La humanitat deu el seu benestar a les millores continuades i acumulades de productivitat. Si una feina es feia entre 50 persones i si, per millora tecnològica, organitzativa o per adequació de les aptituds dels treballadors, es pot fer amb 40 persones, les 10 persones que resten poden fer una altre activitat. Si un inversor inverteix 5 euros en una activitat i al final de l’any obté 2 euros més, podrà tornar a invertir 7 euros. Les dues productivitats creen riquesa. Si no hi hagués productivitat cada persona hauria de conrear el que menja, s’hauria de construir la casa i els estris que necessita cada dia, tal i com feien els nostres avantpassats caçadors recol·lectors.

A mesura que es va saber produir més amb l’inici de l’agricultura i la domesticació dels animals, a mesura que es va descobrir l’arada, el coure, el bronze, i el ferro, la producció de menjar per persona va anar pujant, fent possible que un treballador del camp alimentés més persones, no només de la seva família sinó també va permetre que gent que no treballava el camp pogués menjar, com eren els sacerdots, els funcionaris i la classe dirigent. Així la societat es va anar sofisticant.

La productivitat va lligada a l’evolució de la tecnologia, a la organització del treball i a la capacitat del treballador. Totes tres accions són necessàries per millorar la productivitat i per generar riquesa i benestar. Hem explicat sovint que el PIB per càpita, tot i no ser el millor, és l’indicador que es fa servir per saber el benestar d’un territori. No és un indicador just perquè fa algunes trampes en la seva comptabilitat, però és el més fàcil d’obtenir. Per assolir un elevat PIB/càpita cal que la productivitat augmenti, que és igual dir que la producció ha d’augmentar per igualtat de número de treballadors i de capital invertit.

Si la productivitat millora possibilita que els guanys d’aquesta es dirigeixin al capital (si inverteixes 5 n’obtens 2 en l’exemple) i al treball, en forma de més salari, més prestacions socials, o menys temps de treball. Tot ha d’estar en equilibri de forma que si s’extreu capital sense tenir guanys de productivitat, o es pugen els salaris sense millores productives, el que passa és que clarament es perd riquesa, amb el perill posterior de perdre benestar.

A les cases aquests conceptes són fàcils de gestionar: és allò de no estirar més el braç que la màniga, i a les empreses també és la mateixa cosa, no es pot consumir més del que es genera. El recurs al deute emmascara fàcilment aquests conceptes, però sempre cal retornar al principi del braç i la màniga.

La pujada del salari mínim fins a 1.000 euros amb 14 pagues té el risc d’estirar més el braç que la màniga. Si una feina determinada no pot defensar 17 euros/hora en el que es transforma econòmicament aquest salari (rendiment, seguretat social i IVA de l’activitat), aquesta feina es deixarà de fer o serà substituïda per una automatització. La majoria dels salaris d’avui estan fora d’aquest valor mínim, de forma que Pimec calcula que afecta al 16% dels treballadors, unes 440.000 persones. L’escenari actual d’Espanya és el d’una caiguda forta de la productivitat, de forma que es crea més treball que no pas producció: la major part del treball que es crea és en l’administració i això ens diu que ens estem empobrint.

La relació entre salari i inflació és un altre aspecte a tenir en compte. Si la inflació puja el valor adquisitiu s’ha de compensar i el salari també ha de pujar, amb el risc que encara faci apujar més la inflació. En una situació de globalització una pujada de salaris difícilment es trasllada a una pujada de preus i acaba destruint treball. En un escenari de no globalització com el d’ara, una pujada de salaris es traslladarà a la inflació, que alhora acabarà amb una restricció de crèdit i en una pujada dels tipus d’interès, que apagaran l’economia.

Assistim a mesures de totes les administracions que són incompatibles amb la productivitat de les empreses. Una pujada de la taxa de CO2 en un entorn de preus de combustibles desbocats, les dificultats burocràtiques per obtenir permisos industrials o d’energies renovables, les pretensions de la conselleria d’ensenyament a eliminar hores de tecnologia i filosofia, a més de suggerir que no fa falta estudiar àlgebra de forma generalitzada, és una deriva de l’administració que indica que no entén com funciona el món competitiu en el qual vivim.

Des de l’any 2016 el salari mínim ha pujat el 56,62% i les prestacions socials han millorat notablement, mentre que el PIB ha tingut un creixement de l’11% en aquest període. L’economia té un cert grau d’elasticitat, es pot estirar una mica per aquí i per allà, però hi ha un risc que es trenqui o que apareguin petits talls i es vagi perdent teixit.

Una administració responsable emprendria un paquet de reformes tendents a compensar la pèrdua alarmant de productivitat: modificant l’ESO, introduint més capacitació lògica, de pensament i tecnològica, promovent l’excel·lència en formació professional, fent accions per facilitar que l’actitud de la gent al treball sigui positiva i disminuint els temps normatius en qualsevol permís administratiu, disminuint el pes de l’administració, impulsant inversions renovables, impulsant el corredor Mediterrani canviant l’ample de via del ferrocarril…

Les pimes (99,8% de les empreses, el 69,4% de l’ocupació) són les més perjudicades en aquest escenari de pèrdua continuada de productivitat pel fet que són les que estan menys automatitzades i depenen més directament de la feina que fa un treballador, que no el pot tenir doblat per si de cas es posa de baixa o per si ha de tenir un fill.

Els senyals que hi ha a l’economia no són gens optimistes i algú ha d’encendre les alarmes per apuntalar el benestar que tenim.