Des del principi de la crisi a Espanya hi ha hagut corredisses per assegurar-se els ingressos. Recordo els augments anormals de salaris els anys 2009 i 2010 quan la crisi ja havia començat i ningú se la creia. Però quan de debò es va començar a ficar la mà a la caixa va ser quan els bancs es van adonar de la seva feblesa i es van recapitalitzar. Aquell procés, que va començar al 2010 i encara no ha acabat, va suposar l’acaparament de la totalitat de la tresoreria d’Espanya.
El sistema bancari va propiciar al principi un augment dels seus fons propis a través de l’emissió de preferents i de bons convertibles en accions. Aquesta operació va anar dirigida als clients més febles, als avis, sabedors que confiaven amb els ulls clucs les recomanacions dels directors de les oficines locals. Va ser un engany massiu que tindrà conseqüències en la pèrdua definitiva de la confiança dels clients en els bancs.
Després van venir les fusions entre bancs i caixes. A cada fusió es perdia la meitat del crèdit concedit. Si tenies un crèdit de 100 a Caixa Girona i un altre de 100 amb La Caixa, després de la fusió només quedava un crèdit de 100. Això va passar amb totes les fusions. Els bancs i caixes sumaven els passius però no els actius amb els clients, capitalitzant-se així a mesura que anaven traient tresoreria del sistema, cosa que va perjudicar de forma important al teixit de pimes.
Finalment va arribar la injecció del Banc Central Europeu, injecció que no va servir per a augmentar la tresoreria de l’economia, constituint una assegurança als bancs per poder fer front als seus pagaments internacionals i un accés a beneficis fàcils al pagar un 1% d’interès per aquest recurs europeu i obtenir a canvi un guany del 5% invertint-lo en el finançament del tresor espanyol.
Quatre anys després d’haver començat la crisi es pot dir que el sistema bancari s’ha quedat amb la major part del finançament del país, acció que encara continua. Veieu l’esforç publicitari de La Caixa per recuperar la confiança dels consumidors perduda en les preferents i en els bons convertibles, o la campanya continuada de Banc Sabadell (el de les millors empreses, Déu me’n guardi!) per captar dipòsits dels clients que li serveixin per anar comprant bancs i caixes en el seu camí d’expansió. Els bancs es mereixen que algú inventi un sistema que possibiliti als petits estalviadors invertir directament en les empreses sense haver de necessitar-los, un sistema com el crowdfunding que fa temps que vinc proposant, o un mecanisme de finançament de pagarés i bons a la borsa i altres sucursals. Podria ser que la sortida de la crisi s’hagi de fer creant aquest bypass als bancs.
Més o menys tot això ja ho sabíem, però ara hi ha novetats. El nouvingut en obtenir tresoreria a qualsevol preu és Hisenda. Aquesta setmana un gestor fiscal m’ha explicat que Hisenda es cobra directament dels comptes bancaris dels clients pagaments que ells ja havien fet. Són errors, diuen, però continuats que només van en contra dels impositors, mai al revés. Hisenda aprofita tenir el major sistema de control informàtic del país per fer trampes i així augmentar els seus ingressos encara que sigui temporalment. La mateixa cosa hem vist fer en els anys a bancs i a grans empreses, com Telefónica o les elèctriques, cobrant xifres que no tocaven i fent marxa enrere en la operació un dia després, quan ha canviat el mes o l’any, per exemple. Podríem definir-los com errors intel·ligents i volguts, que no afecten massa al petit client i ajuden puntualment a l’empresa o a l’entitat, complint certs objectius.
El problema de l’error d’Hisenda és que no es desfà automàticament el dia després. Una reclamació com aquesta tarda molt temps en fer-se efectiva, fent mal al impositor que ha estat afectat. Com que això ja no és un fet puntual i comença a ser estès arreu, la indignació fiscal ha anat en augment fins al punt que comença a sorgir la necessitat de fer accions de pressió. La pressió no serà la objecció fiscal, no, la acció serà la demanda massiva d’ajornaments en el pagament d’impostos.
Aquesta sí que és bona. Per llei Hisenda i la Seguretat Social han de permetre un ajornament en els pagaments sempre que es justifiqui la necessitat i es proposi un pla pel retorn de les quantitats ajornades. Aquesta acció es pot anar fent en posteriors pagaments i, com que és per llei, no és discriminatori per part del funcionari de torn.
Un ajornament massiu de pagaments a Hisenda i a la Seguretat Social pot significar un cop dur per a l’administració, ja que l’obligaria a recórrer en la mateixa quantitat al tresor públic i, a través d’ell, a més emissions de bons públics. Aquesta acció podria ser una mesura de pressió i alhora un mecanisme de finançament de pimes fora del sistema ortodox que es troba ofegat en aquests moments. Podria ser la clau per trobar la solució definitiva. Em sembla adient als temps que vivim. Les pimes també tenim dret a posar la mà a la caixa per salvar el sistema productiu i els llocs de treball.