Enguany els polítics han decidit començar les vacances una mica més tard. Ja era hora! Els temps no estan per anar de vacances, estan per treballar de valent. Vet aquí que una de les coses que han votat els darrers dies al Parlament de Catalunya ha estat la prohibició de fer corrides de toros a Catalunya. Aquest tema sempre me l’he mirat de lluny, com ho faig amb el campionat europeu d’atletisme, amb el bàsquet, o amb el futbol, per dir-ne alguns. Els segueixo només pel sol fet que estan dintre dels diaris i, vulguis o no, acabes veient-los sense llegir.
Mai he anat a una corrida de toros. Quan les he vist per la tele m’han fet fàstic, m’han molestat, essent gairebé instantani el canvi de canal. Trobo els toros com un espectacle històric, d’abans de la revolució industrial, completament demodé, fora del moment i del pensament actual. És clar que també hi trobo les misses i les processons de Setmana Santa i ja me’n guardaré de dir això a Camprodon o a Besalú. Per tant, m’he acostumat a veure aquestes coses amb relativitat, a mi no m’agraden, però,… si n’hi ha que els agraden…
He seguit la campanya contra els toros pel Facebook, on molts amics han estat actius. No he participat en cap post, ni he fet cap comentari fins el dia que es va aprovar, que vaig dir: molt bé. Felicitats! Res més. Més tard he seguit el que deia la premsa el dia després, sobretot la internacional… fins que dijous vaig veure com el Partit Popular presentava al Congrés una proposició de llei per anular la votació al Parlament català. I aquí ja no hi passo.
Espanya està entossudida a assimilar-nos i no tolera que Catalunya faci un camí de modernitat exigint que ens tornem casposos i cutres com ells. El text proposat pel PP diu: el Gobierno aprobará los instrumentos de protección necesarios en atención al interés cultural y turístico, tanto nacional como internacional, de la fiesta de los toros. És a dir, aquell estereotip amb el qual els turistes ens identifiquen, i que sempre ens ha fet ràbia, de persones que anem pel carrer amb barret mexicà, faldilles sevillanes i casaca de torero, estem obligats a mantenir-lo pel bé cultural i turístic del país. Embolica que fa fort!
El problema és la diferència de model que tenim al cap entre Catalunya i Espanya. Uns mirem amunt treballant per exportar, innovar i crear, i altres miren enrere en la història, gairebé desitjant aixecar la tapa de la tomba d’en Franco o tornar al noucentisme. Els diaris internacionals han vist la prohibició dels toros com un apropament de Catalunya al pensament cultural dels seus països. Aquestes connexions als catalans sovint ens fan sentir orgullosos, essent signes d’aproximació a la modernitat.
Hi ha un altre factor a tenir en compte i és el fet que les illes Canàries van prohibir les corrides fa 20 anys i això no va significar cap daltabaix. Quan a Catalunya l’espectacle dels toros ha esdevingut completament marginal amb només una plaça de toros activa, quan és evident que aquí no té cap connexió cultural ni turística, és normal que sorgeixi una iniciativa per acabar definitivament amb les corrides. Encara més, la iniciativa ha estat popular, obligant al Parlament a votar la qüestió. Doncs no, com que els catalans han de ser assimilats per Espanya, a diferència dels canaris, aquí s’ha de bloquejar el procés.
És obligació dels polítics catalans preservar el resultat de la iniciativa popular i de la votació al Parlament. Si la proposició de llei guanya a Madrid s’entrarà en un altre conflicte amb el Tribunal Constitucional, tribunal que ja sabem que és igualment caspós i cutre com el tema que haurà de resoldre. Crec que cal fer alguna acció per contrarestar el moviment del PP. La meva proposta és convocar un referèndum a Catalunya per validar la votació que va fer el Parlament. Una votació popular tornaria a posar pressió als que han de legislar contra Catalunya i seria una fita més en aquest camí d’allunyament que estem fent entre Catalunya i Espanya. Cal posar fites, ho sabem els que senyalitzem camins a muntanya. Si no es posen fites, si no es marca el camí, la gent passa per tot arreu i sovint es perd. Quan els camins es marquen, amb el temps queden fresats i esdevenen permanents.
No entenc la persistència d’Espanya a voler assimilar Catalunya, a fer-nos exactament iguals. No hi ha ningú que ens defensi allà i aquesta idea d’assimilació, de no tolerar la diferència, és ja una llosa tan gran que possiblement ha esdevingut irreversible. Ambdós territoris estan anant a velocitats substancialment diferents.
En aquest afer tampoc he entès els polítics de Girona que van votar contra la prohibició de les corrides. No els entenc perquè fins ara m’he identificat sociològicament amb ells. Deu ser que jo camino massa per aquestes muntanyes de Déu i que ells s’han tornat sedentaris.
Sigui com sigui els anys que vénen no faran res més que agreujar l’abisme que es comença a perforar entre Catalunya i Espanya. Aquí hem decidit agafar el camí de la modernitat, de la competitivitat, de la productivitat, i això configura una estètica, una manera de veure les coses i de viure. La resta d’Espanya encara no s’ha assabentat que estem en una crisi estructural en la qual cal girar radicalment moltes maneres de fer. La seva estètica roman en el segle XIX, volen que nosaltres la compartim i, a sobre, que els ho paguem. I què més!