Diumenge va venir a caminar amb nosaltres un jove arquitecte que treballa a Londres. La seva feina és el càlcul d’estructures i la seva empresa té oficines arreu del món, compensant la manca de treball a Espanya. Em va explicar que són molt competitius en comparació amb els tècnics d’Anglaterra, que tenen molta feina i que el futur en el món internacional està assegurat, perquè la seva empresa no para d’obrir noves oficines a diversos països. Dimecres, una amiga em va dir que el meu llibre l’havia fet arribar a la seva filla, arquitecta, que viu a París.
Dimarts vaig tornar d’un viatge de treball a Lucca. A l’avió de Ryanair que em tornava de Pisa vaig seure al costat d’un jove que vaig veure que coneixia la tripulació de l’avió. Al cap d’una estona li vaig preguntar si era pilot. Em va explicar que no, que era mecànic i que treballava com a autònom per a Ryanair.
La seva història em va interessar perquè en Jordi -així és com es diu- és de Berga i va estudiar formació professional a Vilanova i la Geltrú, on hi ha un mòdul de mecànica d’avions. Després del mòdul va haver d’estudiar dos anys més d’especialització i va començar a treballar a diferents companyies com Binter, Spanair i Ryanair. La feina l’apassiona: em va explicar la redundància dels circuits de l’avió, com gai?rebé cada dia hi ha un incident, com pot canviar la majoria de peces d’un aparell a excepció d’algunes d’aviònica (la instrumentació de l’avió).
El seu treball és dur. Consisteix en jornades de 12 hores, sovint de nit, quan els aparells estan estacionats. Els avions enregistren les incidències que tenen, posen en marxa els equips alternatius i es deixa per a la nit la reparació dels problemes. Els circuits hidràulics estan doblats i triplicats, de manera que, quan hi ha problemes, és com si hi hagués una passa o epidèmia. Li vaig suggerir que potser és perquè en aquells dies hi ha una bossa d’aire fred en altura que afecta la viscositat dels equips hidràulics. Treballa amb aquest ritme durant cinc dies seguits i després en fa cinc de vacances. El més estressant, segons em va explicar, és la responsabilitat de la feina quan treballa sol; de vegades es desperta perquè dubta si ha fet alguna de les tasques o no. Ara el seu lloc de treball és itinerant: recorre diverses bases de Ryanair. Les peces estan en estoc a Standsted i les hi fan arribar amb certa rapidesa, cosa que ve facilitada perquè tots els models de la companyia són iguals.
En Jordi està casat amb una hostessa de la companyia d’origen polonès, tenen dos fills i viuen a Cervià de Ter. És feliç amb la seva feina i està orgullós d’haver encertat l’elecció de formació professional en mecànic d’aviació. Sap que la vida familiar és complexa, ell amb deu dies al mes fora de casa i amb la seva dona pujant i ?baixant dels avions, però entén que aquesta complexitat és la del temps que ens toca viure, que la conciliació feina-família demana imaginació i que no s’assembla en res a la de qualsevol funcionari que plega a les tres cada dia feiner. I quan estàs sol i hi ha una avaria greu de dia, quan tu estàs dormint? Li vaig preguntar. “Llavors sona el telèfon i has d’anar-hi”, em va dir.
Les noves formes laborals són dures i, sobretot, internacionals. Al llarg de la meva vida professional sempre he vist joves suïssos, holandesos, finlandesos, anglesos, alemanys… que corren per aquest món fent muntatges de màquines. Quan arriben a l’edat de formar una família deixen de viatjar tant. Ara els nostres joves fan el mateix camí, el de la internacionalització. Tenen bona preparació i estan prou capacitats per ser competitius en aquest món global.
L’economia de la globalització vol veure tot el món com a espai de mercat. Per tant, és bàsic considerar que hem de vendre màquines a l’altre costat del món i que hi haurem d’anar a fer el muntatge i resoldre els problemes post-venda. Ens cal entendre que haurem de vendre els serveis d’enginyeria, d’arquitectura i de manteniment arreu del món com fan aquests joves que us he presentat. I no cal que ens flagel·lem perquè treballin fora de casa: la geografia s’ha fet més petita des que la vam estudiar. Abans, de Girona a Barcelona tardàvem dues hores, ara mitja hora. Per anar de Londres o de Pisa a Girona hi havies de destinar un dia, entre canvis d’avions, ara vas i véns el mateix dia. El món s’ha fet petit i és més a l’abast, per la qual cosa cal canviar la manera de fer, intensificar la formació, fomentar el coneixement de llengües estrangeres al mateix nivell que el català i el castellà i conscienciar-nos que allà fora hi ha molta feina per fer.
La internacionalització dels nostres joves és la internacionalització de les nostres empreses, just el costat oposat al fracàs escolar.
Si voleu entendre això, aneu un dia a l’estació de tren de Girona i observeu el tracte que els treballadors de les guixetes tenen amb els estrangers que hi van a comprar un bitllet. Certament fa vergonya aliena la manera com rebem els forasters, trepitjats per uns treballadors impotents que intenten fer-se entendre. No ho ?arreglarem formant de nou aquests treballadors -tasca inútil-, ho arreglarem a ?l’escola de primària i secundària.
Mentrestant, els nostres joves més ben formats es busquen la vida i se’n surten.