Havia pensat dedicar els articles del mes d’agost a temes tecnològics i de la història de la humanitat, però l’informe de l’FMI de divendres me l’ha fet canviar.
L’FMI ve a dir que el que ha fet l’economia espanyola està bé, però que no n’hi ha prou. L’economia espanyola s’ha tornat competitiva fins al punt que el 2013 el saldo exterior serà històric d’uns 35.000 milions d’euros. Això farà que les empreses que exporten s’aguantin, no destrueixin més treball i millorin a poc a poc. Però el que no podrà fer aquest moviment és crear treball. Per fer-ho cal que exportin més, que augmentin la seva producció, que inverteixin. Llavors sí, el moviment inversor mourà el mercat intern, augmentant la demanda interna del país. Però això avui no es pot fer perquè no tenim sistema bancari. Sí, ho han entès bé, els seus estalvis els bancs no els dediquen a finançar empreses, no, no facin cas d’això que els expliquen que serveixen per a finançar les millors empreses o els joves emprenedors, no, això són mentides de màrqueting. Els seus estalvis els bancs els utilitzen per finançar les fusions i per comprar deute de l’estat.
Per tant, què fem? Augmentem els salaris perquè així augmenta la competitivitat, com diuen els sindicats? Això és un sil·logisme: els salaris augmenten quan augmenta la competitivitat, no al revés. ?Malau?radament només queden dos camins: O trobem un sistema de finançament alternatiu, que condueixi els estalvis de tothom cap a les empreses, deixant els bancs, o haurem d’esperar que les empreses tornin a tenir beneficis en quantitat suficient perquè puguin pagar les inversions en cash, de la butxaca. Anem directament cap a la darrera solució.
El resultat serà una creació de treball excessivament lenta, dramàtica per als aturats, impossible per als polítics, greu per a l’estabilitat social. Per aquesta raó l’FMI proposa una intervenció dràstica, la que s’hauria d’haver fet el 2009: una baixada contundent dels costos salarials per impulsar l’exportació, fins i tot augmentant novament l’IVA per abaixar les cotitzacions socials de les empreses. Aquestes polítiques no es van fer quan tocava per la ignorància que té el país en els sistemes de producció, esperant que la crisi seria passatgera i ja es resoldria per si sola. Doncs no, l’impuls a l’exportació ha vingut després que la reforma laboral acotés els costos salarials a través de la pèrdua de força dels sindicats, i després de la pujada de l’IVA que va frenar el mercat intern. La baixada de costos salarials ens va fer competitius amb l’exterior i l’IVA va ser una empenta cap a fora. És exactament el que fa qualsevol devaluació de la moneda.
El model de l’FMI proposa un xoc dràstic en els costos per fer possible que l’exportació creixi fins al 8% i l’economia arribi al 2016 a un creixement del 5% i faci créixer els llocs de treball en un 7%. Segons això, el 2016 hauríem arribat a crear 2,6 milions de llocs de treball. És tan contundent la proposta que seria un error no contemplar-la.
El tràngol que té la nostra societat prové d’un model econòmic equivocat des de l’any 1997 fins al 2008, però també dels errors en la solució posterior en els plans E de Zapatero i en les crides a polítiques keynesianes de molts sectors de la societat i de l’opinió econòmica. Quan un país només ha fet política keynesiana durant deu anys, quan ja ha fet les infraestructures de les dues generacions que han de venir, què més vol construir?
Tot això s’ha de posar en el context de la complicada economia mundial, on les transferències de vasos comunicants i les seves conseqüències van fent camí i ens porten cap a una nova cultura.
La direcció econòmica del país ha de ser més radical en les propostes. No em refereixo a retallar el sector públic, que també, sinó a enfocar directament l’economia cap a la producció. En donaré un exemple. Des de pàrvuls fins a primària s’insisteix als nens que la indústria és contaminant, a secundària s’explica que les empreses exploten els treballadors, l’ensenyament desmereix les matemàtiques i condueix la majoria d’estudiants cap a estudis universitaris no tècnics, la universitat investiga el que vol, no el que les empreses necessiten, l’administració fa tot el possible perquè una indústria no es pugui implantar enlloc, els bancs no saben què és la producció… al país li falten ulleres. És tant el desenfocament de la societat cap al sistema de producció, que li cal enfocar novament, sigui amb una operació a la còrnia, sigui amb noves ulleres.
Em proposo no llogar ningú més que no tingui estudis de formació professional. L’augment de nivell laboral a les empreses ha de venir per accions com aquesta. Si no lloguem joves amb FP el que estem fent és excel·lir el fracàs escolar. No cal que hi hagi formació professional en l’especialitat de l’empresa, l’experiència demostra que qualsevol que ha fet un grau mitjà té el nivell d’aprenentatge que requereixen la majoria de feines.
La proposta de l’FMI és un avís que cal fer coses molt més contundents de les que estem fent, qüestionar més a fons, i que segurament s’haurà de substituir la classe dirigent.
Canvis radicals, ja! Cal enfocar de nou.