Sovint he defensat la reforma laboral i les retallades com l’únic camí per resoldre la situació econòmica del país. Tot i que no he fet ús de la reforma laboral i he patit les retallades, veia que era l’únic camí per posar el país al seu lloc, l’única via que podia posar la riquesa on tocava. Però tot és molt més complex. Espanya té un forat de 385.000 milions, aquesta és la xifra que ens hauríem d’empobrir, un 35% del PIB. És impensable que aquest ajust es faci via retallant sous i prestacions públiques en pocs anys. Si això és així no quedarà res, ni empreses ni país. Per tant, la solució passa per crear 385.000 milions venent més que no pas comprant durant deu anys, cosa que ja hem començat a fer. És aquí on era important la reforma laboral, les retallades i l’augment d’IVA. Aquestes mesures han forçat a les empreses a contenir o abaixar salaris, a augmentar la productivitat i a espavilar-se per vendre fora. L’economia espanyola torna a ser competitiva com mai ho havia estat. Els francesos diuen “L’Espagne va manger la France!” i a fe que tenen raó: la nostra sortida de la crisi els enfonsa a ells, que són menys competitius. Espanya és un 10% menys productiva que Europa però els salaris són un 20% inferiors, cosa que aporta un diferencial competitiu del 10%.

La pregunta que hem de fer en aquest moment és, han de continuar les retallades? Jo crec que no, cosa que no vol pas dir que no s’hagi d’aprimar i racionalitzar l’administració pública. El camí era vital per tornar a fer l’economia competitiva però, ara que ja ho és, cal frenar si no es vol caure en el precipici definitivament. Sabem que el deute de les administracions no ha de créixer més i això es fa mantenint els dèficits dels pressupostos per sota del 3%. Si el dèficit aquest any arriba al 7% generarà més deute, és evident, però ara sabem que essent competitius en el mercat global tornarem a fer créixer l’economia. Si cada reducció de l’1% del dèficit implica una reducció de l’1,5% del PIB no aixecarem el cap mai. És millor créixer un 2% del PIB i reduir llavors un 1% el dèficit, aquest és el camí.
Queda el problema del finançament. El deute públic espanyol es continua finançant entre el 5% i el 6% d’interès. Aquests interessos es mengen part dels guanys que fem exportant, fent més difícil encara treure el cap. Per tant és vital abaixar aquestes ràtios entre altres coses perquè també mantenen alts els interessos dels préstecs a les empreses. La clau és el retorn a la confiança en l’economia. Per un costat el govern podria demanar el rescat si això no implica l’obligació de fer més retallades abans de créixer. Per altre costat podria fer actuacions per rellançar l’economia productiva i retornar lleugerament la confiança al sistema econòmic. De moment no fa ni una cosa ni l’altra.
Si estudiem com és de competitiva l’economia d’aquí en comparació amb altres països es veu com les grans empreses (de més de 250 treballadors) són molt més competitives que les franceses, alemanyes, italianes, angleses i nord-americanes. Pel que fa a les mitjanes empreses (entre 50 i 250 treballadors) són més competitives les d’aquí que les d’aquests països menys que les d’Itàlia. En canvi les nostres empreses de menys de 50 treballadors són menys competitives que les dels altres països. El problema ve quan estudiem l’estructura de les empreses a casa nostra. A Catalunya només hi ha 7.531 empreses més grans de 50 treballadors contra 255.285 empreses de menys de 50. Les mitjanes i grans empreses només són un 2,87% del total. Aquí hi veiem un greu dèficit de la nostra economia. Ser petit té alguns avantatges, com ser flexible i ràpid, però evita tenir prou capital per afrontar certes inversions, dóna menys economia d’escala per disminuir costos i evita sovint tenir programes d’investigació, desenvolupament i innovació. Tot plegat fa més difícil competir en el món global.
Com hem arribat fins aquí? Per una part perquè el teixit empresarial del país és molt individualista, té poca cultura de compartir per millorar. Per altra part perquè el finançament de les empreses industrials no ha estat adient, amb uns bancs i caixes amb aversió i fòbia a la indústria. Finalment perquè mai ens hem cregut que podíem tenir un mercat immens a fora de les nostres fronteres, no feia falta.
Ens enfrontem amb el repte de modernitzar el teixit industrial català i d’augmentar-ne la talla. Ambdós reptes necessiten un canvi en la manera d’entendre les empreses i un canvi en el seu finançament. És bàsic elaborar plans estratègics a les empreses que ajudin a veure el millor camí per als propers anys. A partir d’aquestes reflexions s’haurà de treballar buscant nous socis a les empreses, noves aliances amb altres i nou finançament aliè al bancari que ara tenim.
Fa mesos que he llençat la idea que cal organitzar una entitat (crowdfunding) que permeti el finançament compartit. La meva idea principal era la captació de petits inversors, que ara tenen estalvis en els bancs i caixes, per derivar-los cap a projectes industrials. El professor de la Business School, el gironí Joan Torrent, em va fer veure que de diner n’hi ha el que es vulgui, que només s’ha de canalitzar, que el que falta són bons projectes.
A partir d’ara, doncs, començarem el projecte al revés, creant una cartera de projectes industrials a les comarques de Girona amb dificultats per trobar finançament. Emplaço els industrials de les nostres comarques que preparin els seus bons projectes per crear una cartera industrial per captar finançament internacional. És l’hora de la societat del compartir, també a les empreses.