Aquesta setmana hem escoltat dir a Pedro Sánchez que el culpable de la inflació europea és Putin amb la invasió d’Ucraïna. Crec que l’anàlisi és errònia, o se’ns vol fer combregar amb rodes de molí. La guerra definitivament ha accentuat la inflació, però la tendència ve de més lluny.

Els que estem en el món de la producció observem dia a dia com evolucionen les matèries primeres per poder anticipar adaptacions en els preus i en la producció si s’escau. Així és que cada dimarts a les 11 em toca mirar el preu de la cel·lulosa en el mercat de Helsinki, preu que és referència per a tothom en la compra mensual. També observo l’evolució del preu del gas i el preu de l’electricitat de l’endemà, quan surt a les 12.30 h. Això ens dóna una certa idea de com avancen els costos i preus industrials, sobre si l’economia mundial s’expandeix o es contrau.

Doncs bé, al mes de desembre de 2018 vam observar que l’economia mundial havia entrat en una fase lleugera de descens que es va anar agreujant durant el 2019. Això era el resultat de l’acció dels bancs centrals de reduir l’aportació de diner al sistema, allò que en diem Quantitative Easing, QE. Els bancs centrals volien corregir els desequilibris de l’economia arran de la seva aportació en el QE3 (tercera onada de Quantitative Easing) que va començar el quart trimestre de 2012. Quan s’acostuma a una economia a viure estimulada per drogues monetàries, s’acaba pensant que els efectes són normals, creant bombolles i fent que els mercats de qualsevol producte tinguin disfuncions que poden acabar malament. Per això, després d’una aportació de diner estimulant, cal retirar-lo paulatinament del sistema per tornar a la normalitat.

La lleugera retirada del QE3 va fer que l’economia mundial anés baixant l’activitat durant tot el 2019, de forma que al mes de novembre ja havia arribat a tocar fons. La conclusió era que al món sobrava producció de tots els productes i que calia anar tancant producció per equilibrar la demanda. Amb això, el mes de febrer de 2020 va arribar la pandèmia, que va comportar que els preus de les matèries primeres es mantinguessin al seu valor baix molts mesos. Al mes d’agost el preu del gas va començar a canviar la tendència des d’un preu de 5 €/MWh fins arribar al mes d’abril 2021 a un preu de 18 €/MWh, preu mig dels darrers anys. A partir d’aquest mes el gas va engegar la carrera alcista, de forma que el mes d’agost ja estava a 46 €/MWh, a l’octubre va fer un pic de 115 €/MWh i el desembre va arribar a un pic de 179 €/MWh. La guerra d’Ucraïna ha provocat un altre pic de 227 €/MWh i possiblement ens deixarà un preu mig de 130 €/MWh enlloc de 80 €/MWh que hauríem tingut sense la guerra.

La mateixa cosa ens va passar amb la pasta de cel·lulosa: va començar a pujar el gener de 2021 per arribar a dalt el mes de juliol de 2021, des d’on ja no ha baixat, amb el valor més alt de la sèrie històrica.

Queda clar, doncs, que la guerra només ha acabat d’accelerar una tendència prèvia. Quan cada dimarts anava posant un punt al gràfic, em preguntava: què ha canviat al món des de 2019, quan sobrava producció, a 2021, amb una gran mancança de tot? Encara avui quan vaig per l’autopista i per les carreteres penso, on era tot aquest trànsit el 2019? I, quan tots els empresaris tenim problemes per trobar treballadors, penso, què ha passat des de 2019?

La resposta es diu novament Quantitative Easing. Per sortir de la crisi de la pandèmia els bancs centrals van posar diner al sistema com mai ho havien fet amb el QE4. Així la FED americana va introduir 105 bilions el 2021 amb un PIB de 23 bilions, un 360% de la capacitat de generació de producció. Europa ha fet una cosa semblant amb menor quantitat. I així hem arribat a provocar la droga més potent que mai una economia ha creat. Els 4 bancs centrals pensaven que la inflació seria immune als al·licients monetaris, sense veure que l’aturada de la globalització ja té efectes inflacionaris de forma corrent. El món té avui un deute del 256% sobre el PIB, amb un descontrol evident.

Ara els bancs centrals es disposen a treure els estímuls i a apujar els tipus d’interès per frenar l’eufòria de l’economia, una economia que ja havia creat una nova bombolla immobiliària quan encara no s’havien venut tots els pisos de la Sareb creats durant la crisi de 2008. La marxa enrere dels estímuls farà mal, molt mal a l’economia, perquè oblidem com es pot funcionar sense anar dopats. Caldrà una cura de desintoxicació potent, que ja ens diuen els que hi han passat que són molt doloroses.

La pregunta és, per què els bancs centrals cedeixen a la creació d’estímuls per sobre el que l’economia necessita, per què eviten que les economies tinguin petites recessions que les ajustin? Segurament perquè tenen por que el sistema financer caigui, que els bancs tanquin, fruit d’una economia excessivament financera, molt lluny de l’economia productiva, plena de productes financers que creen comissions i guanys especulatius.

Fa mesos que vaig dient que aquest model engegat per Milton Friedman el 1980 i impulsat per la globalització de 1990 mostra signes d’esgotament. El model de crear moneda de forma gratuïta i lleugera, que extreu matèries primeres fins a l’infinit, que permet crear molta més producció que la que es necessita, ha arribat al seu final. Ara falta proposar un nou paradigma que aporti eficiència a l’economia, basat en la frugalitat. Cada dia hi estem més a prop. Esperem arribar-hi sense que el context actual col·lapsi i ens arrossegui a tots en la pobresa absoluta. No, Putin no és l’únic culpable d’aquesta inflació. Ho és també el sistema financer, amb la senyora Christine Lagarde al davant d’Europa.