La història econòmica del món ens mostra com n’és de repetitiva. Per molts avenços que la societat hagi fet, sovint vivim situacions que ja s’havien produït en anys anteriors, és allò del dejà vu. L’estudi de la història justament ha de servir per evitar cometre els errors del passat, tal com hem vist amb la comparació de la crisi del 2009 amb la de 1929: els bancs centrals han mirat d’actuar traient lliçons de la crisi del segle passat.
Expliquen que l’augment desmesurat de població de França (que va passar de 20 milions el 1700 fins a 30 milions el 1780) va ser una de les causes que van portar a la revolució francesa el 1789. L’excés de mà d’obra que va suposar aquest augment de població va tenir com a conseqüència el manteniment de salaris agrícoles constants, amb més consum, cosa que va permetre als propietaris agrícoles augments notables de rendes. El desequilibri va portar a la revolució.
L’economista David Ricardo el 1817 va estudiar aquest fenomen i en va extreure el seu “principi de raresa”, segons el qual a partir del moment que el creixement de població i de la producció es prolonguen de forma duradora, la terra tendeix a ser cada vegada més rara en relació als altres béns. La llei de l’oferta i la demanda conduiria a una alça continuada dels preus de la terra i dels lloguers als propietaris dels terrenys. Si ho apliquem al moment actual, canviant la paraula “terra” per “immoble” o per “petroli”, ambdues satisfan el mateix principi de raresa. La llei de l’oferta i la demanda pot actuar per resoldre els problemes derivats de la raresa, per exemple forçant que part de la població vagi a viure fora de les grans ciutats, o anant a treballar amb bicicleta –cosa que faríem bé de començar a preparar- però això demana un temps que pot tardar decennis d’anys, temps en el qual la desigualtat ja seria punyent.

Arran de la revolució industrial, molts artesans van quedar sense feina per la maquinització de la producció, fet que va produir un èxode del món rural cap a les ciutats. El resultat va ser el mateix: gran oferta de mà d’obra que impedia als salaris pujar, alhora que els propietaris de les fàbriques amassaven fortunes. Per entendre el que va passar cal saber que els salaris a Anglaterra el 1860 eren iguals o inferiors als d’un segle abans. Karl Marx el 1867 parteix del model de Ricardo del preu del capital i del principi de raresa i va més lluny en el seu anàlisi, considerant que un món on el capital és sobretot industrial (màquines, equipaments…) i no pas terreny permet ser acumulat potencialment sense límit, un fenomen que podem definir com el “principi d’acumulació infinita”.
Les teories d’ambdós economistes no es van complir fil per randa perquè a partir dels anys 1950 els salaris per fi van pujar. Marx no va tenir en compte la possibilitat d’un progrés tècnic continuat i d’un creixement sostingut de la productivitat, vector que permet equilibrar parcialment el procés d’acumulació i de concentració creixent del capital privat.
El que va passar, però, va ser el naixement de la ideologia comunista –plasmada a Rússia- i de les vies socialdemòcrates als països europeus més avançats. El descontentament va ser caldo de cultiu per les dues guerres mundials, la primera de 1914 a 1918 i la segona de 1940 a 1945. És en aquest període quan es disminueix de forma important la desigualtat entre salaris i rendes de capital.
Avui la globalització reprodueix el mateix fenomen de finals del segle XVIII i del segle XIX: aporta quantitats enormes de massa salarial de països emergents que limita el creixement de salaris als treballadors d’occident. Mentre això passa, molts béns són cada vegada més escassos (ja sigui el petroli, el coure, l’alumini, l’acer…) i els propietaris de terres o indústries estan essent substituïts per executius de grans empreses que amassen fortunes perquè els seus accionistes no són capaços de frenar les seves remuneracions, encara que no hi hagi una correlació clara amb la seva productivitat individual.
Per tant, la situació és la mateixa que va portar a grans catàstrofes un segle enrere, i seria bo que anéssim desenvolupant els mecanismes ideològics i tècnics per equilibrar el creixement salarial amb el del rendiment de capital. Encara hi som a temps.