És un diumenge de tardor, a finals de setembre o a primers d’octubre. Sortim a les 8 del matí de l’estació de Vallter en un itinerari que ens ha de portar a veure isards. Sortim de darrera l’edifici de l’estació direcció Portella de Mentet. Quan el camí arriba al torrent de la Portella, el creuem girant direcció Pla de Camp Magre. Aquest pla de 4 quilòmetres de llargada i 400 m. d’amplada mitja, que va des de la Portella de Mentet fins la collada de la Mort de l’Escolà, just a la vall de Rojà, és l’espai amb més concentració d’isards del Pirineu. Els isards es situen en les petites valls que s’originen a banda i banda de la carena principal. Com que el Pla de Camp Magre és pròpiament la carena principal a 2.400 m., amb molta herba per menjar, i com que és la part més alta de les valls secundàries a nord i a sud, els isards hi pugen trobant els punts més alts.

Una vegada hem arribat al pla passem per la Portella de Morens i canviem direcció nord cap a Mentet. Anem a mitja altura d’una serra que arrenca del pla de Camp Magre, passa pels collets verds, el Cap de Roc i arriba a Mentet. El vessant que passem és l’oriental, per la petita vall dels Forquets. A aquesta hora del matí hi ha un ramat de 200 isards pasturant a l’altre costat del torrent. La nostra presència els posa en avís, començant a observar-nos. Prenem fotos i filmem. A mesura que ens acostem els isards comencen a desfilar. Es troben lleugerament per sota de nosaltres i, per tant, estan en desavantatge. La major protecció d’un isard és córrer cap amunt, cursa que cap altre animal pot guanyar. Per tant els isards es posen nerviosos quan estan per sota teu i es mouen per trobar una posició superior. És el que fan davant la nostra aproximació: creuen el torrent i pugen davant nostre per trobar la part alta de la aresta que estem fent. Ara els tenim a la nostra esquerra, a una distància de 50 metres. Tornen a estar tranquils i es posen a pasturar de nou mentre no ens treuen l’ull de sobre. De tant en tant hi ha una corredissa entre dos mascles, el que és dominant en el ramat i un de nou que hi vol entrar. La corredissa la veiem 3 o 4 vegades mentre passem.

L’isard té aquí la major concentració de tot el Pirineu. En les darrers anys la seva progressió ha estat espectacular. Fa trenta anys, quan vaig començar a caminar a la Vall de Camprodon, era difícil veure un isard. Ara és gairebé impossible fer una excursió i no veure’n cap. Als Pirineus Orientals a l’any 1989 es comptabilitzaven 3.300 isards. A l’any 1994 el recompte va ser de 7.924 i a l’any 2000 de 9.500. Avui pensem que el número d’isards en aquesta àrea pot rondar els 12.000 individus. L’isard adult és una mica més petit que el chamois dels Alps. Mesura 1,1 m. de llargada, amb una alçada de 70 cm. i un pes de 25 a 40 kg. pel mascle i de 20 a 32 kg. per la femella. Els petits pesen entre 2 i 3 kg. quan neixen a la primavera. Ràpidament multipliquen el seu pes per cinc, arribant a la tardor amb 4 mesos i un pes entre 12 i 17 kg. El mateix cabrit a l’hivern augmentarà el pes en 1 o 2 kg. per arribar a l’altra tardor amb un pes entre 21 i 26 kg. A partir dels 10 anys el pes va disminuint fins la mort de l’individu als 14, 15 o 20 anys.

