“La nostra avaluació conclou que l’atmosfera i els oceans s’han escalfat, els volums de neu i de gel han disminuït, el nivell del mar ha pujat i les concentracions de diòxid de carboni han augmentat fins a nivells sense precedents”, així conclou el comunicat del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climatic (IPCC) de les Nacions Unides en la seva reunió de principis de mes a Copenhaguen. El canvi climàtic es veu a tot el món, l’escalfament del clima és inequívoc i la influència humana és clara i va en augment.
Les conseqüències de l’efecte hivernacle a l’atmosfera han assolit els nivells més elevats des de fa 800.000 anys, la temperatura mitja de la superfície ha pujat 0,85ºC entre 1880 i 2012 -una velocitat impressionant- i la de la superfície dels oceans ha augmentat 0,11ºC per decenni entre 1971 i 2010. El nivell mitjà dels oceans ha pujat entre 1901 i 2010 uns 19 cm i l’Àrtic s’escalfa més ràpidament que la mitjana del planeta. La superfície del gel ha disminuït de 3,5% a 4,1% per decenni entre 1979 i 2012, mentre que a l’Antàrtida el moviment és invers, amb una recuperació del +1,2 a 1,8% del seu gel. Els efectes són visibles en tots els continents amb precipitacions en augment en certes zones i en disminució en altres, distribució modificada d’espècies marines i terrestres, rendiments agrícoles cada vegada inferiors, onades de calor més freqüents a Europa, Àsia i Austràlia… L’escalfament continuat es preveu que portarà conseqüències més greus en termes de seguretat alimentària, de disponibilitat d’aigua potable, de riscos d’inundacions i de tempestes, amb un augment probable dels desplaçaments de població i de conflictes per l’accés a les fonts de matèries primeres.
La comunitat internacional s’ha fixat com a objectiu mantenir la pujada global de la temperatura al nivell de 2ºC a fi de limitar els impactes del canvi climàtic que ja es produeix a una velocitat inèdita. Per arribar a assolir aquest límit les emissions de gasos d’efecte hivernacle (CO2, metà, òxids de nitrogen) s’han de reduir entre un 40% i un 70% entre els anys 2010 i 2050 per desaparèixer definitivament el 2100. Això implica deixar de forma massiva l’ús d’energies fòssils, millorar fortament l’eficàcia energètica, limitar la desforestació,… i invertir centenars de milers de milions des d’ara fins al 2030. 

La setmana passada explicàvem l’acord entre Estats Units i la Xina per limitar els gasos d’efecte hivernacle. Essent la Xina responsable del 27,4% de les emissions globals i Estats Units del 14,4%, l’acord que van signar va ser que la Xina es compromet a no apujar les seves emissions a partir de l’any 2030 i Estats Units les baixaria entre el 25 i el 28% d’aquí a l’any 2025. Acceptar el problema ja és alguna cosa, però no és suficient.
Actuar contra el canvi climàtic demana una modificació dràstica de la cultura econòmica a la que s’ha d’internalitzar el cost del carboni. Això demana accions d’ordre global, que només poden fer els blocs EUA, Xina i Europa, i accions de cai?re local, que afectin als usos i als valors de la societat.
Limitar la generació de CO2 i invertir en estalvi energètic quan el petroli baixa pot ser un acte purament voluntarista. És per aquesta raó que cal introduir un element que doni el senyal adient al mercat energètic, que obligui a fer el camí encara que pels preus del petroli no sigui rendible. Aquest element és la taxa al carboni que grava la generació de CO2 segons el combustible i el procés utilitzat. Per ?exem?ple el carbó té emissions entre 3,9 i 5,9 tones de CO2 per tona equivalent de combustible, el gasoil i la gasolina de 2,5 a 3,3 tCO2/tep i el gas natural de 1,1 a 2,7 tCO2/Tep, per la qual cosa una taxa justa ha de gravar de forma discriminada cada combustible, essent el doble pel carbó en relació al gas natural.
Una taxa de carboni ha de ser universal -ha d’afectar tothom-, intensa -ha de dissuadir de fer servir energies fòssils front a altres-, neutre -els ingressos obtinguts s’han de detreure d’altres impostos, sense augmentar la pressió fiscal-, progressiva -ha de tenir relació amb el poder adquisitiu, augmentant quan aquest augmenta i amb període transitori per facilitar l’adaptació de l’economia-, i amb aranzels -per protegir l’economia local de les economies que no facin els deures en canvi climàtic.
La taxa de carboni és una oportunitat per resoldre bona part dels desequilibris de les economies dels països. Així, amb una taxa de carboni a la fi del període transitori de 100 €/tCO2, si els ingressos es destinen a pagar una part de les cotitzacions socials de les empreses, pot suposar l’estalvi de 9 punts en la cotització del 35%, esdevenint una autèntica devaluació que millori notablement la productivitat del país i al seu torn creï una gran quantitat de llocs de treball. 
Però també cal actuar en clau local i fer els deures en grups petits. Cal valorar les baixes emissions dels productes que es compren i repensar com es fabriquen, s’embalen i es transporten. Per si us és útil, a la Garrotxa hem constituït un grup locomotora a partir de quatre empreses amb la missió d’obrir camí de transició cap a generació CO2 zero i arrossegar amb l’exemple a altres empreses i institucions a fer-ho.
Aquest és el repte i el futur.