Des que fa una setmana ha començat la guerra a Ucraïna els canvis a Europa s’han accelerat. La seguretat ha passat de ser un concepte desapercebut a una prioritat política, cosa que fa repensar la producció d’aliments, d’energia i de components industrials, com xips i polímers. Europa depèn el 61% de l’energia exterior, sense comptar que l’urani també s’importa. Catalunya depèn el 70% de l’exterior però, si comptem l’urani com exterior, aquesta dependència esdevé del 94%. I una cosa semblant ens passa amb els aliments, car la soja prové de fora, bona part del blat, blat de moro i els fertilitzants també. Alemanya per primer cop s’ha decidit a invertir en defensa una quantitat històrica de 100.0000 milions d’euros i aquest mes entrarà en recessió, mentre espera no quedar sense subministrament de gas provinent de Rússia. Tot i que Europa ha disminuït la importació mensual de gas de Rússia des de 400 milions de metres cúbics fins a 250, substituint-lo per gas d’Estats Units des de 100 a 280 milions, la dependència exterior continua sent igual, canviant un origen per un altre. Dependre de Rússia, Nigèria o d’Aràbia Saudita suposa un gran risc en aquest moment, és jugar amb foc. La por a un imminent tall de gas fa veure que cal prendre mesures de forma urgent.

La inflació, deguda a la des-globalització i a l’augment de preu de totes les matèries primeres com a conseqüència, va arribar a Estats Units al 10% i a Europa va acabar l’any amb el 5%, pujant fortament en els darrers dos mesos. L’escenari actual mostra que podem arribar al 15% o més, depenent de la durada i les conseqüències de la guerra.

La successió de fets va començar per una contracció de l’economia mundial el 2019, seguida per la pandèmia del 2020, per una política d’impuls el 2021 (Estats Units entrava 150.000 milions de dòlars mensuals a l’economia quan només en necessitava 50.000), seguida per l’asincronia dels mercats mundials en la logística marina i les polítiques per a la transició energètica, acabant pels problemes geopolítics. Un còctel que porta cap el col·lapse pel fet que, quan encara no hem resolt un problema, ja caiem en un altre, sumant-se. Tot plegat ve d’una abusiva dependència de l’economia financera (que ofega la productiva) i d’una globalització mal resolta i excessiva. Trobar un nou model que resolgui aquests problemes no és una cosa fàcil i potser portarà molts anys: el canvi del model keynesià al neoliberal va necessitar tota la dècada dels anys 70.

En aquest context cada vegada hi ha més gent que pensa que el que cal és aplicar una economia de guerra, una economia que s’aplica quan hi ha forts sotracs, encara que no siguin armats i violents, que comportin una certa necessitat d’autarquia. Entrar en autarquia implica riscos inflacionistes que poden col·lapsar l’economia, necessita redirigir la producció per fabricar els productes bàsics del moment, implica una política energètica extrema, una redefinició dels llocs de treball, una transformació en la política agrícola cap a la producció de més hidrats de carboni, amb menys proteïna animal, i una reducció del consum privat. És a dir, una política que faci molt més eficient l’economia.

Una cosa així ha començat a dibuixar Alemanya quan ha canviat els objectius per ser un país 100% renovable des de 2050 a 2035, possiblement en una dinàmica que anirà accelerant a mesura que es faci el camí. Per tant, algunes coses ja es veuen a venir: estalvi per disminuir el consum privat i accions massives per la implantació d’energies renovables. Si fem l’exercici de replicar aquest plantejament a Catalunya, suposaria unes inversions de 15.000 milions per a les famílies, 55.000 en renovables, 25.000 en la indústria, 23.000 en el transport de mercaderies, 12.000 en l’impuls del tren, 20.000 en infraestructures públiques i 80.000 indeterminats. En total ens cal invertir 300.000 milions en el canvi.

Com es pot fer això? Redirigint tota l’economia cap aquí, des de fabricar plaques fotovoltaiques, bateries, aerogeneradors, bateries, cotxes, centrals de biogàs, fins a deixar d’invertir en aeroports, ports esportius o olimpíades d’hivern.

I com ho finançarem? L’experiència d’Estats Units durant la II Guerra Mundial explica que John Keynes volia fomentar l’estalvi i augmentar els impostos (que es va acabar fent), però que va ser Henry Morgenthau (secretari del tresor) qui va posar el seu concepte d’emissió de bons de defensa assequibles a tota la població, amb bons de 25, 50, 75, 100, 200, 500 1.000 i 5.000 dòlars. Aquesta emissió permetia a tothom participar en la tasca nacional de defensar el país de la barbàrie nazi i nipona, alhora que retirava diner en circulació del mercat per controlar la inflació i finançava el canvi de l’economia. El BCE podria fer una cosa semblant: enlloc d’aportar finançament als estats, podria emetre bons per finançar la transformació energètica urgent. L’exemple de Catalunya indica que caldria que el BCE aporti aquí 8.000 milions d’euros anuals mentre els projectes es complementen finançament privat amb 15.000 milions restants.

El més important és la implicació de tota la societat en aquest procés, engegar un camí participatiu que impulsi l’objectiu amb campanyes publicitàries a gran escala, com va fer Estats Units amb Rosie the riveter, la icona de la dona treballadora a la indústria durant la guerra mundial. Si Europa ha començat a decidir que la defensa és una acció política bàsica pel seu futur, una acció conjunta de tota la societat, que participi en el canvi del sistema de producció, pot esdevenir l’aglutinant dels ciutadans europeus en la construcció d’una Europa política. És una oportunitat única per a la construcció d’aquest futur sostenible i segur que mantingui el benestar actual. En això estem compromesos uns quants, actuant enlloc de posar barreres al futur.