El retorn polític a Espanya sembla que ha vingut marcat per dues direccions prefixades durant la reflexió estival. A Catalunya ve fixat per l’anunci del president Mas a posar dates a l’evolució del conflicte entre Catalunya i Espanya: intent de referèndum el 2014 i ja veurem què passa més tard, i arribarem a eleccions plebiscitàries el 2016. A Madrid la determinació són els brots verds de l’economia. No gosen dir “España va bien”, perquè serien apedregats per on passessin, però diuen que l’economia s’ha redreçat i va per bon camí, que es veuen brots verds a l’horitzó. Tota l’oposició i l’opinió publicada i tertuliana se’ls ha tirat al damunt. I no és just.
Fa més d’un any que escric que el camí que va fent l’economia espanyola és bo, malgrat el dolor que provoca. Què voleu que passi quan un s’ha d’aprimar un 30%? Si pesa 80 quilos n’ha d’acabar pesant 56 i, per fer-ho, s’ha de passar molta gana. Doncs això és el que fa l’economia espanyola, i només ho ha fet en la meitat del que ha de fer. La pèrdua de llocs de treball, la contenció salarial, la baixada del consum intern, la retallada de pressupostos públics… tot això era essencial per eliminar els elements superflus de la nostra economia. El drama és que, a més, una part massa important de l’activitat estava en la construcció que no recuperarem del tot, fent més difícil el retorn a l’activitat. És com si a aquell home de 80 kg s’aprimés fins a pesar 68 kg, però a sobre li amputéssim la mà esquerra: ho té més difícil per sortir-se’n. El que he dit, un tràngol molt dolorós, però inevitable. És el preu de la irresponsabilitat del país en els anys 1996 a 2007.
Quins són els brots verds que veuen els ministres del PP? Veuen que l’economia s’ha tornat competitiva respecte a l’exterior, que ja venem més productes que no pas comprem, que vénen més turistes que mai i que tot sumat fa que el saldo entre l’economia espanyola i el món sigui positiu, corregint part d’aquella massa corporal que hem perdut. Fa un any que la corba de saldo exterior mostra aquest camí i ho he escrit repetidament aquí: les empreses espanyoles, sobretot les catalanes, tenen potencial per exportar al món amb molt èxit, és un diamant en brut que cal polir. Només cal confiança en les possibilitats per reeixir i inversió per augmentar la quota exportadora al món.
Doncs la paraula clau en aquest retorn a l’activitat és confiança. Fins ara tot el món veia Espanya com un territori ple de ganduls, de gent incapaç de ser responsable, incompetent. Si algun dels que deien això venia de visita, quedava sorprès de la modernitat del país i de la calma als carrers, que no s’ajustaven a la idea que tenien al cap. L’evolució del saldo exterior espanyol els ha fet veure poc a poc que la seva visió és errònia, que aquest país s’ha cenyit el cinturó i pot exportar de valent, essent molt competitiu si es segueix pel mateix camí. La confiança s’ha començat a guanyar per les grans empreses multinacionals, sobretot les del sector de l’automòbil, però progressivament s’ha anat desplaçant a la resta de l’opinió econòmica mundial. Això, afegit al fet que es comença a veure que l’economia dels països emergents ja no creixerà com ho havia fet ara, fa que la mirada dels inversors enfoqui de forma positiva cada vegada més cap a l’economia espanyola. És l’explicació a l’augment dels tipus d’interès dels bons alemanys, que ja no són refugi exclusiu, i de la baixada en els tipus dels bons espanyols. El món ha perdut la por a Espanya, fet que atraurà capital.
Per això és important introduir el discurs de la confiança. El coll d’ampolla de l’economia espanyola en aquests moments és el desendeutament que estan fent els bancs: ells també s’aprimen un 30%. Al fer-ho estan impedint que l’economia espanyola pugui tornar a invertir per augmentar la producció que envia a l’exterior. Per tant, hem amputat una mà amb un munt de treballadors de la construcció sense feina, però tampoc podem invertir per fer més forta l’altra part del cos. Si es millora la confiança exterior i comença a entrar capital, sorgiran nous estils de finançament que permetran superar aquest tràngol.
Té raó la gent que està a l’atur quan diu que és un insult dir que les coses van millor quan el país té més de 5 milions d’aturats, amb bosses de misèria enormes a la societat. Però també s’ha de tenir present que la inversió demana confiança en el futur i, si continuem flagel·lant-nos sense veure cap sortida positiva, no arribarem a sortir-nos-en mai.
L’economia espanyola és un autèntic laboratori mundial. El camí que cal seguir ara és el de millorar la formació per fer el sector productiu més tecnificat. No pot ser que un turista vagi a l’estació de tren a comprar un bitllet i cap treballador de guixeta sàpiga anglès, o que la màquina expenedora estigui fora de servei. Si el camí és el de vendre fora cal saber llengües i tenir el cap despert per aprendre, cosa aquesta que no és cap fotesa, atès el fracàs escolar que hi ha. Arribats aquí, què en farem d’aquesta enorme bossa de gent sense formació? La mà amputada demanarà molta imaginació, el retorn de la construcció a la rehabilitació d’habitatges, el despertar de la biomassa, el retorn al camp… molta imaginació. Perquè algun dia haurem de retornar el teixit perdut a aquesta mà que hem perdut. O no?