Cada any, a meitat del mes de maig, anem al circ de Concròs. Des de fa molts anys hi anem durant el desglaç de la neu per filmar el petit llac fonedís que s’hi fa: el mirall de les aigües del llac amb la imatge  del circ és un espectacle visual. Ja en fa uns quants que no ensopeguem el moment oportú. O bé és massa tard i el llac s’ha fos, o bé és massa aviat i encara està cobert de glaç. Enguany ha estat aquest darrer cas, doncs ha nevat tard i en quantitat i, enlloc d’anar-hi a primers de maig, hi hem anat a finals. L’itinerari visita dos circs de costat, el de Coma Armada i el de Concrós.

Deixem el cotxe al pla d’Hospitalets, gairebé dalt l’estació de Vallter, i agafem el camí que porta a Mardanya. És un camí que vam marcar a finals dels anys 90 i que transcorre dintre el bosc de pi negre. El vent ha fet caure molts arbres en els darrers anys i ningú els retira, fet que fa cada vegada més difícil passar-hi. Sempre que hi anem diem que el vent és capritxós i fa caure només els arbres que porten el senyal del camí. Davant tants arbres caiguts parlem de si el bosc s’ha de deixar al seu aire o de si cal fer-hi una feina de neteja, retirant els arbres morts. Aquest hivern hi ha hagut una discussió a la vall de Camprodon per evitar la tala de pi negre amb efectes de conservació. Explico als meus companys que els arbres morts són bons per la diversitat de fauna però que alliberen CO₂ durant la descomposició, gas que en canvi es podria haver alliberat aprofitant l’energia de la combustió.

Arribem a un pla just al costat del torrent de Coma Armada. És una clariana molt maca, com totes les que hi ha en aquest bosc. Els prats enmig del bosc aporten bellesa paisatgística a més de tenir gran importància en la diversitat de la fauna. El fet és que, cada vegada més, van desapareixent per la pèrdua de pastura i de gestió de les muntanyes. El camí, que fins ara anava direcció sud-est, canvia de rumb per anar direcció nord, tot resseguint el torrent. Ara comencem a veure isards que fugen al sentir les nostres passes i converses. El camí travessa el torrent per continuar direcció sud i després est fins anar al Pla de Mardanya. Però nosaltres avui el deixarem per continuar direcció nord, directes a la carena principal. La petita vall de Coma Armada és un lloc d’allaus. Gairebé cada any n’hi ha un i el territori ho mostra. La vall ha constituït dues morrenes per les que hi circulen dos braços del torrent. Enmig de les dues morrenes hi ha una aresta que les separa i és per aquí per on pugem. El torrent de més a l’esquerra ensenya els arbres tombats pel pas d’un allau de fa uns quants anys. És curiós veure com la neu va marcant corbes cap un costat i l’altre del terreny talment com si fos un tobogan. En pocs minuts arribem al pla de Coma Armada, enmig d’un circ glacial. Aquest circ, com el de Concrós, és dels pocs situat a la cara sud. Trobem el corresponent ramat d’isards que pasturen mentre no ens treuen l’ull de sobre. Decidim pujar per una canal herbada on hi ha una font. Aquest és l’únic residu de la glacera anterior. Anem per aquí perquè pel costat més occidental ja hi toca el sol i  almenys tindrem una mica més d’ombra mentre fem la pujada. Abans d’arribar dalt, en el lloc que s’anomena Les Llosardes trobem els aiguamolls per on brolla l’aigua. Ara ja ens toca el sol i comencem a estar suats per la forta pujada. Fàcilment arribem dalt el circ on trobem el Pla de Camp Magre, magnífic pla a 2.380 m. Amb una longitud de 4 km s’estén des de la Portella de Mentet fins la Portella de Rojà. Aquí dalt trobem el brollador més elevat de la font de les Llosardes. És ben curiós trobar una font en el punt més alt d’un pla sense cap conca que l’alimenti.

Una vegada ens hem recuperat de la pujada i hem gaudit de la vista sobre les muntanyes que ens envolten, el Gra de Fajol, Bastiments i el Pic de la Dona, enfilem camí de Camp Magre que porta cap a la part més oriental. Deixem els Pics de Coma Armada i el de la Llosa a la nostra dreta mentre veiem els grans ramats d’isards pasturant vora els pics. En comptem un de 35 i un altre de 50. El camí és planer amb la qual cosa el pas es fa ràpid. Quan deixem enrere la vertical del Pic de la Llosa trobem un solc, una canal, una reguera feta per l’aigua. És un xorranc, paraula de casa nostra que vol dir un solc format per l’erosió de l’aigua en un aiguat. La paraula té el sinònim de xaragall, formar reguerons amb aigua. Quan travessem el solc comentem que cada vegada és més ampla, i que es noten els efectes dels forts ruixats d’enguany. Potser s’hi haurà de fer una obra de contenció de terres.

