La invasió d’Ucraïna aquesta setmana suposa el final d’un període econòmic i polític al món, l’acabament d’una geopolítica que havia engegat als anys 90, la fi del multilateralisme.

Putin, amb 69 anys, és al poder de Rússia des de 1999 i podria encara continuar fins al 2036. És un home format entorn de la política obscura, controladora i absolutista dels serveis secrets. Durant els 22 anys que fa que manega Rússia, sembla que la major evolució l’ha fet durant la pandèmia, tancant-se més en si mateix i aïllant-se de la resta per por al contagi. Aquest món sinistre ha reforçat la seva visió russa de gran imperi que ell havia viscut de petit, un imperi que pesava al món. L’enfonsament de l’URSS va significar una patacada a la moral i a l’honor difícil de pair. Aquella ferida no es va curar de forma definitiva, i ara torna a surar en forma de venjança per recuperar una part de l’imperi perdut.

La invasió d’Ucraïna, començant per Crimea, lloc on els zars i oligarques russos anaven a estiuejar, i acabant per la totalitat del país, on hi ha una important activitat nuclear, de fabricació d’avions i de producció de cereals, l’hem de veure com l’intent de recuperació de l’imperi volgut, del mínim que s’acosta a l’imaginari que explicaven els llibres d’història de quan Putin era petit. Segurament el tracte vexatori i el menyspreu que va fer occident arran de la caiguda de l’URSS no va ser el millor per tancar ferides que ara es reobren.

El que ha passat aquesta setmana mostra que hi havia un model de governança mundial que era fals. Aquest model es basava en la hipòtesi que els països actuaven sempre de bona fe, que els dirigents funcionen amb criteris racionals i que tot el món aspira a una democràcia semblant a la que disposem nosaltres. Ens hem pensat durant desenes d’anys que podríem fer canviar Àfrica i Sud Amèrica amb els nostres criteris. Crèiem que el bloc rus aniria assumint els mecanismes democràtics poc a poc, amb efecte de taca d’oli, difonent-se a través de països veïns. Vèiem com Xina s’anava modernitzant amb tecnologia encara que amb formes diferents a les nostres.

De cop hem recordat que al món apareixen líders amb tics autòcrates, que la història està plagada d’emperadors que, més o menys, tots van embogir. Els més propers els tenim amb Napoleó, Hitler i ara Putin, personatges que van escapar de qualsevol control i es van situar per sobre de tothom, fent possible realitzar els seus somnis humits més profunds. Acabem de descobrir que el món és terriblement divers, que nosaltres no tenim la veritat absoluta amb la nostra democràcia, que cada regió té la seva forma de funcionar, que la seva cultura i que els nostres patrons no tenen els mateixos valors per a ells. Veiem que al món hi ha de tot, fins i tot males persones, i que cal desconfiar sempre d’elles.

No pot ser que la nostra seguretat depengui de si ens arriba gas, petroli, blat, xips electrònics, polímers, adobs, soja… La lliçó que rep sobretot Alemanya és de primer de gestió d’empreses: cal tenir els proveïdors necessaris per continuar quan el principal falla. No s’han complert ni tan sols els mínims estàndards de gestió de riscos. Arribats a aquest punt, potser caldrà plantejar un cert nivell d’autarquia en àmplies regions del món, les més uniformes, per exemple entre Europa (amb Escandinàvia, Suïssa i Anglaterra) i Estats Units. En aquest espai s’hauria de poder produir la totalitat de recursos que es necessiten per viure amb l’economia de futur.

És imperdonable que Alemanya s’hagi entregat als braços de Putin per no haver sabut resoldre la dependència energètica, que hagi frenat des de 2005 la dinàmica renovable, impedint que la taxa de CO2 fes el seu camí. Alemanya ha viscut molt bé exportant a Xina, però ens ha arrossegat a la resta d’Europa fins aquesta crisi d’ara.

Resoldre l’actual atzucac comporta haver de modificar l’economia en pocs anys, adaptant-la a una gran inflació i perdent una part considerable del benestar: si avui es dedica un 0,8% del PIB a noves inversions en renovables, ara hi haurem de dedicar un 5,5% per fer possible disminuir la dependència energètica d’Europa del 50% fins al 20% al 2030. Alhora, la dependència tecnològica amb components electrònics i químics, també ha de fer el mateix camí.

L’actitud de Rússia, controlant els països del seu entorn, va començar després de la II Guerra Mundial i es va reforçar tallant d’arrel els intents de revolució magiar a Hongria el 1956 i de la primavera de Txecoslovàquia el 1968. El que passa avui a Ucraïna és exactament el que va passar llavors i és un retorn cap allà. És la reinvenció de la guerra freda, el retorn a la malfiança, a haver d’assumir que Putin en pot fer de més grosses, raó per la qual no és estrany que Finlàndia i Suècia demanin protecció a la OTAN veient que s’ha acabat el període de flors i violes al món. Ara només falta que un dia Xina decideixi envair Taiwan per tenir-ho tot amanit.

Ho va dir Sarkozy el 2008: «Aquesta crisi sense comparació des dels anys 30, marca la fi d’un món que s’estava construint sobre les runes del Mur de Berlin i la fi de la guerra freda. Era vist com un gran somni de llibertat i prosperitat. La generació que havia vençut el comunisme havia somniat un món on la democràcia i el mercat resoldrien tots els problemes de la humanitat. Havia somniat una globalització feliç que venceria la pobresa i la guerra… Una certa idea de la globalització s’acaba amb la fi del capitalisme financer que havia imposat la seva lògica a tota l’economia i ha contribuït a pervertir-la. L’idea del mercat que no devia ser contrariat per cap regla, per cap intervenció política, era una idea boja. L’idea que els mercats sempre tenen raó, és una idea boja… Aquesta bogeria la paguem avui… Podem sortir d’aquesta crisi si acceptem canviar les nostres maneres de pensar i els nostres comportaments, si fem l’esforç necessari per adaptar-nos a les noves realitats que s’imposen, si actuem enlloc de patir».