La setmana passada explicava com aquest gran vas comunicant que és la mundialització porta de la mà una major desigualtat de la societat. Els sous baixos dels països avançats tendeixen a igualar-se als sous baixos dels països emergents, ja que una part de la feina s’escapa a través del tub comunicant.
Sovint dic que construir aquest tub comunicant sense cap mena de control ha estat una irresponsabilitat de qui va prendre la decisió en el seu moment i de les elits dominants que ara ens dirigeixen. A enginyeria ens ensenyen que cap procés es pot deixar sense control o sense que es pugui aturar en cas de necessitat. Doncs bé, el tub comunicant es va construir sense cap vàlvula de control per actuar i el resultat ha estat una transferència enorme de riquesa de països desenvolupats cap als emergents.
Si no fem res, el vas buit -la Xina- s’omplirà i la velocitat de transferència de riquesa disminuirà a mesura que s’ompli, cosa que ja ha començat a fer en aquests moments: els salaris de Xina han pujat el 17% durant el 2012, minvant la seva competitivitat.
A partir d’aquesta constatació és evident que els governs haurien d’actuar: primer, per controlar la pèrdua de riquesa a través del tub i, segon, per compensar-la amb un augment de productivitat del país.
Per fer anar la vàlvula de control en el flux de la mundialització cal actuar sobre el moviment de capitals, aquesta marea d’entrades i sortides de capital especulatiu que acaba essent devastadora i portadora de caos econòmics i financers. Cal actuar limitant el flux de capital especulatiu i a curt termini: la taxa Tobin pot ser una solució. També sobre els beneficis que no paguen impostos de les grans multinacionals per una imposició justa, adequada al negoci que fan al país on tributen. Cal també actuar amb reglamentació sobre els productes que s’importen, imposant els mateixos requisits de control sobre substàncies prohibides i sobre el CO2 que tenen els productes fabricats aquí i actuar sobre els productes que entren a preu de dumping.
Per augmentar la productivitat fa falta una política monetària a favor del creixement, que miri la creació de treball, més que no pas la inflació, de la mà d’inversió pública en certes infraestructures, l’educació i la tecnologia. Aquestes inversions han estat la palanca de creixement del segle XX i ho tornaran a ser el segle XXI.
Si realment es pretén disminuir la desigualtat en la societat hem d’escapar d’aquelles activitats de poc nivell tecnològic. Així ho veuen totes les prospeccions de treball futur: els llocs de treball al 2020 seran llocs qualificats, majoritàriament associats a feines tecnològiques i a feines no rutinàries. El 2020, les feines de baix nivell tindran un pes del 16,4% contra el 23% d’ara, mentre que les d’alta qualificació seran del 37% contra el 30% d’avui.
Per tant, un dels primers pilars per lluitar contra la crisi dels tubs comunicants és l’augment de la formació tecnològica. I què fem per resoldre-ho? Retallar en polítiques d’ensenyament, insistir en fracàs escolar que ens deixa un 30% de joves condemnats a baixos salaris i un altre 30% que no va cap a formació tecnològica i es queda en una formació social, amb més dificultats per accedir al món laboral futur.
Mentre hi hagi polítics com el Sr. Wert, només preocupats perquè els joves tinguin la formació del Cid Campeador, això no s’arreglarà. És urgent incorporar una altra hora de matemàtiques al cicle d’ESO, fer perdre la por que tenen els joves per aquesta matèria. Aquest rebuig és el que després els portarà a no dirigir la seva formació a tecnologia o ciència.
No es pot tolerar que un jove acabi la seva formació en secundària i entri a la universitat sense un domini complet (no superficial) d’uns quants programes com el Word, l’Excel, el Powerpoint i l’AutoCAD en el cas tecnològic. No cal que el domini es faci amb aquests programes en concret, es pot fer amb programari lliure. El problema és que aquesta percepció el món de l’ensenyament no la veu, entre altres coses perquè no té prou professionals amb nivell suficient per fer possible que aquest coneixement es faci de forma completa.
Fins ara el món de l’economia ha insistit en la necessitat de millorar el nivell de l’anglès, però a mi em sembla tant o més greu el problema de l’aversió a les matemàtiques que disminueix dràsticament el nombre de joves que es decanten per coneixement tecnològic i científic.
El món que ve és el de l’electrònica, les telecomunicacions, la programació, l’energia, l’aigua, el transport, la domòtica… infinitament lluny de la formació de l’espíritu nacional i de la religió. La dificultat que té la nostra societat és no ser capaç de fer l’anàlisi correcta de la situació. Si no fos així estaria invertint a gran velocitat en fibra òptica i en la formació d’ensenyants en matemàtiques i en matèries tecnològiques. A canvi d’això aquesta societat ens ha donat José Ignacio Wert, un dirigent corcat, del segle XVI en plena Inquisició, molt abans de la primera revolució industrial. I ara ja estem en la tercera