Mentre la política catalana continua immersa en un embolic impossible de resoldre, el país continua avançant. Per més que des de l’oest arribin càntics que proclamen l’enfonsament de l’economia catalana per culpa del procés, els fets són implacables i mostren que l’economia continua forta i competitiva. És cert que durant els dies més intensos de manifestacions es van perdre reserves hoteleres i fins i tot hi va haver efectes visibles per a les pimes –a la nostra empresa, un client sud-africà va ajornar la visita de finals d’octubre–. Però l’afectació no va anar més lluny. Per més empreses que traslladessin la seva seu social no sé on (Grífols ho va fer a Irlanda fa mesos), l’activitat econòmica catalana continua amb notable fortalesa.

Hem explicat aquí que aquesta resistència és deguda a un turisme potent, principalment basat en Barcelona i Girona capitals però també en la costa tarragonina i la gironina. La indústria s’ha enfortit, de manera que l’exportació s’ha estès a les pimes, que han descobert que el mercat global és molt gran. Els resultats mostren que el darrer trimestre 2017, el de les convulsions, l’economia catalana ha crescut un 0,7%, molt per sobre del creixement del mateix trimestre de 2016. Per al primer trimestre d’enguany les previsions són un creixement del 0,78%, també per sobre del de la resta d’Espanya. Si bé la caiguda de turistes de novembre respecte al 2016 va ser del 2,3%, les vendes al detall han crescut el 4,3% i tots els altres indicadors (moviment port Barcelona, tràfic aeri, exportacions…) són positius. Podem concloure, doncs que l’economia és immune a la política? De cap manera, una cosa són els efectes a curt termini i els altres els de llarg termini. A curt, l’economia es veu afectada en les vendes al detall, en les pernoctacions… poca cosa, mentre que a llarg termini els efectes es troben en les inversions, l’augment de la producció i en el compte corrent exterior.

Catalunya és menys vulnerable als esdeveniments polítics que no pas la Gran Bretanya, per exemple. La raó és el gran teixit industrial i turístic. El Brexit ha fet devaluar la lliura esterlina, cosa que hauria d’haver estat un impuls per a la indústria anglesa. Però, ai las, aquesta indústria havia estat desmantellada anys enrere per una moneda sobrevalorada, per culpa de la City. Sense indústria que pugui copsar els efectes positius de la devaluació, els preus d’importació de tots els productes pugen i l’economia s’empobreix. Amb els anys tornaran a muntar les fàbriques, però mentre el camí serà dolorós. No és el nostre cas: la competitivitat de les empreses catalanes és bona, tot i que cal actuar com hem dit en la logística i també en els preus de l’energia, exageradament alts.

No sé quin grau d’autogovern tindrem, si el de l’autonomia anterior, el de la República a la qual aspirem o un equilibri entre aquests dos, però ens caldrà actuar decididament per millorar les condicions per les quals facilitarem l’excel·lència empresarial per conquerir el mercat global. Això passa per polítiques socials com la construcció d’habitatge assequible (entre 300 i 400 ?/mes), per polítiques de formació de joves com una FP industrial d’alt nivell i per una política exterior adient al món global, com ara una aproximació al teixit tecnològic d’Israel i una implicació comercial de primer ordre amb la Xina.

El món global canvia les coses a gran velocitat i des de l’any 2000 aquests dos països s’han posat en la davantera econòmica mundial. Europa ens interessa, però no en exclusiva. Ens interessa com a mercat, però no tant com a soci tecnològic. Fins i tot veiem que no ens pot ser referent democràtic, tal com somniàvem. Posats a tocar de peus a terra, ens convé fer de la Xina soci comercial preferent, tant per la seva via en renovables com per la seva potència en cotxes elèctrics. Tenim molt més a guanyar amb bons acords comercials amb la Xina que no pas a perdre. President Puigdemont, traslladi la presidència de Brussel·les a la Xina: serà més efectiva.