L’isard és un animal adaptat perfectament a viure en alçada. Com totes les cabres és un animal al que li agrada el lloc més alt, posar-se damunt les roques. Té peülles als peus que li permeten una bona fixació al terreny. El seu cor pesa 350 g., mentre que el  nostre només en pesa 280, fet que explica la seva potència pujant muntanyes. El pèl també s’adapta al clima, essent rogenc a l’estiu i fosc i dens a la tardor i a l’hivern. Però, per sobre de tot, el tret que identifica més a l’isard és el fet gregari i social. Els ramats d’isards són sedentaris en el territori que ocupen, sigui una petita vall o una canal. La seva societat és estrictament matriarcal, amb femelles acompanyades pel seu petit d’un any, a vegades també del de l’any precedent. En el mateix grup també hi viuen els isards vells. Però els isards mascles joves i adults són menys socials, més vagabunds i viuen més solitaris. La tardor, quan hi ha l’aparellament, els mascles dominants, gelosos, aparten als nous joves de qualsevol participació en el zel de les femelles. El canvi comença a primers d’octubre per arribar a l’aparellament entre el 15 de novembre i el 15  de desembre. En aquest període els mascles cada vegada es tornen més insuportables, observant-se mútuament, entrant en batusses tot el dia, oblidant menjar i reposar. Aquesta agressivitat va en creixement, essent els més actius els mascles de 3 a 4 anys. Els bocs dominants s’imposen als nous joves sexuals, com també a altres mascles adults amb els que sovint entren en combat. Els mascles marquen el territori amb secrecions d’unes glàndules que tenen a les banyes: les freguen amb branques d’arbustos o amb llargues tiges d’herba.

La gestació dura entre 23 i 25 setmanes, és a dir, gairebé 6 mesos. Els nous cabrits naixeran entre el 15 de maig i el 15 de juny. La velocitat amb la que el petit cabrit espavila és espectacular: als 20 minuts s’aixeca, als 40 mama, al cap de poques hores es desplaça amb el grup i al cap d’un mes ja pastura. Les mares resten al seu costat fins que el nou isard tindrà prou autonomia, generalment al cap d’una o dues setmanes. Essent com és un animal sociable, dins un ramat d’isards s’hi pot veure una guarderia on dues cabres vigilen els nous petits mentre que les altres mares pasturen.

Deixem el gran ramat d’isards i continuem l’excursió Serra de la Portella avall. Arribem als Collets Verds, on hi surt un camí que baixa a la Vall de l’Alemany, on hi trobem uns cavalls que pasturen, i continuem serra avall fins trobar un bony anomenat el Cap del Roc. Aquí hi ha una cabana enganxada a un roc i el camí es divideix entre el que continua cap a Mentet i el que baixa a la Vall del Callau. Nosaltres baixem cap el torrent del Callau, travessem el torrent dels Forquets i comencem la pujada de tota la vall fins arribar als peus del Roca Colom. Mentre pugem anem comentant els efectes de la riuada del 23 de setembre de l’any 1992 que es va emportar bona part de la llera del riu. Quan arribem a la Jaça del Callau, trobem una marmota, grossa com un gos, que fuig cap al seu cau. Deuen refer el cau a mesura que s’engreixen, diem veient el moviment.

Al final de la Jaça cal pujar més fort per arribar a la vora de la Portella de Concròs, on hi trobarem el camí de Camp Magre. Amb un pas més ràpid seguim el camí que ens retornarà al punt de sortida. Quan passem a la vertical del Pic de la Llosa observem un altre gran ramat d’isards. Aquí també veiem les corregudes de mascles darrera altres isards en el feixuc treball de preservar el seu harem.

Dintre poc vindrà l’aparellament i l’arribada del cru hivern, amb la neu que taparà la major part del menjar que han tingut a l’estiu. Les femelles, en gestació, necessitaran més menjar del normal. Els mascles, exhaurits per tants mesos d’anar encegats fent bajanades, havent oblidat menjar i malversant energia en la cursa sexual, arribaran justos de forces a l’hivern. Tots ells baixaran de cota per entrar dins el bosc en llocs on el gruix de la neu no sigui massa gran per trobar menjar. S’hauran d’espavilar amb branques de nerets, i de pins. Tota una creuada difícil que els portarà a la primavera al naixement dels nous cabrits, als jocs amb les clapes de neu i a retrobar el nou menjar dalt les carenes. Llavors, nosaltres tornarem a caminar pels mateixos llocs que ells. Podeu veure’ls a Youtube cercant “Callau, la vall desconeguda” o “Volta al Gra de Fajol amb isards”.