Des que tinc ús de raó econòmica -segurament des que treballo- he escoltat sovint dir que la construcció és la locomotora de l’economia. Jo, que soc enginyer i no pas arquitecte, sempre m’he mirat aquest argument amb escepticisme. Per a mi, cap sector de l’economia pot ser únic en ser locomotora, tots són complementaris. La construcció ha de satisfer la demanda de nous habitatges, de nous espais professionals i de nous serveis públics, però mai al revés: l’economia no ha de créixer només per satisfer el que fa la construcció. El mateix principi el podríem aplicar a la indústria i a qualsevol servei. L’economia és un equilibri entre demanda i oferta que s’espatlla quan es trenca, entrant a una bombolla i/o a una crisi.
Explico sovint les meves converses amb directors de bancs durant els anys 80, quan volia invertir en una màquina de paper a Besalú i no m’escoltaven. Quan els preguntava per què donaven crèdits als hotels i no a les fàbriques, la resposta era que ells sabrien què fer de l’immoble de l’hotel i no tenien ni idea del que calia fer amb la màquina en cas que no fos possible retornar el crèdit. Des d’aquell moment fins avui he tingut clar que tota la cadena de l’economia, des d’un conserge fins el ministre passant pels directors de bancs, metges, enginyers, mestres… tothom entén que si es compra un terreny rústic i es requalifica com a urbà es genera una plusvàlua majúscula. Tothom havia interioritzat que els preus immobiliaris eren constants a l’alça, mai baixant, en tot cas de forma temporal, de forma que una inversió immobiliària mantenia el seu preu a l’alça a llarg termini, a recés de les crisis econòmiques. La construcció formava part de l’ADN del país, essent una activitat prioritària que pressionava als altres sectors traient-los recursos financers directament o a través d’impostos. És a dir, els bancs dedicaven tot el seu flux de crèdits a aquest sector en detriment d’altres sectors de l’economia i el sector públic necessitava recursos ingents per a les seves infraestructures havent de pressionar amb impostos. La conseqüència va ser que els sectors de la indústria, l’agricultura i la ramaderia i els serveis van tenir dificultats per finançar els seus projectes, perdent competitivitat. A tot això encara hi hem d’afegir una cosa pitjor, conseqüència de la bombolla que es va organitzar: la inflació va augmentar i els salaris van començar una carrera a l’alça empesos per les facilitats laborals de la construcció.

Veient la història econòmica dels darrers 40 anys podem dir que la construcció ha llastat excessivament l’economia, impedint que aquesta es desenvolupi adientment cap a millorar la competitivitat del país i cap a l’exportació.
És cert: la construcció ha abaixat el seu pes a l’economia. Des de l’any 2007 l’activitat constructora ha baixat un 47% (un 54% si és residencial), essent una activitat equivalent a la que es feia a l’any 1994. El pes de la construcció al PIB durant els anys 1976-2000 (pre-bombolla) va ser del 9,5%, que es pot considerar com a mitja normal a llarg termini. Durant la crisi dels anys 80, els anys 1983-84, la construcció va baixar fins el 8% del PIB. A l’any 1991, acabant les obres dels Jocs Olímpics i de la Expo, la participació va ser del 11,2%, però des de l’any 2000 fins l’any 2007 la construcció va augmentar vertiginosament fins arribar a un pes del 14,2% del PIB. Avui el seu pes és del 8,1%. Si s’analitza l’evolució històrica es pot concloure que la construcció ja ha tocat fons i que ara ha de començar a augmentar fins assolir el seu valor de creuer històric del 9,5%. Pot ser, però cal saber que, a mesura que una economia creix i es modernitza, baixa el seu pes de la construcció. A la Unió Europea durant els anys 2003-2012 el pes de la construcció ha estat del 6,4%, molt lluny del pes actual del 8,1%. En aquests anys el pes de la construcció a Itàlia va ser del 6,1% del PIB, a França del 6%, a Irlanda i a Anglaterra -països que van patir la bombolla immobiliària- la participació va ser del 6,3% i del 6,6% respectivament, i a Alemanya, país industrial per excel·lència, el pes de la construcció va ser del 4,4%. Si mirem els països més pobres tampoc en sortim ben parats. A Polònia el pes de la construcció en la seva economia va ser del 7,2%, a Portugal del 6,9%, a Bulgària i a Grècia del 5,7% i a Hongria del 4,8%. Només Romania és equiparable amb Espanya, amb un 9,4%. 
Des de la perspectiva de la comparació amb altres països europeus la impressió és que el llindar històric de creuer del 9,5% és un llindar desfasat no congruent amb un país amb un PIB per habitant modern que ha de lluitar en el comerç d’un món global i cal pensar que aquest pes encara ha de baixar fins el 7% sobre el PIB, cosa que significa que segurament la construcció actual es mantindrà tot i que l’economia creixerà lleugerament.
Mala peça al teler tenim doncs, perquè la construcció és l’oportunitat per donar treball a dos milions de treballadors que no són aptes per a fer gairebé res més que no siguin feines estrictament manuals. El drama és que l’economia cada vegada crea menys llocs de treball d’aquest estil, deixant l’artesania per la indústria per qüestions de costos. Aquí cal veure que la futura construcció serà industrial o no serà, havent de fer una reconversió en els modes de construir parets, escales, interiors… Alguna cosa s’ha fet amb l’entrada de pladur i de les finestres d’alumini i PVC, però la construcció encara posa un maó sobre l’altre, talment com el treball d’un cisteller o d’un boter… i això l’economia no ho pot suportar. Queda molta feina a fer pel retorn de la construcció a trobar la nova normalitat.