Ja sabeu que tinc la teoria que estem fent una revolució econòmica, la tercera revolució industrial. Com que ens trobem a l’ull de l’huracà, no veiem tot el moviment que això comporta. El desconcert sobre el que passa és general i la forma d’actuar de les diferents administracions mundials també. Estats Units, Japó i Regne Unit han aplicat polítiques monetàries per resoldre l’atzucac, fent anar la màquina de bitllets per fomentar el creixement de l’economia. Europa, liderada per Alemanya, es resisteix a fer el mateix fruit del convenciment que el que cal és millorar la productivitat de l’economia i netejar tot el que és superflu. A conseqüència d’això observem un creixement de la zona euro a marxa lenta, una inflació extremadament baixa, una sobrevaloració de l’euro com a divisa respecte el Dòlar, el Ien i la Lliura esterlina, i greus problemes per quadrar els comptes públics.
El sector públic es veu atrapat en un nou paradigma: per un costat el baix ritme de l’economia no permet augmentar els ingressos ni apujar els impostos i per altre costat les despeses per atendre la gent expulsada del sistema són cada vegada més altes. Cal, doncs, frenar aquesta dinàmica perversa… però com?
Els països del sud d’Europa demanen al BCE una política en la direcció dels altres blocs, però Alemanya no sembla pas disposada a acceptar-ho, a menys que els països amb dificultats prenguin mesures per frenar la disbauxa dels comptes públics. Irlanda, Portugal, Espanya i Grècia han fet els ajustos, però Itàlia només els ha fet a mitges i França ni ha començat. Recordo la visita que vaig fer a la tardor a un client francès al que li vaig mostrar el meu gràfic de pèrdua de poder adquisitiu. Em va dir que era molt entenedor, però que en feia un gra massa, que França no estava tan malament. Voilà, ja som on dèiem. Ha estat el segon govern d’Hollande el que ha hagut d’admetre que França ha de fer els deures per resoldre el forat on s’ha posat.
Veiem el problema francès. França té una economia dominada pel sector públic. Aquest representa el 57,1% del PIB. Cap altre país del món (que no tingui una economia centralitzada com Cuba o Corea del Nord) pot tenir un pes tan important del sector públic. Això és possible perquè l’administració francesa és d’una eficàcia i professionalitat fora de sèrie, resolent tots els problemes dels seus administrats. Aquest model té dos efectes: un, positiu, és la modulació dels vaivens de l’economia, sense créixer molt ràpid, però sense caure massa sobtadament. L’altre, negatiu, és que l’individu francès s’ha acostumat a que l’estat li resolgui tot. Finalment un resultat difícil de resoldre és el pes dels sindicats, majoritàriament de funcionaris. Tot plegat ha portat a que el teixit empresarial francès estigui format per grans empreses, amb moltes dificultats per a les pimes que no han pogut suportar els alts salaris imposats pels sindicats ni els elevats impostos i taxes de l’administració francesa.
Fins l’any 2009 el primer client de França era Espanya. Des de llavors el primer client d’Espanya és França, a la qual cada vegada venem més productes i serveis. França ha de fer alguna cosa per corregir la situació: ha de vendre més a Alemanya, a Anglaterra i a Estats Units, però, a part d’avions, helicòpters, química i productes d’alimentació, què més pot vendre? Les centrals nuclears no sembla pas que ?si?guin tecnologia de futur i els seus cotxes no poden competir entre la qualitat alemanya i el preu espanyol. És urgent que l’economia francesa redreci la tendència i guanyi competitivitat, ja que el seu pes del 21% sobre l’euro la fa massa gran per possibilitar la recuperació de la zona i Alemanya no mourà ni un pèl sense canvi de rumb.
França ha d’actuar frenant les seves despeses socials, congelant salaris i despesa pública, cosa que ja ha anunciat el primer ministre Manuel Valls, però també ha de possibilitar un abaratiment de despeses a les empreses. La mesura que proposa, genial al meu parer, és l’eliminació de cotitzacions socials als contractes de salari mínim, fet que permetrà a les activitats més febles econòmicament ser rendibles i mantenir els llocs de treball. Per això ha de treure del pressupost uns 50.000 milions fins l’any 2017, retallant i aconseguint nous ingressos. Serà en aquest apartat on veurem la imaginació francesa, posant la proa cap a rescatar cotitzacions en beneficis d’empreses multinacionals en paradisos fiscals (Amazon, Apple, Google, Facebook, Microsoft…) i dissenyant un nou esquema fiscal a través de l’energia.
Una peça clau en aquest disseny és el nomenament de Segolene Royal, exmuller del president François Hollande, ex-candidata a la presidència, com a ministra d’ecologia, de desenvolupament durable i d’energia. El govern ja ha dit que el model energètic de futur no serà nuclear i que obtindrà ingressos a través de taxes sobre l’energia. Espero amb impaciència que la taxa europea sobre el CO2 que està començant a aplicar la ministra Royal es propagui a la resta d’Europa com a nou concepte de redistribució fiscal i de protecció de la indústria europea davant els blocs americà i asiàtic. Cal observar que el proper any 2015 París serà la seu del nou acord pel canvi climàtic.
França és massa gran per caure i serà qui impulsarà els nous mecanismes per sortir de la crisi mundial. Per alguna cosa és el país de la Revolució.