El camí gira a la vertical del Pic de Roques Blanques direcció la Portella de Concrós. Ara el terra és ple de lloses de granit. Aquí mateix l’any passat se’ns van aixecar dues perdius blanques amb el plomatge mixt. Vam poder fotografiar-ne una i aquest any hem sabut que estaven fent la parada nupcial.

La vista des de dalt la Portella de Concrós (2.387 m.) és de les bones. A l’esquerra el Pic de Roca Colom. Als peus, el circ de Concrós i al fons el poble de Setcases. Corominas, el lingüista que va estudiar la toponímia,  diu que el nom de Roca Colom ve d’un lloc on hi havia coloms. Ell no sabia que el que hi havia de fet era un grup de perdius blanques. Les perdius van definir la toponímia de la muntanya, cosa que ensenya des de quan n’hi ha: des de sempre!

Baixem per una canal dreta a poc a poc. S’ha de vigilar a no fer caure rocs al teu company del davant, per la qual cosa anem fent diagonals de forma que el que va sota no estigui en la vertical del de dalt. És un pas entretingut però sense cap complicació. En poc temps som a baix del circ, aquest any ple de neu. Aprofitem les clapes de neu per baixar tot lliscant fins trobar el llac, avui glaçat. Es sent el xiulet de les marmotes que ens han vist baixar. Avui no les veiem, però en el circ n’hi ha moltes, essent un dels primers llocs a casa nostra que hi van arribar. Les marmotes van ser introduïdes pels francesos i han anat colonitzant tot el territori. En els anys 80 havíem de venir a Concròs expressament a veure-les. Ara n’hi ha per tot arreu.

La marmota és un animal curiós al nostre territori. Viu una mica més avall que les perdius blanques, entre 1.400 m. i 2.700 m. El circ de Concrós és a 2.243 m. i té molta herba gramínia, el seu menjar. Viu en caus excavats amb les seves potes davanteres, caus que construeix en forma de laberints, amb múltiples entrades. La marmota és un animal rosegador que quan neix pesa entre 30 i 40 grams i quan és adulta arriba a pesar cap a 6 kg. Pot arribar a viure fins a 15 anys. El tret més característic de la marmota és la hibernació. A casa nostra hiberna al mes de novembre i surt del cau al mes d’abril. La marmota viu de dia, des de l’alba fins la posta de sol. A migdia sovint fa la migdiada prenent el sol dalt un roc. Durant el mes de maig s’aparella, després d’haver recuperat forces del dur hivern, i la gestació dura 33 o 34 dies tenint dues, tres o quatre cries. Durant tot l’estiu es dedica a menjar per acumular prou grassa, per sobreviure a l’hivern, i a construir caus i forats per viure i per refugiar-se dels depredadors. És maldestra però corre de pressa i sempre té un forat per refugiar-se de qualsevol atac. Quan arriba el fred a finals d’octubre o a primers de novembre, la marmota entra al cau, el tapa amb terra i es disposa a passar l’hivern dormint. Sembla que una temperatura inferior a 12º dins el cau és el senyal que la fa dormir. Llavors les seves necessitats d’energia i d’oxigen disminueixen considerablement, consumint quaranta vegades menys d’oxigen que quan està desperta. La respiració baixa fins a un moviment per minut i el cor disminueix des de 24 batecs per minut a 10. Un prodigi d’estalvi.

Una vegada arribats al llac gelat de Concrós decidim esmorzar gaudint de la vista del circ. En les canals hi ha ramats d’isards i el conjunt es comporta com la catedral de les marmotes.

Just a sota, en un relleix, neix la font del torrent de Concrós. Seguim camí avall al costat del torrent. Hi ha moments que el camí és difícil d’endevinar, evita deixar el torrent, i a voltes es complica amb grans rocs. Finalment s’arriba al bosc de la Cambra Fosca i al Pla de Concrós. L’espectacle d’aquest indret sempre colpeix: el bosc de pi negre alterna amb clarianes. Al sotabosc nerets i nabius. A la tardor bolets. És el territori del gall fer, difícil de veure. Continuem baixant al costat del torrent, travessant la pista forestal i anant a trobar el torrent de Carboners. Aquí fem les aturades de rigor al roc d’en Toni, a la gorga que hi ha més avall, al pont que creua el torrent i al Cossi d’en Batlló. El mateix torrent ens condueix a la carretera, punt final de l’excursió on hi tenim un cotxe per anar a buscar el que hem deixat al Pla d’Hospitalets. Una excursió amb un desnivell de 495 m. de pujada i de 859 m. de baixada, amb una llargada de 9,9 km., que ajuda a carregar el dipòsit dels sentits.