Durant molt temps un gruix important de l’opinió econòmica ha demanat al Banc Central Europeu polítiques diferents de la de només vetllar per la inflació del 2%. La petició era incorporar a la política monetària una visió de creixement de l’economia i de creació de treball. Per això, es deia, calia aportar més massa monetària al sistema a fi i efecte d’augmentar el crèdit a la inversió i al consum, i alhora incrementar la inflació i abaixar valor de l’euro, excessivament sobrevalorat per a l’exportació més enllà d’Europa.
Aquesta política monetària ha estat sempre frenada per la direcció econòmica alemanya que pensa que un excés d’estímul acaba sent perjudicial a la llarga. Tenen raó que fer anar l’economia per estímul, contínuament dopada, acaba essent un problema perquè construeix bombolles a la borsa o immobiliàries. No cal anar més lluny per veure que la gran crisi de les subprime a EUA va començar per un excés d’estímul monetari. A més, un augment notable de la massa monetària porta a un augment de la inflació que acaba perjudicant la competitivitat del territori. Això és el que tenen al cap els alemanys. El que passa és que en el moment actual cap d’aquestes circumstàncies són evidents. La inflació està clavada a baix i el risc de bombolla, avui per avui, no hi és. 
Per tant, el BCE havia de fer alguna cosa per ajudar l’economia a anar endavant i aquesta vegada ha complert amb les expectatives. Ha proposat mesures per afavorir el crèdit, penalitzant una acció passiva dels bancs i oferint-los crèdits per dirigir a les empreses.
La pregunta és, seran suficients per rellançar el creixement de l’economia? El mateix Mario Draghi ha insinuat que no, que tornaran a actuar si fa falta, que vol dir que saben que l’efecte no serà del tot el que es vol. La primera prova que les mesures no seran suficients ha estat la relació dòlar/euro. Dijous, quan Mario Draghi parlava no vaig treure l’ull de la cotització dòlar/euro, entre altres coses perquè això afecta directament el preu de la nostra matèria primera. La sorpresa va ser veure com el dòlar va passar de 1,364 a 1,350 $/€ per, una hora més tard, superar el 1,366 $/€. Per què les mesures de posar més diner al mercat no alteren el valor de l’euro? Potser perquè els mercats interpreten que són massa petites per un augment notable de la inflació, però també -em temo que és això- perquè el valor de l’euro ja no depèn de com vagi l’economia, depèn de què fa la resta del món amb els seus diners. Dit en altres paraules, l’euro s’ha tornat moneda refugi de països que no saben on col·locar els seus excedents, com Rússia i la Xina. 

Si això és així, les coses s’hauran de fer de forma molt diferent en el futur. Si l’euro és moneda d’intercanvi i refugi, cal actuar com Nord-amèrica, on la injecció massiva de moneda Quantitative easing permet mantenir el creixement de l’economia sense alterar la inflació, acció que no pot pas ser infinita en el temps, augmentant el deute públic sense límit.
Per tant, caldrà canviar la política monetària. Per exemple, una aportació massiva en compra de deute públic s’hauria de fer de forma precisa, és a dir, deixant d’aportar a balquena per fer-ho a programes definits: es podrien desbloquejar fons per a inversions en digitalització del territori, per l’eix Mediterrani del tren, per disminuir el fracàs escolar, pel desenvolupament d’energies renovables i programes de sostenibilitat… és a dir, canviar accions generals per altres més precises, fent l’acció més eficaç.
Però deixar la direcció de l’economia només a l’acció monetària és un error. El creixement de l’economia no resoldrà l’augment de la desigualtat, fet que demana política fiscal de redistribució de rendes, subvencionant els llocs de treball menys competitius. També demana polítiques de competència, abaixant el preu dels habitatges, posant sòl a preu baix al mercat i eliminant els oligopolis de preus regulats.
El Govern de Mariano Rajoy va dir divendres que injectava 6.300 milions en estímuls financers que es veuran acompanyats de crèdits ICO per 4.600 milions més. A això caldrà sumar la xifra de Mario Draghi, que aporta a Espanya uns 45.000 milions més, en total, 56.000 milions. Però tot això són contes de fades i cap banc ni administració deixarà diners a empreses no solvents, sense projectes, ni a projectes immobiliaris com els que hi havia hagut abans. 
Per tant, no hem pas de tirar coets dient que ja hem resolt la crisi. Caldrà seguir fent els deures que hem començat a fer tot just fa dos anys, continuant en la millora de la competitivitat empresarial, apostant per més producció, per més exportació, per més formació, pel foment de la innovació i de l’emprenedoria, generant crèdit de risc i conduint els joves emprenedors, facilitant la logística dels productes, abaixant els preus de l’energia escanyant els preus regulats… deixant de fer-se trampes al solitari i admetent que dos i dos fan quatre, que no es pot viure indefinidament del crèdit. 
De moment, les mesures del mag Mario són un canvi en la direcció que portàvem. Benvingudes siguin, però cal continuar el camí que havíem començat.