Anem passant fulls del calendari a tota velocitat com aquell que no vol i els cursos escolars canvien ràpidament. Tan aviat tenim els nostres fills fent P3 com ja els veiem acabant batxillerat. Tenir un fill a l’institut i una dona mestra em permet observar de prop els problemes de l’ensenyament. La meva visió, però, no és només la de pare, sinó també la d’un empresari preocupat per la formació. Sovint he explicat que el nivell de benestar de la nostra societat depèn de la competitivitat de la nostra economia, que alhora depèn del nivell de formació general. No parlo només de la formació dels treballadors, sinó també de la dels empresaris i de la dels polítics. Fa un any em queixava que no es dedica prou temps a l’ensenyament de les matemàtiques, cosa que repercuteix en una formació incompleta de la lògica, del sentit comú que tant es troba a faltar en el dia a dia.
No fa gaire vaig escoltar la conversa d’un alumne amb una professora d’institut. Que si el curs ha anat bé, que si l’any que ve acabo l’ESO, que si voldria fer el batxillerat tecnològic,… fins que la pregunta va ser sobre quants alumnes de la seva classe havien aprovat. Un 60%, va respondre ell. No, no, digue’m quants alumnes van aprovar l’últim trimestre, li va demanar la professora. Ah!, només el 30%. El curs el van arribar a aprovar perquè els exàmens de repesca eren fets perquè ningú suspengués, va contestar ell.
M’agrada veure el temari de les assignatures que estudia el meu fill. Sovint les comparo, edat per edat, amb les que jo estudiava i quedo meravellat del material i del contingut de les mateixes. Qui ho ?hagués tingut! Em vénen temptacions de fer-me professor d’institut, encara que tothom em diu que seria un pèssim ?ensenyant. També valoro positivament els centres i els professors, sempre amb la relativitat oportuna. Si la majoria dels alumnes d’ESO aprovessin el currículum establert resoldríem bona part dels problemes de la societat. La infraestructura, el pressupost, el material i els professors que ara hi ha ho haurien de permetre, ja que no estan tan malament.
Però no, el resultat és que 5 de cada 10 alumnes no acaba l’ESO i que uns altres 2 l’acaben amb el títol sense tenir el nivell requerit. El fracàs escolar espanyol és el doble del de la mitjana europea. Una part es deu a qüestions d’organització i a una inversió inadequada a ensenyament, però és segur que la major dificultat es troba en altres disfuncions de la societat, essent el punt més important la desmotivació dels joves per l’estudi.
El meu fill m’ha explicat que un alumne xinès, que coincideix aquests dies amb ell estudiant anglès, té un horari escolar que va de les 8 h a les 22 h, que tot el dia és a l’escola i que el seu mètode d’aprenentatge és molt ineficient. M’explica que el problema és la complexitat de la llengua mandarí. Malgrat aquests obstacles cada any surten més enginyers a la Xina que a la resta del món. La força de la societat xinesa rau en l’ambició, en les ganes de superació de la pobresa històrica. L’ambició és una de les claus de la motivació, és el potencial necessari perquè flueixi l’energia per estudiar. Pensar que hem de motivar els alumnes comprant-los les ganes i que els hem d’ensenyar com si es tractés d’un joc és un error. La motivació ha de venir perquè els hem de convèncer que sense estudiar no hi ha èxit en la societat del futur, deixant clar que aquesta acció requereix esforç, que la vida és dura i que cal lluitar per sortir-te’n. Fixeu-vos que el discurs és justament el contrari del que s’ha fet fins ara: durant els 10 anys que ha durat la borratxera immobiliària ha estat clar pels joves que per triomfar no s’havia de tenir coneixements, sinó cara dura. Els referents de la joventut no són persones amb dedicació professional, ni científics perseverants, no, els referents són persones milionàries, esportistes mediàtics o gent de la faràndula televisiva.
El problema ve de més enrere, quan els pares i els educadors vam decidir embolcallar els nostres fills en cotó, donant-los totes les seves demandes, evitant-los esforços,… planyent-los en excés. Fins que no tinguem clar que les taules de multiplicar són necessàries i que per aprendre-les cal un esforç, que el teorema de Pitàgores requereix exercitar-lo per tenir prou domini, fins que no es sàpiguen tots els complements de les oracions a base de repetir-les, fins que no entenguin les reaccions químiques a base d’estudiar-les, fins que no s’hagin llegit un munt de llibres imprescindibles,… la formació no serà la que ha de ser.
Llegeixo que el fracàs escolar depèn del nivell educatiu dels pares més que no pas del socieconòmic: el 20% dels alumnes amb pares universitaris (el 15,7% de la població catalana) pateixen risc de fracàs, percentatge que s’eleva al 46,2% en el cas de pares amb estudis primaris (el 61,4% de la població) i al 62,9% en el cas de pares sense estudis (el 22,9% de la població). Si apliquem els percentatges ponderats, el risc de fracàs escolar total a Catalunya és del 45,9%. Es pot millorar aquest fracàs? Evidentment sí. Per un costat la fi del treball massiu a la construcció farà part de la feina, impulsant més joves a estudiar. Per l’altre, manca una campanya de promoció de l’estudi i de referents que hi ?acompanyin.
Llegeixo un treball excel·lent fet als Estats Units (Perry preschool program) on s’ha estudiat dos grups a l’atzar d’un col·lectiu de perfil sociològic baix. A un dels grups se’ls va tractar amb classes durant 2,5 hores cada dia, a més de visites setmanals a les seves famílies de 90 minuts de durada. A l’altre grup només se’l va observar. El programa es va aplicar durant 30 setmanes a l’any entre els anys 1962 i 1967 i el control s’ha fet durant 40 anys. El resultat del programa va ser una millora de la meitat del fracàs escolar i el resultat final és que el percentatge d’individus que ara cobren més de 2.000 dòlars al mes augmenta del 7% al 28%, els que tenen habitatge propi del 13% al 36% i el dels que mai necessiten assistència social passa del 14% al 29%. Cal afegir que l’índex de criminalitat ha baixat a la meitat.
Per tant, es pot concloure que sí, que és possible reduir el fracàs escolar, una part amb mesures senzilles de promoció i publicitat i, la part més difícil (la que pertany a una certa capa migratòria), amb més inversió pressupostària.