Fa molts anys que qualsevol cosa que facin les companyies elèctriques és objecte de crítica immediata. Es pot entendre en tant en quant són l’oligopoli per excel·lència, amb perdó pel bancari i el de telecomunicacions. Tot el que facin les empreses elèctriques està mal vist: des de posar una nova línia elèctrica a instal·lar qualsevol central, sigui necessària o no. Però per què s’ha arribat a aquest punt de degradació de la seva percepció pública?

En primer lloc cal recordar que durant els anys 80 es van posar les centrals nuclears a Espanya amb gran contestació social. La primera va ser Almaraz I, posada en marxa l’any 1983, i l’última Trillo, el 1988. Abans hi havia hagut la instal·lació de la central de Vandellós I, posada en marxa a l’any 1972 i aturada el 1989. Les centrals dels anys 80 van ser finançades amb dòlars. L’any 1980, el canvi amb la pesseta era de 71 pesseta/dòlar. L’arribada de Ronald Reagan i la nova política monetària dels Estats Units, més la devaluació de la pesseta pels problemes econòmics, van portar el canvi a 189 pessetes/dòlar l’any 1985, fet que va augmentar la inversió en un 160% i que va afectar del tot els comptes de les companyies elèctriques. Això va necessitar una ajuda de l’administració, per exemple deixant que l’amortització fiscal augmentés el seu període molts més anys per possibilitar a les companyies elèctriques no entrar en col·lapse financer.

Tot i que el meu primer contacte amb les companyies elèctriques va ser amb Hidroeléctrica del Ampurdán el 1981, amb oficina a Olot i seu a Figueres, no en vaig tenir un coneixement més profund fins que aquesta companyia va ser comprada per Enher. L’any 1992, amb la introducció de la cogeneració, vaig tenir ocasió de constituir una empresa temporal amb Enher per construir la central de cogeneració a la fàbrica de Besalú. Em va sorprendre la capacitat dels directius d’Enher, que no semblaven pas treballar en una empresa de capital públic per la seva agilitat en prendre decisions. Amb poques reunions vam tenir el projecte fet, finançat i posat en marxa. Aquella associació va durar amb èxit fins l’any 2011, quan Endesa (que havia comprat Enher) va decidir sortir de l’activitat de cogeneració, cosa que no vaig entendre en aquell moment: portàvem 18 anys sense que en cap mes hi hagués hagut pèrdues. El 2012, quan vaig veure el primer decret llei del PP amb el ministre Soria, on es decidia frenar les energies renovables i la cogeneració, ho vaig entendre. Aquell decret copiava paràgrafs amb punts i comes d’un document de la FAES i volia dir que les companyies elèctriques l’havien dictat. Endesa sabia que la cogeneració no seria rendible i va decidir sortir abans de les centrals on participava.

En un acte posterior, el ministeri va fer una altra cosa significativa. Des de l’any 2008, el consum d’energia elèctrica a Espanya estava baixant pels efectes de la crisi. El consum va caure des de 236.000 GWh fins a 168.000 GWh el 2013. Per resoldre els comptes del sector elèctric, el ministeri va decidir canviar l’estructura de la tarifa, apujant la part fixa de la connexió i abaixant la part d’energia. El resultat va ser que, mentre el salaris reals van caure un 8% durant aquells anys, els preus de l’electricitat van pujar un 28% i els marges de les companyies elèctriques es van mantenir mentre tota l’economia patia, fins i tot les altres empreses que estaven a l’Ibex.

L’any 2010 hi va haver la gran nevada que va fer caure un grapat de línies de mitja tensió a la Costa Brava. En aquell moment vaig escriure que el nivell de les línies no era la causa de la caiguda, que a Catalunya cada any es fa un estudi dels talls elèctrics, indicant l’estat de les línies elèctriques i que les de les comarques de Girona estaven bé. En Josep Maria Rovira, director General d’Endesa Catalunya, em va preguntar per què tothom s’havia posat en contra de la seva empresa. Li vaig dir: has vit que la gent es posi en contra de Bassols Energia, d’Agri Energia o d’Estabanell? Aquestes empreses tenen empleats propis al territori, quan truques a la companyia et surt una persona, no una màquina o un telèfon situat a 1.300 o a 10.000 quilòmetres, tenen la percepció que la companyia els dona servei, que no els espolia. Vosaltres ho voleu arreglar amb quatre campanyes de màrqueting, i el sentiment de la gent no s’arregla així.

D’exemples pràctics d’aquest distanciament dels consumidors en coneixem tots: al poble de Llanars fa un bon grapat d’anys que es lluita per aconseguir que es posi el cable neutre que no van posar al seu dia a tot el poble, perquè les noves connexions dels aparells actuals exigeixen això (per exemple, els cotxes elèctrics). És missió impossible: parlant amb una màquina que a la fi et diu que no tens cap avaria i que, si ve un tècnic, cobrarà el desplaçament. No hi ha manera de dir-li ni per correu que hi ha una mala instal·lació. És una paret abusiva.

En definitiva, les grans companyies elèctriques no només s’han distanciat dels consumidors, sinó que s’han apropiat de l’economia des dels anys 90 tot controlant el regulador, sigui posant al ministeri personal provinent del sector, sigui dictant-li les normes i els decrets. Per això estan en guerra contra les accions de la ministra que intenta acotar els seus beneficis per ajudar a l’economia a tirar endavant.

En un intent desesperat, han demanat ajuda a les patronals i cambres de comerç per frenar el decret de la ministra, tot dient que fugiran a invertir a altres països, com si ara no passés. Bon vent! Potser així tindrem l’oportunitat que companyies més modernes, lluny d’aquesta tradició clientelar i extractivista de fa dècades, puguin omplir el forat de mercat que deixin.