Quan a principis dels anys 2000 es va començar a dibuixar el camí per fer la transició energètica, es va pensar que s’aniria augmentant la fiscalitat dels combustibles fòssils per forçar així l’economia a traslladar-se cap a energies renovables. El camí s’havia de fer de forma progressiva, deixant que l’economia s’adaptés a la nova situació. El 2005 va començar la implantació de la taxa de carboni en forma de mercat ETS (Emissions Trading System) que va afectar 6 sectors energèticament intensius de l’economia. Però no va ser fins el 2019, quan el preu del mercat va passar des de 5 €/tCO2 fins a 25 €/tCO2, que es van produir efectes importants amb el tancament de moltes centrals elèctriques que anaven amb carbó. Avui el preu de les emissions de carboni és de 84 €/tCO2 i, des de 2005 fins ara, la UE ha reduït aproximadament una quarta part les seves emissions.

El camí, vist així, sembla prou positiu, tot i que vam malversar molts anys sense que les accions fossin importants: el major guany s’ha produït des de l’any 2019. A això cal afegir que, fins aquí, la UE anava sola al món amb una estratègia de reducció de carboni, amb Estats Units adormits per culpa de Donald Trump i amb Xina intentant saber com s’ho farà per no patir econòmicament mentre fa el canvi de carbó, pilar del seu creixement. Vet aquí que, quan Xina es decideix a fer el camí a l’any 2021, canviant carbó per gas natural, Europa havia prescindit dels seus contractes de compra a llarg termini. El resultat ha estat un augment desmesurat del preu del gas que, al mateix temps, per culpa d’un mal sistema de generació de preus, ha afectat al preu de l’electricitat. De cop i volta l’economia s’ha vist enmig d’una crisi energètica no prevista que l’obligarà a fer els deures en molt menys temps del previst. Passar el preu del gas de 20 a 80 €/MWh no es pot comparar amb l’efecte de pujar el preu del carboni: l’augment del cost del gas per culpa d’un preu del carboni a 84 €/tCO2 és només de 17,5 €/MWh. Per tant, avui la taxa de carboni ja no serà l’impuls bàsic per a la transició energètica perquè el vertader impuls és el mateix preu del gas.

Fer la transició tal i com s’havia previst implicava que cada país veuria un fre en la seva economia en funció de si el nivell de carboni era molt lluny de l’objectiu i de si l’economia era més o menys intensa en energia. Així, França, amb un pes nuclear important (que deixa el preu elèctric nuclear a 46 €/MWh) o Costa Rica, amb un pes renovable molt alt (amb preus per sota de 35 €/MWh), serien les economies menys perjudicades. Per contra, la Xina, amb una economia molt intensa en energia i amb el carbó com a vector principal, seria una de les més perjudicades, juntament amb Iraq. Les previsions de reducció del PIB per a Espanya eren moderades, de l’ordre de mig punt els primers dos anys i d’un punt els anys següents. Però això era la previsió que hi havia abans del xoc del gas. Ara, amb una inflació important, les previsions són d’un fre de l’economia de prop de 3 punts de PIB els dos primers anys i d’un punt els anys posteriors, fent que el 2022 l’economia creixi un 2,4% enlloc d’un 5,4%, i els propers anys es quedi en un creixement zero si fa o no fa.

A l’economia li ha passat un fet que és un clàssic: a mesura que t’acostumes a viure molt a prop del límit, hi ha més probabilitats que un dia surtis d’ell. És igual com un conductor que condueix a gran velocitat per una carretera de corbes estreta, per exemple la del coll de Capsacosta: un dia trobarà una corba amb gel, amb sorra o amb oli, i el cotxe no mantindrà l’adherència que necessitava a gran velocitat, i sortirà de la carretera. El món s’ha habituat a viure al límit en tot, en l’economia, en la geopolítica i en les ideologies, i això té conseqüències en forma de crisi algun dia.

La nova situació es presenta molt difícil per a les empreses industrials, tant per la incertesa del futur, com per la volatilitat a la que es veuran sotmeses. Per exemple, es pot decidir canviar el gas per biomassa forestal. L’estella de pi ja ha pujat de 45 €/t fins a 80 €/t. Si un dia el preu del gas baixa a 40 €/MWh (situació que vam veure en els anys 80 quan l’economia es va adaptar a un menor consum de petroli) comportarà que aquestes inversions deixaran de ser rendibles.

Sigui com sigui, el futur immediat de l’economia és difícil i faríem bé interpretant els mesos i anys que venen. Per exemple els pressupostos dels governs central i de la Generalitat s’han confeccionat de forma expansiva sense tenir en compte aquesta nova situació i hauran de modificar-los a mig any. La Generalitat també està preparant una nova taxa de CO2 que es vindrà a afegir als efectes que l’ETS implica sobre l’economia. Té tota la pinta de recurs recaptatori, sense entendre que les taxes de carboni s’han de tornar a l’economia de forma que siguin neutres fiscalment. Si el veritable objectiu fos reduir les emissions de Catalunya, entendrien que el preu alt del gas és més eficaç que una mala taxa de carboni que enfonsarà encara més l’economia.

L’escenari de l’economia catalana es presentava fa mesos de forma brillant, amb un creixement de la demanda interna catalana del 20,5% el tercer trimestre 2021, amb un creixement de les exportacions del 25,7%, un creixement del turisme del 21,6%, un creixement de la inversió del 11,9% i un atur del 11,2%. Tot això pot quedar en fum per culpa de la inflació i la pèrdua de poder adquisitiu immediat, així com pel tancament d’empreses.

Venen anys de patiment. Ho farem de forma més intensa i amb menys temps del que s’havia previst: no hi ha futur benestar sense esforç, un concepte que els anomenats boomers ja sabem, però que les generacions posteriors no imaginen i tindran dificultats per acceptar.