acceptar això i per corregir-ho. Els polítics estan cagats de por i no gosen explicar la veritat per no perdre el poder.
Amb tot això la mimada societat francesa ha decidit que ja n’hi havia prou, han dit que n’estaven fins aquí dalt i han decidit sortir al carrer i no acceptar les mesures restrictives que proposa el Govern francès apujant l’edat mínima de jubilació dels 60 anys als 62. Fixem-nos que això no té res a veure amb la globalització, sinó que és el resultat de l’envelliment de la població. Però és igual, la gent ho posa al mateix sac que la resta de restriccions i no ho vol acceptar.
Les mobilitzacions franceses han de propiciar un canvi en les relacions econòmiques derivades de la globalització. Estic convençut que ells seran els primers a dir que ja n’hi ha prou que els productes xinesos s’escampin pertot arreu sense cap fre, que rebentin i enfonsin mercats de qualsevol tipus fent competència deslleial, triturant i cremant del tot els teixits econòmics. Si us ho explico és perquè a l’estiu vaig llegir la intenció del ministre francès Jean-Louis Barloo d’obligar que les etiquetes dels productes continguin tota la traçabilitat i l’origen dels seus components.
N’estic convençut que cal posar regles a la transacció internacional. No només fa falta acotar el canvi massiu de capital entre països a velocitats astronòmiques. Cal acabar amb la competència deslleial. Veieu l’afer del clembuterol, aquí no es poden engreixar animals amb fàrmacs, però en canvi es pot importar carn que els contingui. Aquí fabriquem productes amb restriccions ambientals considerables, però els podem importar de fora, encara que el CO2 associat sigui el doble o el triple del que fabriquem aquí.
No, no pot ser competir amb tanta desigualtat de condicions i anar perdent benestar a grans queixalades. Per això miro amb complicitat als francesos, amb l’esperança que seran ells els que ens indicaran el camí arran de dir, n’estic fins dalt del cap,… j’en ai ras le bol.