Aquesta setmana hem vist com la Generalitat ha decidit anar directament al mercat minorista per buscar finançament. Enceta un camí al que ens haurem d’anar acostumant, un camí que esdevé necessari per resoldre el greu problema financer del país.
Sovint he fet èmfasi que la crisi és de productivitat, derivada de la transferència de riquesa a països emergents. Potser el meu excés d’insistència ha estat per compensar els arguments dels que diuen que la crisi només és financera. És cert que a la crisi de productivitat cal afegir el greu problema financer que pateix Espanya com a conseqüència dels fausts immobiliaris. Espanya no té tresoreria, la majoria de recursos es troben enterrats en els centenars de milers de pisos i el deute del país amb l’exterior és indigerible. El resultat és que no hi ha tresoreria enlloc, ni a les administracions, ni a les empreses, ni als bancs.
L’any 2006 el deute espanyol amb l’exterior era d’1.238.533 milions d’euros, mentre que aquest any és d’1.780.000 milions. Però l’endeutament total és de 2.810.000 milions d’euros, dels quals 600.000 milions corresponen a les administracions, 900.000 a les famílies i 1.310.000 a les empreses. Us recordo que el PIB actual és de 1.050.000 milions d’euros. Heus aquí el panorama, no hi ha marge per gairebé fer res: les administracions no poden fer més obra pública per impulsar l’economia, les empreses no poden invertir per millorar la productivitat i els particulars no poden comprar pisos perquè no veuen el futur clar i perquè els bancs no els donen hipoteques. Per això, quan dos empresaris es troben i pregunten, “com va?”, la resposta és “resistint”, perquè no hi ha gaires més estratègies que la de sobreviure. Temps que pot ser terriblement llarg si no s’actua amb decisió.
Els clients cada vegada paguen pitjor, més tard i sense garantir la data. Els bancs gairebé no existeixen, només miren de resoldre el seu propi problema de tresoreria i de no augmentar la morositat. És ben sobrer anar a un banc a presentar un pla d’inversió o un pla estratègic, és com portar-lo a la sagristia de qualsevol església, només serveix per parlar del sexe dels àngels. El Banc Sabadell en aquests moments fa un anunci amb en Guardiola on diu que té un pla per ajudar les millors empreses. No us ho creieu, té un pla per ajudar-se a ell mateix, un pla per captar fons particulars amb nòmines, de cap manera un pla per ajudar al teixit empresarial del país. Haureu escoltat que l’institut de crèdit oficial (ICO) té una línia per donar crèdits de tresoreria a les petites i mitjanes empreses, amb la figura del “facilitador financiero”. El resultat de la línia és una paperassa immensa, una dilapidació de recursos de temps de les empreses, per només donar el 2% dels crèdits. Un fiasco! No hi ha cap planteig financer que funcioni, cap de les coses que s’han proposat en els darrers dos anys funciona. Només funciona la renegociació de crèdits que no es poden pagar, que han fet i continuen fent les immobiliàries. Imagineu que hi ha 700.000 pisos, que no es venen, a un preu de 200.000 euros cadascun. Això fa 140.000 milions d’euros (el 13% del PIB) que els bancs han de renegociar contínuament, a part de pagar els deutes que van contreure amb l’exterior. En diem els Zombies, els morts vivents que ens eixuguen a tots els altres, els xucladors de sang financera.
Difícil panorama. Arribats aquí ens hem de preguntar, no hi ha diners enlloc? Doncs sí, encara que sembli impossible, l’estalvi de les famílies va créixer des d’un 11% a l’any 2008 fins al 20% d’ara. Aquest gruix resta immòbil, només serveix per resoldre els problemes de ratio dels bancs, sense arribar al sistema real de producció i consum.
Fa més d’un any que vaig dient que hi haurà un abans i un després financer quan s’acabi la crisi. Sobretot perquè les regles del joc financer s’han fet més estrictes amb els nous pactes de Basilea. Voldrà dir que les empreses hauran de tenir molta més capitalització que abans, que hauran de necessitar molt menys els recursos dels banquers. Després perquè els empresaris haurem quedat tan emprenyats amb els nostres banquers que els voldrem tornar una a una les que ens han fet en aquests moments, els tindrem ganes com les que tenim a les companyies telefòniques o elèctriques, per exemple. Però finalment perquè per sortir del forat on estem haurem de trobar noves fórmules de finançament fora del sistema banquer. És aquí on el conseller Castells dóna una lliçó resolent la manca de finançament anant directament al mercat individual, anant a cercar una part de l’estalvi de les famílies. Si els únics recursos que hi ha es concentren en aquest apartat, és aquí on hem d’anar. En el raonament que les empreses també haurem de saltar els bancs hi afegia que haurem de revisar els inicis del sistema financer, quan els particulars (advocats, notaris, metges, botiguers) finançaven directament les empreses amb figures com lletres, bons i pagarés. L’evolució de la banca ha trencat aquesta manera de fer, però ara podria ser el moment de tornar-hi i Internet ho podria facilitar.
Artur Mas ha ficat la pota fins el fons dient que el govern fa una mala acció emetent bons pels particulars al 4,75%. No és el govern, és la Generalitat, la mateixa que potser ell trobarà i amb la que ha de tenir més cura, i és la mesura que ell haurà d’amplificar i estendre per resoldre el finançament català. És de calaix: no hi ha tresoreria i la que hi ha es troba amagada en comptes particulars espantats i mal remunerats. Si l’estalvi de les famílies no arrenca cap al consum el que hem de fer és treure aquest estalvi de les mans dels banquers que en fan un mal ús.
Les administracions han de disminuir les seves necessitats financeres perquè les detreuen de les empreses. Però és molt millor detreure les que necessitin de l’estalvi de les famílies que del deute convencional i exterior. Haurem de veure com ens ho fem les empreses per copiar el procés, encara que per fer-ho ens hagi d’ajudar Mas si arriba a president. Per exemple inventant un sistema d’avals que faci possible l’emissió de deute empresarial minorista.